José María Fonollosa: perdre’s en silenci

28 Feb

[La nostra postal, avui, porta lletra i signatura però ve sense cara. Fonollosa era un home discret; crec que li hauria agradat que, en lloc de mirar-nos el seu rostre, ens miréssim millor la portada del llibre que tan durament el representa.]

La primera vegada que jo vaig sentir a parlar de José María Fonollosa va ser l’any 1999. Me’n recordo de l’any, i també me’n recordo del lloc i de la persona que me’l va descobrir: va ser el professor i crític literari Jordi Gracia, al vell edifici de la facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona. Era un curs sobre poesia espanyola de la segona meitat del segle XX, i entre els noms familiars de Claudio Rodríguez, de Vicente Aleixandre o del gran Ángel González va aparéixer aquest altre nom desconegut, José María Fonollosa, que corresponia a un poeta barceloní mort feia vuit anys i autor d’una obra escasa, poc llegida i absolutament excèntrica. El llibre de Fonollosa que el professor Gracia ens va convidar a llegir aquell dia va ser Ciudad del hombre: New York. No sé què farien els meus companys de classe, però jo li vaig fer cas: aquella mateixa tarda vaig anar a comprar-me el llibre a la Central del carrer Mallorca. I ell no ho sap, però encara avui dia li estic agraït.

José María Fonollosa tenia 68 anys quan va aparéixer aquest llibre. El responsable de la seva publicació va ser un altre gran poeta barceloní, Pere Gimferrer, que va conéixer a Fonollosa de forma casual l’any 1987 i va quedar-ne fascinat per la força de la seva poesia i per la raresa de la seva història personal. En aquell moment, el poeta mantenia un silenci editorial que ja durava més de 40 anys: havia publicat el seu primer llibre l’any 1945, n’havia publicat dos més abans de complir els 30, i després s’havia esborrat completament del mapa. Mai no havia deixat d’escriure, però. Al llarg d’aquests quaranta anys de silenci havia treballat de forma incansable en un cicle poètic anomenat Ciudad del hombre, que era, entre moltes altres coses, l’autobiografia imaginària, dramatitzada i plena de màscares d’un poeta que, igual que Walt Whitman, havia volgut ser tots els homes, patir tots els dolors, provar tots els plaers i cometre i expiar tots els pecats. 

A Gimferrer li va meravellar la poesia de Fonollosa, que no s’assemblava gens (i que continua sense assemblar-se) a allò que hom entén per poesia espanyola o catalana, i va aconseguir que finalment se’n publiqués la primera entrega l’any 1990 sota el títol esmentat de Ciudad del hombre: New York. El primer poema d’aquest llibre, perquè us feu una idea, consta d’un únic vers que dóna la mesura del què José María Fonollosa entén per un poema d’amor:

 No hay nada bueno en ti. Por eso te amo.

El que ve a partir d’aquí és un seguit de veus terribles, fosques, enrabiades, aterridores o malatisses, però també algunes de tendres i molt humanes, que composen una mena de cor infernal: el cor de veus condemnades d’una ciutat (Nova York en aquesta primera entrega, Barcelona en la següent) que funciona com a imatge negríssima del món. Fonollosa no és un poeta amable: ell ens agafa pel coll i ens obliga a sentir les veus d’uns homes derrotats per la vida, plens d’odi o de remordiments o de fàstic envers ells mateixos, envers allò en que s’han convertit: una col·lecció inesgotable de masclistes i d’assassins, de pedòfils i de sentimentals, d’enamorats sense cap mena d’esperança, de perdedors embrutits, de violents i d’alcohòlics i de desesperats. Cada peça del llibre ens apropa la veu d’un personatge que guarda un infern al seu interior, i que escampa aquest infern al seu voltant de mil maneres diferents.

La poesia de José María Fonollosa és directa, nua, col·loquial i narrativa. Els seus poemes van per feina: nets de retòrica, de música i de sentimentalisme, molts d’ells són com petits relats en primera persona, despatxats en unes quantes línies i comprimits fins a l’extrem. Si sou mandrosos i no voleu buscar Ciudad del hombre: New Yok, aquí podeu llegir uns quants dels seus poemes. Us deixo que descobriu per vosaltres mateixos els més negres de la sèrie, que també són (entre moltíssimes cometes) els més famosos; jo us copio un parell dels de la vessant més humana, com aquest «Elizabeth Street»:

Hoy me ha dicho mi madre: «Ya he tenido
en mis brazos los hijos de mis hijas.
Quizás un día alcance a ver los tuyos».

Yo no la he contestado. No acostumbro
a hacerlo. Rara vez. Sigo comiendo
mientras leo un periódico cualquiera.

Pero ella no se queja. No se queja
de mi duro silencio. Envejecida
queda ante mí, distante, humildemente.

Y ella debe haber sido, de mi vida,
el centro importantísimo en mi infancia.
Ahora es un casi olvido de la muerte.
Cual si estuviera muerta su presencia.

Yo no le digo nada. Me molesta
que esté pendiente siempre de mis actos,
con afán de ayudarme, de serme útil.

Me siente desdichado. Y piensa, acaso,
darme una solución. Dice, por eso:
«Quizás un día alcance a ver tus hijos».

Sin haber terminado de cenar
he salido de casa. Tengo que huir
de mi entorno, de mí. Ser yo, distinto.

No es fácil escapar de lo que es uno.
A veces se consigue, por un tiempo,
con un libro. O el cine. O la bebida.
Miro la cartelera de espectáculos.

O com aquest «Doyers Street», on potser intuïm, entre tant personatge fosquíssim i tanta història delictiva, la veu més íntima de l’autor:

No vendrá. De verdad. No vendrá nunca.

Mi cuarto es muy modesto para el éxito.
Ni hallaría la casa tan siquiera.

Mi cuarto es muy austero para amigos.
Nadie viene a reunirse entre estos muros.

Mi cuarto es también frío y muy pequeño.
¿Cómo cobijar, pues, un gran amor?

No es lógico esperar. No vendrá nunca
un éxito, un amigo, un gran amor.

Debiera de una vez cerrar la puerta.

O com aquest altre poema, «East 54th Street», que també ho diu tot en un sol vers:

No me salvéis. Intento así perderme.

José María Fonollosa va morir uns mesos després de la publicació de Ciudad del hombre: New York. Va succeir a Barcelona, la seva ciutat de sempre, el 7 d’octubre de 1991; es va suïcidar. Va morir sol, en silenci i per pròpia voluntat, com un personatge més de qualsevol dels seus poemes. Després de la seva mort, damunt la seva taula de treball van aparéixer uns versos que repassaven, rebutjant-los, els suborns habituals de la vida d’ultratomba, i que acabaven amb aquesta frase:  «Una vez ya es demasiado».

*  *  *

[Els llibres, ja ho sabeu, es comuniquen entre ells de mil formes diferents. Feia molt de temps que jo no pensava en José María Fonollosa, i feia encara més temps que no llegia cap dels seus poemes. Fins que uns dies enrere, llegint el llibre de contes (molt recomanable) de Care Santos Los que rugen, se’m va aparéixer el seu fantasma a la pàgina 80. El conte en qüestió es diu «Comunicación», i és ple de fantasmas; de fet, tot el llibre n’està ben farcit: fantasmes entranyables, malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no són gaire conscients de la seva condició o que potser no se n’acaben de fer del tot a la idea. El fantasma de Fonollosa, en el conte de Care Santos, és un d’aquests fantasmes recents i desubicats, que volten encara pels espais que freqüentaven en vida. Coses de la comunicació entre llibres: gràcies a un conte de Care Santos, ara tanco el poemari recuperat de José María Fonollosa i corro a buscar, en memòria dels vells temps, el meu assaig preferit del professor Jordi Gracia.

4 Respostes to “José María Fonollosa: perdre’s en silenci”

  1. SU 28/02/2011 a 15:39 #

    El teu apunt és magnífic! Després de llegir-lo m’he girat a buscar el llibre d’en Fonollosa a la llibreria (primera edició a Sirmio, maig de 1990!) i ja el deixo ben a prop per fer-ne una rellegida! Gràcies!

  2. Espai de llibres 28/02/2011 a 15:56 #

    Gràcies a tu, SU! A veure què et sembla el llibre, espero que t’agradi.

  3. bertabocado 03/03/2011 a 8:41 #

    gràcies espai, no coneixia aquest poeta, però els versos són extraordinaris.”Mi cuarto es muy modesto para el éxito” punyeta! quanta veritat en una frase.
    una abraçada molt gran

  4. Espai de llibres 03/03/2011 a 15:41 #

    Una altra abraçada ben forta per a tu, Berta!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: