A. M. Homes, obrint escletxes

2 des

D’acord als criteris actuals, podriem dir que A. M. Homes és una escriptora força misteriosa. Tot i haver escrit un llibre autobiogràfic, el fet és que no sabem gaire cosa d’ella. Sabem que va néixer l’any 1961, i que només néixer va ser donada en adopció. Sabem que viu a Nova York, que és mare soltera i que de vegades fa classes a la universitat. Sabem que ha publicat dos llibres de contes, cinc novel·les i unes memòries. I també sabem que és una escriptora absolutament imprescindible. 

L’any 1996, el mateix any que David Foster Wallace va publicar La broma infinita o que Chuck Palahniuk va fer el seu debut extraordinari amb Club de lluita, A. M. Homes es va convertir en una de les sensacions de la temporada literària als Estats Units gràcies a El fin de Alice, una terrible història d’abusos materns, pertorbacions emocionals i perversions sexuals de tota mena al costat de la qual Lolita es quedava en una simple i dolça història d’amor. La novel·la, per suposat, era molt més que tot això: també era un exercici literari fascinant. Tècnicament agosarada, temàticament complexa, escrita en un estil barroc i feliç que feia pensar novament en Nabokov, cada pàgina d’El fin de Alice era a la vegada un repte per al nostre estòmac i un plaer intens per al nostre paladar lector.

Perquè A. M. Homes és una escriptora fascinant. La seva especialitat, allò que fa que els seus llibres siguin una cosa tan especial, és la seva habilitat per posar al descobert els horrors i les absurditats sobre els quals està construïda la nostra realitat quotidiana. El seu olfacte, en aquest sentit, és infalible; allà on nosaltres només veiem normalitat, objectes familiars, el dia a dia comfortable de les nostres petites existències, ella sap detectar (i assenyalar-nos-la amb el dit) l’escletxa que s’obre cap a aquell altre món incontrolable d’esquenes al qual mirem de viure les nostres vides. L’enemic principal de Homes són les nostres idees preconcebudes: totes aquestes veritats que rebem per herència, que donem per garantides i sobre les quals mai no ens aturem a reflexionar. Estareu amb mi que aquest és un gran què en un escriptor. Llegint els seus llibres, no només aprenem un munt de coses noves sobre nosaltres mateixos (coses que sovint ens estimariem més no saber): també aprenem a defensar-nos de les nostres pròpies conviccions.

Ho deia fa quinze mesos, en l’entrada que ara mateix estic autoplagiant-me (parcialment) sense cap vergonya, i ho mantinc avui: La filla de l’amant és una forma immillorable d’iniciar-se en la lectura d’A. M. Homes. No es tracta d’una novel·la, sinò d’un relat autobiogràfic en el qual l’escriptora, que va ser donada en adopció només néixer, ens explica com es va retrobar amb els seus pares naturals quan ja havia complert els trenta anys, i què va succeir després. La nostra experiència com a espectadors de telefilms ens ha ensenyat que aquest tipus de retrobaments mai no acostumen a sortir bé, i el cas d’A. M. Homes no va ser una excepció. La llavors jove escriptora es va trobar de cop i volta amb una mare malalta i inestable, amb un pare amb actituts de vell conqueridor, amb una sòrdida història familiar d’amor, abusos i abandonament i amb un munt de preguntes sense resposta sobre la pròpia identitat (la personal, i també la col·lectiva) i sobre el sentit de rastrejar el nostre passat familiar en busca d’explicacions al nostre present. Les millors pàgines del llibre són precisament aquestes: les que ens posen davant la lluita d’A. M. Homes amb si mateixa en el moment de decidir com afrontar un torrent de noves informacions que, d’alguna manera, semblen forçar-la a variar substancialment la imatge que de si mateixa s’havia anat construint al llarg de tota la seva infantesa.

Us aconsello de tot cor que li doneu una oportunitat a aquesta escriptora. Els seus llibres són objectes estranys i meravellosos. I el món no està gens sobrat d’objectes d’aquest tipus.  

4 Respostes to “A. M. Homes, obrint escletxes”

  1. Bibliotossa 02/12/2010 a 19:44 #

    Una entrada preciosa, Espai. Vaig llegir la Filla de l’amant gràcies a tu i em va agradar molt.

  2. Espai de llibres 02/12/2010 a 20:15 #

    Moltes gràcies, Bibliotossa. Aquest llibre és força diferent a tota la resta de la seva obra, però jo, que soc fan absolut de les seves novel·les i els seus contes, és el primer que tornaria a llegir-me ara mateix. (El segon seria “El fin de Alice”, que de veritat que és una novel·la increïble.)

  3. allau 03/12/2010 a 2:00 #

    Fa dos dies que, per enèssima vegada, he encetat un quadern de llibres per llegir. Hi incorporo “La filla de l’amant” i “El fin de Alice”, darrera de “El eco de la memoria”. Tot culpa teva.

  4. Espai de llibres 03/12/2010 a 16:02 #

    No et recitaré el llistat de llibres pendents que jo tinc per culpa teva, Allau…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: