Ven y dime como vives

15 des


L’any 1930, Agatha Christie va viatjar a Bagdad convidada per uns amics arqueòlegs. Allà va conéixer un jove de vint-i-sis anys, Max Mallowan, que en aquell moment estava treballant com a assistent a les excavacions. A finals d’aquell mateix any, la nostra escriptora (que llavors tenia trenta-nou anys, era mare divorciada i venia llibres a cabassos) ja s’havia convertit en Agatha Christie Mallowan. I axí és precisament com la novel·lista signa aquest curiós llibre de memòries, amb el cognom del seu segon marit enganxat darrere el seu nom de guerra habitual, en una mena d’acte d’homenatge a l’home que, degut a la seva professió, va fer possibles les aventures que aquí se’ns expliquen.

Perquè el matrimoni amb Max Mallowan va significar, per a Agatha Christie, l’inici d’un nou periode a la seva vida. La dècada de 1930, al menys fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va ser una època de viatges continus, d’estades a tota mena de països exòtics i de llargues hores de feina a les principals excavacions arqueològiques del Pròxim Orient i de l’Orient Mitjà. I aquest és l’assumpte de Ven y dime como vives: els viatges, les excavacions i les aventures de tots colors del matrimoni Christie Mallowan. O millor dit: els viatges, les excavacions i les aventures d’una novel·lista anglesa hipercivilitzada que segueix el seu marit per diverses parts del món (parts del món sovint plenes de pols i de gent no anglòfona amb uns costums ben estranys) i que no pot, ni vol, evitar mirar-s’ho tot amb ulls de novel·lista anglesa hipercivilitzada i amb sentit de l’humor.

El primer aspecte que crida l’atenció d’aquest llibre és, justament, el sentit de l’humor que anima totes les seves pàgines. Sense assassinats ni detectius de per mig, Agatha Christie és el prototipus d’escriptora anglesa cool d’entreguerres: plena d’enginy i lleugeresa, juganera i irònica, una mica esnob i molt chauvinista. Ella ens porta de la mà fins a Turquia, Síria, l’Iraq o Palestina, però, un cop allà, no vol parlar-nos d’arqueologia, de política exterior ni de sociologia comparada (tot i que aquests temes també hi són presents al llibre, inevitablement): ella vol riure amb nosaltres explicant-nos les coses que li poden passar a una senyora britànica ben educada quan s’arrisca a creuar el canal de la Mànega. I no s’està de res per aconseguir-ho. Mentre es mou pels escenaris de futures novel·les seves que tots coneixem, Agatha Christie Mallowan exagera, filosofa, opina, fabula, malparla, explica intimitats i, en definitiva, es riu de tothom: del seu marit, dels seus col·legues, dels seus companys de viatge, dels anglesos i dels no anglesos, dels arqueòlegs i de la seva mà d’obra local. Però de qui més es riu és d’ella mateixa. I això, no cal dir-ho, està molt bé.

Un exemple del to del llibre, escollit gairebé a l’atzar:

Paso al departamento de Papelería. Compro varias plumas estilográficas; sé por experiencia que aunque en Inglaterra una pluma se comporta de manera ejemplar, en cuanto le aflojas las riendas en los alrededores del desierto, percibe que es libre de declararse en huelga y se comporta en consecuencia, ya sea escupiendo tinta indiscriminadamente sobre mí, mi ropa, mi cuaderno y todo lo que haya a mano, ya sea negándose tímidamente a hacer otra cosa que raspar invisiblemente la superficie del papel. También compro dos modestos lápices. Afortunadamente los lápices no son temperamentales y, aunque dados a cierta facilidad para desaparecer, siempre tengo un suministro a mano. Al fin y al cabo, ¿para qué sirve un arquitecto sino para tomar prestados tus lápices?

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

 

6 Respostes to “Ven y dime como vives”

  1. Bibliotossa 15/12/2010 a 9:52 #

    Ostres, Espai, no et pots imaginar la gràcia (i il·lusió) que m’ha fet llegir-te. Sí, jo també vaig llegir (devorar) Agatha Christie. Després dels tebeos i aquelles seleccions il·lustrades de Bruguera, va ser amb ella (i alguna que altra novel·la de l’oest) que vaig començar a ser lectora. Era el que havia per casa, era el que compartia amb la meva germana i la meva cosina. Recordo molts títols i moltes històries. Mai no he volgut profranar aquell record i no hi he tornat, però avui m’has fet venir moltes ganes de llegir aquest llibre que no coneixia.

  2. matilde urbach 15/12/2010 a 10:41 #

    Sí, jo també sóc “d’aquells”. I no he renegat mai, al contrari, de tant en tant me’n cruspeixo un. I tinc tots el dvds de Suchet que he pogut aconseguir. I els de Joan Hickson fent de Miss Marple.

    [No sé si t’has fixat, però al David Suchet només li falla una cosa, pel meu gust: les ungles. Tujuru.]

  3. Clídice 15/12/2010 a 14:09 #

    Sí, sí, sí … a l’Agatha, a les seves novel·les i a en Suchet i la Hickson🙂 miraré d’ensopegar amb aquest🙂

  4. Espai de llibres 15/12/2010 a 16:41 #

    Tres nostàlgiques d’Agatha Christie! Jo també vaig començar a llegir els seus llibres perquè eren a casa, Bibliotossa; en el meu cas, era la meva mare qui tenia totes les seves novel·les en aquelles edicions blanques de Molino. I de tant en tant encara en llegeixo algun, com la Matilde; només d’en Poirot, això sí, i gairebé sempre a l’estiu…

    La Joan Hickson, Clidice & MU, a mi no m’acaba de convèncer del tot… però d’en David Suchet m’agraden fins i tot les ungles (que mai no m’he fixat, però m’hi fixaré). Aquest estiu, a Londres, em va fer molta il·lusió passar per davant d’un dels teatres del Soho i trobar-me amb els cartells anunciadors d’una obra seva, que sembla que estava sent tot un èxit. A les fotos promocionals, això sí, no duia bigoti…

  5. Bibliotossa 15/12/2010 a 18:16 #

    Hauré de regalar-me la sèrie de Poirot per reis. Les primeres Agatha Christie de casa eren del meu pare i del meu oncle; nosaltres les compartíem i a vegades ens les disputàvem. Ai la matèria grisa d’en Poirot!

  6. Espai de llibres 15/12/2010 a 18:41 #

    La sèrie aquesta, Bibliotossa, és un luxe per la presència del senyor Suchet, però també per la seva producció. Les primeres temporades eren de vuit o deu capítols d’una hora basats en els contes protagonitzats per Poirot; però a partir de mitjans dels 90 van començar a fer només un capítol o dos per any, de dues hores i basats en les novel·les. Pel meu gust, aquests són els millors: són veritables pel·lícules fetes amb un gust exquisit.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: