Louise Welsh, generosa

21 des

Si la darrera postal que ens vam mirar aquí va ser la de B. S. Johnson, un fosc novel·lista anglès dels anys 60 que mai no va saber fer compatible la seva vocació d’escriptor seriós i compromés amb les exigències del mercat literari, avui, amb Louise Welsh, ens mourem en un paisatge ben diferent. Ella, com Johnson, també va cridar l’atenció de la crítica amb el seu primer llibre, una novel·la; però aquí s’acaben les semblances entre ambdós escriptors. En el cas de Welsh, les crítiques entusiastes van anar acompanyades d’unes vendes encara millors, i, a diferència també del que li va passar a B. S. Johnson, no es van limitar al seu primer llibre. Fins al dia d’avui, l’escocesa ha publicat quatre novel·les, totes encabibles dins allò que se’n diu «literatura de gènere», i les quatre han gaudit d’un èxit que, tot i no ser esclatant, el seu col·lega Johnson ni tan sols no hauria pogut arribar a concebre.  

Parlant en termes generals, la literatura anglesa, i per extensió també la nord-americana, té una característica que a mi me la fa especialment atractiva: mai no oblida que a l’altra banda d’un llibre hi ha una persona a la que cal seduir. Una idea dominant dins la seva tradició literària és la de que un llibre és, per sobre de tot, el vehicle d’una conversa: potser la mena de conversa més íntima, sincera, intensa i desinteressada que molts de nosaltres, els seus lectors, som capaços de mantindre amb un altre ésser humà. I una llei principal de tota conversa, ja ho sabeu, és que mai no has d’avorrir a qui tens al davant. Aquesta norma se l’acostumen a prendre molt seriosament els escriptors anglosaxons. En aquest aspecte, ells semblen tenir-ho molt clar: el protagonista veritable d’un llibre no és el seu autor, sinó el lector que li dona vida i sentit cada cop que l’obre. Cal pensar en el lector, cal seduir-lo: cal que, una vegada obert el llibre, el lector tingui una bona raó per no tornar-lo a tancar. I tot i que aquest objectiu es pot aconseguir de moltes formes diferents, tantes com bons llibres hi ha al món, hi ha una tàctica de seducció (diuen els entesos) que mai no falla: explicar una bona història.      

(I ja que m’he llençat a rodolar per aquesta pendent de generalitzacions gratuïtes i teoria de pati de col·legi, continuo. I dic que, si de veritat ens creguéssim encara aquesta vella història de les literatures nacionals, aquesta seria justament la principal diferència que podriem assenyalar entre els corrents majoritaris de la tradició anglosaxona i de la tradició francesa modernes. La qüestió de l’estatus del lector respecte del llibre, i també, de forma derivada, respecte del propi escriptor. Per cultura, per tradició, l’escriptor francés «seriós» exigeix del seu lector un esforç que el faci arribar fins a on ell ja ha arribat; el llibre és un regal de l’escriptor que el lector ha de fer mèrits per merèixer. L’escriptor anglosaxó, en canvi, tendeix a ser més cortés. El regal, per a ell, no és el llibre: el regal és l’atenció del lector. Un regal que el llibre ha de fer tots els mèrits possibles per merèixer.)

Aquesta digressió tonteta era per dir que Louise Welsh és una escriptora seriosa, que parla de coses serioses, i que ho fa d’una manera molt entretinguda. Els seus arguments són, en aparença, arguments de best-seller de tota la vida: el treballador d’una casa de subhastes que descobreix unes velles fotos porno d’aparença snuff i decideix investigar si la noia que hi surt va morir de veritat; els darrers dies a la vida del famós (i misteriós) dramaturg elisabetià Christopher Marlowe; un prestidigitador vingut a menys que, en el seu afany per buscar-se la vida, s’acaba ficant en problemes amb la màfia internacional… Bones històries, històries atractives i amb molta tirada comercial, però també històries fosques, complexes, incòmodes i plenes de matissos, protagonitzades per uns personatges que són molt més que un nom propi al servei d’un seguit d’aventures. Louise Welsh és una escriptora seriosa que al llarg de la seva vida ha llegit molta narrativa «de gènere», «d’entreteniment» o com li vulgueu dir a allò que fan gent com Harlan Coben o Stephen King, i que, en lloc d’avergonyir-se’n, ho ha aprofitat per escriure (per regalar-nos) uns llibres que ens ofereixen el millor de tots dos mons: bones històries, molt de ritme, sorpreses i intriga, imaginació generosa i aquell continu «a veure què passarà després»… però també penetració psicològica, brillantesa d’estil, originalitat en la mirada i en el pensament, valentia, compassió  i, per sobre de tot, el diagnòstic implacable i desencantat d’un món que no es troba en el seu millor moment de salut, ni física ni mental.

Louise Welsh va néixer a Edimburg l’any 1965, però viu i treballa a Glasgow; una ciutat que, segons diuen els que hi han estat, no seria la més maca del món, i que, llegint els llibres d’aquesta autora, sembla que tampoc no seria la més feliç. Dels seus quatre llibres, només dos han estat traduïts al castellà: El cuarto oscuro i El truco de la bala. A mi, ja ho veieu, m’han seduït de valent.  

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: