Habitaciones cerradas

12 abr


A la Barcelona de l’any 2010, les obres de remodelació d’un vell edifici del Passeig de Gràcia deixen al descobert una habitació que porta més de vuitanta anys tancada, i que al seu interior amaga un d’aquells secrets estranys i terribles que ens obliguen a canviar la forma en que ens expliquem el nostre propi passat. L’edifici en qüestió, propietat de la família Lax des del moment mateix de la seva construcció, és a punt de convertir-se en una biblioteca que durà el nom del fill més il·lustre del clan, el pintor noucentista Amadeo Lax, un home complex i turmentat que va dedicar bona part de la seva obra a retratar un cop i un altre a la seva dona, Teresa Brusés, que va desaparèixer pocs dies abans de l’esclat de la Guerra Civil i que, segons la versió que ja és història, va fugir a Nova York amb el seu amant deixant enrere el marit, un fill de tres anys i una ciutat, Barcelona, que estava a punt de viure un altre d’aquells cíclics trasbalsos que l’han convertit en allò que avui és. Dues generacions més tard, Violeta Lax, néta de l’artista i primera especialista mundial en la seva obra, obrirà la porta d’aquesta habitació tancada i es trobarà de sobte ficada en la mena d’aventura íntima i sense estridències que pot, no obstant, canviar una vida: l’aventura de reescriure per complet la pròpia història.

Tres versos d’Emily Dickinson i una frase de Yasmina Reza obren Habitaciones cerradas, oferint-nos una clau d’accés possible a la novel·la que som a punt de llegir. «Promete esto: / cuando hayas muerto / habrá quien me convoque», diuen els versos de la nord-americana. «El tiempo: el único tema», afegeix, tot seguit,  la cita de la francesa. El temps i la memòria; la disolució continua del present i allò que no obstant perviu, aliè al pas del anys, secret i indestructible; els fantasmes del passat i el seu record per part d’aquells que encara som amb vida. Aquests dos temes essencials de la literatura i de la vida, el pas del temps i el seu antídot imperfecte, la memòria, són els ciments sobre els quals Care Santos ha aixecat el seu darrer llibre, que es comença llegint com una novel·la històrica amb grans dosis de misteri, d’intriga i de romanticisme i que s’acaba descobrint, amb el còrrer compulsiu de les pàgines, com allò que realment és: un monumental edifici novel·lístic que (re)crea per a nosaltres tot un món sencer perdut i recobrat gràcies a la màgia de la bona escriptura. Un món ple de bellesa i d’horror, de tendresa i de remordiments, de fe i de desesperança, que ens absorbeix plenament durant el temps de la lectura i que no ens marxa del cap un cop l’hem acabada.

Habitaciones cerradas (que també té edició en català: Habitacions tancades) ens explica, així, la història del pintor Amadeo Lax, de la seva família i de la gent present, passada i futura que es va veure afectada d’una manera o una altra per la personalitat del geni, que acabarà descobrint-se com a gens recomanable. El relat calidoscòpic de la seva vida familiar, en el context de la Barcelona burgesa de finals del segle XIX i principis del XX, dóna peu a una de les vàries novel·les contingudes en aquesta novel·la: una brillant i captivadora història d’època, escrita amb el millor estil de la gran narrativa victoriana, amb homes enamorats i dones desaparegudes, amb senyores i criades, amb belles coristes abocades a la perdició, amb amos i obrers i revolucions que tot ho destoroten, amb convents de monges arrassats pel foc i cercles espiritistes on el miracle és a tocar de mà. L’edifici del Passeig de Gràcia és el centre d’aquesta saga familiar que s’estén al llarg de quatre generacions i que ens deixa uns quants personatges del tot inoblidables. En la vida i el destí d’Amadeo Lax es combinen el cognom pessant i respectable heretat del seu pare, l’industrial barceloní Rodolfo Lax, i l’esperit curiós i inquiet heretat de la seva mare, Maria del Roser Golorons, lliurepensadora i feminista avançada al seu temps; i també hi ha una dona desapareguda, una germana morta i un germà odiat, una col·lecció d’amants de tota classe i condició, un fill desatés, un munt de talent malaguanyat  i, per sobre de tot, un secret inconfessable que el temps acabarà treient a la llum. I tota aquesta part del llibre, que abarca més de mig segle d’història de Barcelona i ens ofereix una visió molt atractiva de l’efervescència d’aquells anys perduts, orbita al voltant d’un fet real carregat de simbolisme que acabarà revelant-se com a central en la història: l’incendi que va arrasar els grans magatzems El Siglo el dia de Nadal de 1932.

Aquesta part històrica de la novel·la no se’ns ofereix, però, de la forma neta i linial que sembla obligada en el gènere. «El pasado, visto desde el presente, tiene este aspecto: un rompecabezas al que le faltan piezas», escriu Care Santos a la pàgina 212 del llibre, i això és justament el que fa al llarg de tot el seu recorregut: oferir-nos la seva història en un desordre cronològic perfectament mesurat, com una mena de puzzle immens on l’encaix progressiu de totes les peces va desvetllant un paisatge secret i ple de sorpreses. Però aquesta no és, jo ho deiem, l’única novel·la que conté Habitaciones cerradas: també hi ha la novel·la de Violeta Lax, la néta del pintor, una dona de quaranta anys que es troba en un moment difícil de la seva història personal i que ha tornat a Barcelona (ara viu als Estats Units) per tal de retrobar-se amb els seus propis fantasmes. Així, alternant-se amb els capítols que recreen la història ja tancada però no resolta dels vells Lax, trobem tot un seguit d’anotacions, de retalls de premsa i d’intercanvis epistolars en la seva versió actual, és a dir, via e-mail, que ens porten al present, a la història privada de Violeta Lax i, per sobre de tot, a la seva gestió del descobriment efectuat dins d’aquella habitació tancada de què parlàvem al començament. L’estructura del llibre es planteja doncs, de forma subtil però alhora prou explícita, com una conversa entre el passat i el present, com un diàleg entre els fets que van succeir una vegada i la forma sempre parcial, dispersa i desordenada en què aquests fets ens arriben a nosaltres quan provem de convocar-los des del nostre present. I aquí és on entren en joc els fantasmes.

La convivència  dels vius amb els morts és un dels temes estrella de tota l’obra de Care Santos. Fa unes quantes setmanes, parlant de José María Fonollosa, feiem esment del seu darrer llibre de contes publicat, Los que rugen, i de la bonica col·lecció de fantasmes que l’habitaven: éssers entranyables, sovint malenconiosos, benvinguts o inesperats, que no eren gaire conscients de la seva condició o que potser no se n’acabaven de fer del tot a la idea. Tots aquells homes i dones que ens van precedir són avui els nostres fantasmes: fantasmes que ens observen, que envejen o potser lamenten la nostra sort, que conviuen silenciosos amb nosaltres i de vegades, quan menys ens ho esperem, fan trontollar el nostre petit món amb una aparició fugaç que tot ho trasbalsa. «Mirad fijamente a la oscuridad y veréis brillar la luz de los difuntos», llegim a la pàgina 273 d’Habitaciones cerradas. «El arte es engaño, sí. Pero cuando deja de serlo, pronuncia la única verdad que importa», llegim a la pàgina 237. La llum dels morts, convocats (retornats a la vida) per la màgia de la nostra memòria. Aquest és, al cap i a la fi, el tema central d’aquest llibre: el record com a deure, com a justícia i com a forma d’immortalitat.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora

Una resposta to “Habitaciones cerradas”

Trackbacks/Pingbacks

  1. L’escriptor neix o es fa? Care Santos, un exemple. – rvisa3 - 08/11/2016

    […] un dels llibres que més lectors ha seduït aquest 2011 tant en català com en castellà (aquí en vam parlar fa uns mesos)  i que ben aviat es publicarà en deu idiomes […]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: