Anatomía de un instante

23 Feb


Direu que això de recomanar justament avui un llibre que parla de l’intent de cop d’estat del 23-F és d’una falta d’originalitat imperdonable; i tindreu raó. En el meu descàrrec, però, al·legaré que ha estat una falta d’originalitat no premeditada: el llibre em va caure a les mans la setmana passada, i la polèmica famosa dels darrers dies (que en certa mesura continuava, degradant-la fins al límit de l’esperpent, la polèmica que en el seu dia ja va generar aquesta Anatomía de un instante) em va fer venir ganes de llegir-lo.

«Este libro es un ensayo en forma de crónica o una crónica en forma de ensayo», deia el text de la seva contratapa. «Este libro no es una ficción. Este libro es la anatomía de un instante: el instante en que Adolfo Suárez permaneció sentado en la tarde del 23 de febrero de 1981, mientras las balas de los golpistas zumbaban a su alrededor en el hemiciclo del Congreso de los Diputados y todos los demás parlamentarios -todos menos dos: el general Gutiérrez Mellado y Santiago Carrillo- buscaban refugio bajo sus escaños. Este libro es la crónica de ese gesto y la crónica de un golpe de estado y la crónica de unos años decisivos en la historia de España.» Feia bona pinta: un llibre d’autor sobre un dels episodis més foscos, més envoltats de polèmica i també, per algun motiu, encara avui dia menys obertament debatuts de la nostra història recent. Així que, amb el bon record de Soldados de Salamina i de La velocidad de la luz encara al cap, vaig començar a llegir encuriosit per veure què n’havia tret Javier Cercas de tota aquesta història de polítics i de militars i de colpistes amb tricorni.

De moment, ja us avanço que el llibre no m’ha defraudat en absolut.

Com en el cas de les dues novel·les esmentades, Anatomía de un instante ha generat tota mena d’opinions encontrades entre els seus lectors. Algunes de les crítiques que ha rebut tenen a veure, inevitablement, amb la interpretació que l’autor fa dels fets que es van produir a Espanya abans, durant i després del 23 de febrer de 1981, i que van estar a punt de posar fi a un experiment, la transició democràtica, que feia poc més de cinc anys que durava i en el futur del qual cada cop menys gent semblava confiar; d’altres, en canvi, apunten més aviat en les seves crítiques al tractament que Cercas dóna a aquests fets, que és el propi (diuen) d’un novel·lista que s’enfronta a la realitat amb la voluntat expressa d’ordenar-la, buscant en ella significats  i simbolismes, generant metàfores, assenyalant-ne inconsistències i simetries, per tal de construir amb tot plegat un relat coherent, ordenat i entenedor: tres adjectius que rara vegada poden aplicar-se a la realitat. Les dues crítiques són, al meu parer, injustes però comprensibles.

La teoria dels fets que defensa Javier Cercas en aquest llibre pot ser discutible, però en tot moment és sensata i raonada, i mai no amaga que hi ha altres interpretacions possibles del què, el qui, el com i el perquè de l’intent de cop d’estat de Tejero i companyia. (El cas és que ningú no ha establert encara una versió definitiva dels fets del 23-F: tot són teories i opinions més o menys informades, començant per la identitat del cervell principal de la operació, passant per l’objectiu últim dels colpistes i acabant per la possible implicació, ni que fos per omissió, de la mateixa Zarzuela. Cercas escull al general Armada com a cervell d’un cop tripartit, on Milans del Bosch, l’icònic Tejero i ell mateix treballarien cadascun amb una idea pròpia de la futura Espanya que hauria de néixer com a resultat de la presa del Parlament; el Rei, diu Cercas, s’olorava la imminència d’un cop d’estat, però no més que la resta de la gent ben informada del país, i mai no hauria dubtat en oposar-se a un possible escenari on els militars estiguessin al capdavant d’un govern d’unitat nacional.) I sobre la construcció d’un relat de caire literari, gairebé novel·lístic, en torn a aquests fets històrics, Cercas tampoc no se n’amaga. Ell no vol fer un llibre d’història: ell vol fer una crònica; ell vol, en realitat, fer la crònica d’un únic moment, d’una escena que sembla, d’alguna forma, contenir la clau de la història sencera: el moment famós en què el tinent coronel Tejero i els seus homes prenen a l’assalt el Congrés, ordenen a crits i amb trets als diputats que es llencin a terra i només tres homes deixen d’obeir l’ordre dels golpistes.

Aquí, Cercas fa seva de forma explícita aquella idea de Borges, tan maca i tan literària però no sé si gaire real, de que «cualquier destino, por largo y complicado que sea, consta en realidad de un solo momento: el momento en que el hombre sabe para siempre quién es». Aquell 23 de febrer d’avui fa 30 anys, els trets dels colpistes van fer desaparéixer sota els seus escons els representants legítims dels ciutadans d’un país que encara no s’havia tret de sobre la grisor de 40 anys de franquisme i només tres homes, tres homes vitalment derrotats, sense gaire futur polític i odiats o menyspreuats per bona part del país, van mantindre la dignitat que els seus càrrecs els imposaven. Adolfo Suárez, que dies abans havia anunciat la seva dimissió i justament aquell dia havia de cedir-li la presidència del govern a Leopoldo Calvo Sotelo, és un home venut pel seu propi partit, assetjat per l’oposició i pels diaris i titllat de traïdor per la dreta d’arrel franquista de la qual ell provenia. Gutiérrez Mellado, vicepresident i mà dreta de Suàrez durant tot el procés de desmantelament de les estructures de l’estat franquista, és una vella glòria de l’exèrcit colpista de 1936 a qui ara els militars acusen d’haver traït als seus antics companys d’armes i d’haver venut Espanya als vascos, als catalans i, pitjor encara, als comunistes. I Santiago Carrillo, secretari general del PCE, amic personal de Suárez i vell heroi de la resistència republicana durant la Guerra Civil, és la diana de l’odi de la dreta, dels militars i de bona part dels seus camarades, que consideren que ha traït el comunisme en els seus intents per fer-lo acceptable per a una societat espanyola que, durant 40 anys, ha crescut educada en l’odi i la por a l’amenaça soviètica.

Tots tres homes són, aquell 23 de febrer de 1981, cadàvers polítics plenament amortitzats per una democràcia que ells mateixos, en bona mesura, van crear del no res. I Cercas, que ha llegit molt a Borges i se li nota no només en la sintaxi, ens proposa aquí una altra idea molt pròpia de l’argentí: tots tres homes, Suárez i Carrillo i el general Gutiérrez Mellado, veuen entrar aquells homes d’uniforme i armats al Congrés i saben o intueixen que aquell és el seu final. Que tot l’odi que s’ha anat generant al seu voltant al llarg d’aquests cinc anys de post-franquisme ha acabat produint, potser de forma inevitable, un cop d’estat que no es podrà dur a terme sense vessament de sang, i que la primera sang que es vessarà serà la seva: la sang dels tres homes més odiats pels militarots nostàlgics que volen posar fi a aquell experiment de la democràcia. Suárez, Carrillo i Gutiérrez Mellado entenen en aquell mateix moment que moriran; que passi el que passi, ells seran els primers a morir; que a efectes pràctics ja estan morts. I amb aquesta idea al cap, decideixen actuar com qui ja està mort i no té res a perdre, però sí una posteritat a guanyar.

La idea és maca, i molt literària; a Cercas li serveix per estructurar de forma impecable un llibre que es llegeix com una novel·la, i que potser en el fons ho és; que sigui una idea falsa o improbable no sembla, així, una objecció gaire important. Ho deiem al començament: Anatomía de un instante no és un llibre d’història, tot i que bona part de les seves pàgines es deixin llegir com si ho fos. I tampoc no és una novel·la documental en la línia d’A sang freda o d’Els exèrcits de la nit, tot i que les intencions de Cercas potser no difereixin gaire de les de Capote i Mailer. De fet, poc importa el què sigui aquest llibre. El que importa és que és un llibre àgil, amè, interessant, ben escrit, molt informatiu, en ocassions polèmic i, per sobre de tot, indubtablement «literari». Anatomía de un instante és el llibre d’un escriptor que ha volgut comprendre un dels episodis essencials de la nostra història recent, i que ho ha fet recorrent a l’instrument que millor domina: la literatura. El resultat de tot plegat és, en la meva opinió, d’allò més recomanable.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

2 Respostes to “Anatomía de un instante”

  1. Clidice 23/02/2011 a 12:24 #

    Ara potser si que me la compraré, si més no després del teu apunt hi estic més a prop.

  2. Espai de llibres 23/02/2011 a 16:47 #

    A mi m’ha agradat molt, Clidice; te’l recomano de veritat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: