Middlesex

29 abr


Jeffrey Eugenides va néixer a Detroit, la gran ciutat industrial per excel·lència dels Estats Units, l’any 1960. Aquest fet, afegit al doble origen immigrant de la seva família —grec en el cas del pare, irlandés en el de la mare—, té un gran pes en tota la seva obra, que mai no deixa d’interrogar-se sobre els efectes que poden tenir sobre una persona l’ambient, la història, els condicionants econòmics i socials i, molt especialment, el paradigma cultural en el qual ha estat criada. En una entrevista de l’any 2009, Eugenides diu: «Penso que Detroit exemplifica gran part dels elements que defineixen la història dels Estats Units, des del triomf de l’automòvil i de la cadena de muntatge fins a la plaga del racisme, per no parlar de la música.» Detroit és l’escenari on transcorre la infantesa de la / el protagonista de la novel·la que avui us recomano, Calliope o Callie o o Cal Stephanides, una nena cent per cent americana que haurà de buscar en el seu passat familiar el perquè de la metamorfosi que trastocarà, de forma espectacular, la seva vida sencera.

La contraportada de l’edició catalana de Middlesex resumeix així l’argument del llibre:

El la primavera de 1974, Calliope Stephanides, una estudiant d’un col·legi de noies de Grosse Point (Michigan), se sent atreta per una companya de classe. Els sentiments que sorgeixen entre elles fan pensar a la Callie que no és com les altres noies. Calliope, anomenada Callie, i després Cal, una espècie rara d’hermafrodita, ha viscut els seus primers catorze anys de vida com a nena, sense que ningú s’adonés de la seva anomalia, fins que l’arribada a la pubertat l’ha sotmesa a transformacions inevitables. Ara, ja un home, necessita saber quin és l’origen d’aquesta mutació genètica, i per fer-ho, investiga la intensa i dramàtica història de la família Stephanides.

Aquesta història intensa i dramàtica ocupa el centre de la novel·la, i és potser, a primera vista, la seva part més atractiva: una saga familiar que es remunta a l’any 1922, quan els avis de Cal, que pertanyen a la comunitat grega assentada a Esmirna, abandonen la seva llar fugint de la guerra que enfronta a Grècia amb Turquia i es casen en el vaixell que els porta als Estats Units, trencant així un cert tabú fonamental que, segons la tradició de la qual tots dos provenen, comportarà la desgràcia dels seus descendents. La parella s’instal·la al Nou Món, en casa de la seva cosina i del marit d’aquesta, i amb el córrer del temps els fills de tots dos matrimonis acabaran casant-se entre ells (d’això se’n diu jugar amb foc amb les velles malediccions gregues). D’aquesta unió naixerà la Callie Stephanides, que serà nena fins als catorze anys i, com ja ens explica la primera frase de la novel·la, noi a partir de llavors:

Vaig néixer dues vegades: primer sent una nena, a Detroit, un dia de gener de 1960 en què, excepcionalment, no hi havia boira baixa; i després sent un nou adolescent, en una unitat d’urgències de prop de Petoskey, Michigan, l’agost de 1974.

Tota aquesta part històrica de la novel·la és una delícia, i és plena d’escenes, d’imatges i de personatges realment extraordinaris. El gran tema que aquí ocupa a Jeffrey Eugenides és la relació viva entre passat i present: com el passat —el més proper, el nostre passat personal, però també el passat familiar i fins i tot el de la espècie— afecta el present de les formes més estranyes i inesperades, no només generant-lo i donant-li forma, sinó també influint sobre ell de manera permanent i contínua. El pecat dels avis de Cal serà la causa, dues generacions més tard, de la seva natura prodigiosa; i la investigació del què, el com i el perquè d’aquest pecat original donarà sentit ara al seu present, fent-lo, si més no, comprensible.

Un segon tema del llibre, igualment interessant, és el de la identitat sexual i de gènere. El qüestionament del gènere sexual com a identitat fermament assignada (és a dir, de forma definitiva i per a tota la vida) en el moment del naixement és un assumpte força tractat en la darrera narrativa nord-americana, i també ha arribat a casa nostra amb llibres tan interessants com Testo Yonqui, una inclassificable barreja d’assaig psico-sociològic, diari personal i performance farmacològica on la filòsofa i activista Beatriz Preciado ofereix el seu propi cos com a camp d’experimentació transgenèrica al servei d’una reflexió seriosa, i a la vegada molt provocativa, sobre els límits avui fàcilment manipulables entre els dos sexes. La forma en que el protagonista de Middlesex viu el seu pas d’ella a ell il·lustra, des de la ficció, aquesta mateixa idea del gènere com a construcció cultural, com a conjunt aprés d’idees, de comportaments, d’actituds i de rols transmesos a través de l’educació. En el seu cas extrem, una particularitat anatòmica propicia aquesta confussió que, un cop solventada, condueix a un nou aprenentatge del món: el món vist, a partir d’ara, amb els ulls de l’home en què s’ha convertit. Amb els ulls de l’home que sempre havia sigut, en realitat.

Jeffrey Eugenides es va donar a conéixer l’any 1993 amb la seva primera novel·la, Las vírgenes suicidas, que va ser portada al cinema per Sofia Coppola i es va convertir en una mena de llibre de culte als Estats Units durant la primera meitat dels 90. L’any 2002 va arribar Middlesex, que va ser guardonada amb el Premi Pulitzer i va situar Eugenides al grup dels Chabon, Franzen, Lethem i companyia. I ara, després de nou anys de silenci, ja s’anuncia la seva propera novel·la, que sortirà a la venda el mes d’octubre i, si Amazon no menteix, es dirà The Marriage Plot. L’aposta sembla segura.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

4 Respostes to “Middlesex”

  1. Susanna 29/04/2011 a 23:36 #

    Un llibre excepcional! Em va encantar… Friso per llegir el proper llibre de Jeffrey Eugenides!

    SU

  2. Espai de llibres 30/04/2011 a 10:03 #

    Jo també, SU; a veure si pel 2012 ja el tenim traduït. Has llegit “Las vírgenes suicidas”? És molt diferent a “Middlesex”, però a mi em va agradar també moltíssim.

  3. Susanna 02/05/2011 a 10:09 #

    “Middlesex” em va deixar tan bon regust de boca que em vaig estimar més no llegir “Las vírgenes suicidas”. M’ho hauré de repensar…

    Una abraçada!

    SU

  4. Espai de llibres 03/05/2011 a 15:54 #

    Jo m’arriscaria, SU… Abraçada!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: