Entrevista a Toni Sala

Toni Sala va néixer a Sant Feliu de Guíxols l’any 1969. Es va donar a conèixer com a escriptor amb Entomologia, un recull de proses breus que va ser guardonat amb el Premi Documenta el 1997. Un any després va publicar Pere Marín, la primera de les seves tres novel·les, a la què han seguit la molt premiada Rodalies (Premi Sant Joan i Premi Nacional de Literatura 2004) i Marina, publicada tot just l’any passat i ja comentada aquí mateix fa només uns dies. El recull de contes Bones notícies (2001) i la nouvelle Un relat de la nova immigració africana (2003) completen una obra de ficció molt personal, variada i plena alhora de coherència. Fora ja d’aquest camp de la ficció, hi destaquen la seva Petita crònica d’un professor a secundària (2001), l’original biografia Goril·la blanc: memòries d’en Floquet de Neu (2002) o els llibres de viatges Quatre dies a l’Africa (2005) i Autoestop (2007), entre d’altres. Tots els seus llibres han estat publicats per Edicions 62.

Toni Sala ha tingut l’amabilitat de respondre, per a tots els amics del nostre bloc, a unes quantes preguntes sobre Marina, sobre les seves anteriors ficcions i sobre la literatura en general. Amb ell encetem una nova secció al bloc, les Entrevistes a l’Espai, on a partir d’ara tindrem el plaer de xerrar una estona amb alguns dels autors més llegits i estimats d’aquest Espai de llibres.

  *  *  *

Espai de llibres: Un aspecte destacat de la teva darrera novel·la, Marina, és la importància de l’espai on transcorre la història: aquest poble turístic de la costa on tot gira al voltant de l’estiu. A l’anterior novel·la, Rodalies, feies servir un escenari similar. Què és el que t’atreu, literàriament parlant, d’aquests pobles costaners? Dónes molta rellevància a l’escenari de les teves històries?

Toni Sala: Rodalies passava en un paratge molt concret del Maresme i Marina es concentra en una zona molt concreta, entre la Vall d’Aro i l’Ardenya. A Un relat de la nova immigració africana vaig fer una mica el mateix. Qualsevol paisatge és literari, però es dóna el cas que aquests els conec prou perquè hi he viscut.

És com si busqués una totalitat, en què interior i exterior dels personatges siguin la mateixa cosa. Aquesta fusió amb el paisatge van aconseguir-la a principis del vint Víctor Català i Joaquim Ruyra. Carner i Pla van continuar i refinar aquesta veta. Jo he intentat aprofitar una tradició molt pròpia de la literatura catalana. Però la literatura és abstracció, i no hi ha tanta diferència entre la descripció ultraconcreta i el despullament paisatgístic. La masia de Miró no està tan lluny dels seus quadres de l’última època. Jo he practicat el despullament més aviat en els contes.

Espai de llibres: Sant Feliu de Guíxols, el poble on està situada la novel·la, és un espai molt familiar per a tu. Aquesta familiaritat, facilita la tasca del novel·lista o la dificulta?

Toni Sala: Va costar-me molt sentir-me preparat per posar el meu poble sobre el paper. Tenia dos problemes. Primer, que m’hi veia massa enganxat, em faltava distància i tenia por de caure en la nostàlgia o l’autocomplaença. Segon, que la Costa Brava ha estat molt privilegiada literàriament. Els grans prosistes del vint la recorren de punta a punta: la Blanes de Ruyra, el Sant Feliu de Gaziel, el Palafrugell de Pla, el Montgrí de Víctor Català. Són uns gegants que ho ocupen tot. Ja Josep Pla va trobar-se que, volent descriure Blanes, la presència de Ruyra era tan gran que no s’hi veia amb cor, i llavors Pla diu: és que Ruyra “va arrasar” aquest paisatge… Això em feia molt de respecte, però també és veritat que fa temps que aquest paisatge no es toca literàriament. El turisme, per exemple, comença a sortir en Gaziel i Pla com una novetat. Avui de novetat no en té res, ja ens el sabem de sobres, per això puc fer-hi sortir una noia estragera.

Espai de llibres: A la teva primera novel·la, Pere Marín, el narrador es deia Toni Sala. El narrador de Marinaes diu Toni, és professor d’institut, té uns quaranta anys i, també com tu, va néixer a Sant Feliu de Guíxols. Aquesta identificació entre autor i narrador, respon a un interés per part teva en el «gènere» de l’autoficció?

Toni Sala: No veig que l’autoficció, com tu ho dius, sigui cap gènere. Un escrit ha de ser terriblement dolent per no ser autobiogràfic. Donar el teu nom al protagonista és un recurs fàcil per lligar la narració a la realitat i intensificar aquesta ambigüitat entre veritat i mentida que és al cor de qualsevol producte diguem-ne artístic. També és una manera d’explicitar el compromís amb el que expliques, igual que els pintors firmen per donar fe de l’autenticitat de la pintura. Des del punt de vista literari, no té cap importància.

Espai de llibres: La teva anterior novel•la, Rodalies, tenia un marcat to de novel·la negra hard-boiled que es manté, si més no en alguns aspectes, a Marina. Com a escriptor, t’atreu la novel·la de gènere? N’ets un lector habitual?

Toni Sala: De novel•la negra només he llegit alguns clàssics. Però els gèneres són molt útils perquè et donen un entramat que el lector ja identifica d’entrada, i tu et pots dedicar a altres coses. És com el western: el que importa menys són els cavalls o les pistoles. Simenon, Cain, fan servir el gènere negre de la mateixa manera que podrien haver-ne fet servir un altre.

Espai de llibres: La crítica ha assenyalat, gairebé des del principi de la teva carrera, alguns trets molt definits del teu estil, com ara la concisió, la netedat i una tensió extrema del llenguatge. Detectes una evolució d’aquest estil al llarg dels teus llibres?

Toni Sala: Francament, no ho sé. Cada dia tinc més la impressió de moure’m a les fosques, d’una incertesa gairebé paralitzant, terrible. Aquesta és la meva batalla, qualsevol autor té la seva, d’aquesta mena o d’una altra. Segur que els meus llibres van evolucionant; ara, no em facis dir cap a quina banda, ni si és una banda millor, perquè no ho sé.

Espai de llibres: A l’igual que les teves dues anteriors novel·les, Marina no arriba a les 150 pàgines. Aquesta brevetat, respon a una voluntat d’estil definida?

Toni Sala: Segurament respon a la voluntat de respecte amb el lector. Jo vaig començar amb un llibre de contes que sovint no passaven d’una pàgina. Pensa que escriure vol dir ocupar el temps de la gent, té un punt d’assassinat.

Espai de llibres: Fins al moment, has conreat la novel·la, l’assaig, el relat de viatges, la prosa breu, la crònica i la biografia. Amb quin gènere et trobes més a gust?

Amb cap. Sento dir-ho.

Espai de llibres: Per acabar, ens podries recomanar un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Toni Sala: El teu nom és Olga, de l’Espinàs, i Digueu-ne son, de Henry Roth.

 

 [A la imatge, el far de Calella: un dels escenaris (suggerits) de la novel·la de Toni Sala Rodalies.]