Pampanitos verdes

11 Gen

El darrer llibre d’Óscar Esquivias s’obre als camerinos d’un teatre de Madrid, on un jove repartidor de flors es troba de sobte, sense saber com però encantat de la vida, consolant a una actriu de culebrots que no aconsegueix repetir els seus èxits televisius dalt de l’escenari, i es tanca al mar de Lidenbrock, en ple centre (més o menys) de la Terra, on un pare divorciat i el seu fill de set anys viuen, també sense voler-ho, la gran aventura de les seves vides. Entre aquests dos moments hi ha una mica de tot: un atleta deprimit que es guanya la vida fent de carter a Chamberí i que viatja a Chicago per prendre part als Jocs Internacionals del seu gremi; un grup heavy que toca la seva darrera cançó a l’enterrament d’un dels seus membres, en un Nadal inoblidable; un nen que gestiona com pot, en silenci però amb astúcia, el seu descobriment del dolor terrible que de vegades pot infligir la perversió adulta; dues o tres estatues humanes que fan la seva feina davant del Colosseu, vestides de romans i somniant amb altres vides; un estudiant universitari que pateix en carn pròpia la crisi de la mitjana edat que travessa el seu pare; dos joves muntadors de piscines que es troben ficats, per aquelles coses de les hormones, en la festa de disfresses d’una de les seves clientes amb pasta; una repartidora rural de Correos que té una forma ben estranya i sorprenent de completar els seus ingressos setmanals… En poc més de 150 pàgines, Óscar Esquivias ens regala deu contes perfectes, rodons i brillants com deu boles de billar. Deu petites meravelles d’estil, de sensibilitat i d’imaginació feliç i captivadora, que es llegeixen en un sospir i que se’t queden ballant dins del cap molts dies després d’haver tancat el llibre.

Pampanitos verdes és el segon llibre de contes d’Óscar Esquivias. El primer, La marca de Creta, també editat per Ediciones del Viento, va aparèixer ara fa tres anys, i va guanyar el prestigiós premi Setenil, concedit al millor llibre de relats publicat a Espanya l’any 2008. Si no el coneixeu, ja podeu apuntar-ne el títol i llegir-lo tan aviat com pogueu; estic convençut que us farà gaudir de valent. I si ja l’heu llegit, aquí teniu una bona notícia: Pampanitos verdes no només manté el nivell extraordinari de La marca de Creta, sinó que, en alguns aspectes, fins i tot el supera.

Una de les característiques principals que han definit sempre l’obra d’Óscar Esquivias, ja des dels seus inicis amb la novel·la Jerjes conquista el mar, és el seu gust pels personatges en procés de formació. Sovint són joves, de vegades encara adolescents, que es troben en procés d’encarar les primeres decisions importants de les seves vides, i que ho fan amb una barreja molt característica de por, d’il·lusió, de bon humor i d’innocència. Els mons en que es mouen acostumen a ser reduïts: universos a petita escala (pobles on tothom coneix tothom; famílies que s’estimen i s’asfixien) dels quals hauran de sortir per convertir-se en les persones que estan cridats a ser. D’aquests personatges, sempre tendres i divertits i molt estimables, en trobem uns quants a Pampanitos verdes; però aquí hi trobem també una varietat més gran d’ambients i d’experiències humanes. Burgos, Madrid, Roma o Chicago són alguns dels espais per on transiten homes de totes les edats i condicions que fugen de diversos fracasos (sentimentals, laborals, afectius) i que no saben ben bé quin camí agafar en aquest punt de les seves vides. Hi ha pares i fills en conflicte, i mares sorprenents, i germans no del tot admirables; i per sobre de tot hi ha la mirada del seu autor: una mirada plena d’amor i d’humor, de comprensió i de sabiduria humana. Óscar Esquivias creu en els seus personatges, i la força de la seva fe ens hi fa creure a nosaltres.

Quan parles d’un llibre de contes, sembla tradició obligada el destacar-ne alguna de les peces que el componen. Jo em quedo amb dues que m’han sorprés especialment: «El estudiante de Salamanca» i «Mail Pride Chicago 2008». La primera història, la més llarga del llibre, ens explica la difícil relació entre un noi homosexual i el seu pare, un home casat però massa aficionat a les faldilles, i resulta a la vegada divertida, corprenedora i també molt dolorosa, en el seu dibuix de la incomprensió entre persones que en el fons s’estimen. La segona, potser la més divertida, ens parla d’un jove atleta que es perd per una lesió l’oportunitat de participar als Jocs Olímpics de Pequín, i que en comptes d’això es troba viatjant a Chicago per prendre part en una absurda competició encabida dins una trobada internacional de carters. Totes dues peces tenen més de vint pàgines, són alhora lleugeres d’estil i molt intenses, i fan pensar en dues novel·les condensades, depuradíssimes, despullades de tot allò que no és essencial per al bon desenvolupament de la història que ens volen explicar.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: