Solar

2 jun

Tractant-se de literatura, parlar de rànquings o de jerarquies té el mateix sentit que fer-ho de promocions d’ascens, de quarts de final o d’eliminatòries al millor de cinc partits. Amb això dels llibres, per fortuna, no hi ha més competició que la que cada autor entaula amb ell mateix en el seu procés d’escriptura, ni d’altres classificacions que les estrictament personals i intransferibles, basades en íntimes afinitats i en descobriments atzarosos, que anem fent els lectors a còpia d’anys i de lectures. Tot això ho dic perquè jo mateix he estat ara a punt d’escriure que Ian McEwan s’ha convertit, d’uns anys ençà, en el primer novel·lista de la seva generació: el més sòlid, el més admirat, el de trajectòria més sostingudament ascendent de tots els grans novel·listes anglesos nascuts al voltant de l’any 50. I això de «primer novel·lista de la seva generació» m’ha sonat a classificació de l’ATP o a quadre de finals de conferència de l’NBA. Lleig i tonto. I terriblement injust amb gent com Julian Barnes o Martin Amis, que continuen competint amb ells mateixos llibre rere llibre i que encara tenen moltes alegries que donar-nos als seus lectors fidels.

Però el cas és que Ian McEwan es troba, potser, en el moment més dolç de la seva carrera; i això té molt de merit tractant-se d’algú que ja porta més de quinze llibres publicats a les esquenes. Solar, per exemple, no només és una novel·la extraordinària: també és una novel·la diferent, i original, i fins i tot excèntrica dins el conjunt de l’obra de McEwan. I aquesta capacitat de renovar-se, de provar amb encert nous camins, d’enfrontar-se a nous registres i estratègies, no resulta gens habitual en escriptors de l’edat i el prestigi de l’anglès, que a aquestes alçades (62 anys i milions de lectors arreu del món) ja s’hauria ben guanyat el dret a replegar-se en un estil i unes maneres establertes. McEwan, en canvi, continua produint llibres que són a la vegada necessaris, diferents i sostingudament brillants, i que mai no deixen d’adreçar-se, amb una mirada fresca i nova, als grans problemes del seu temps. Així, si a Dissabte hi trobàvem la resposta de l’autor a com fer literatura d’un món immers en les conseqüències de l’11-S i de la Guerra d’Iraq, a Solar tenim la seva mirada sobre els grans debats científics del nostre moment, i en especial sobre la sostenibilitat del planeta i les posibles respostes a la fi de les energies fòssils.

El protagonista de Solar és diu Michael Beard, i és un prestigiós científic anglès que fa molts anys va guanyar el Premi Nobel de física gràcies a una petita ampliació d’un aspecte de la feina d’Einstein, i que des de llavors viu de les rendes de la seva glòria deixant-se caure per congressos internacionals, per departaments universitaris i per ben pagades comissions governamentals. La seva vida personal és complexa i animada: quatre matrimonis arruïnats, un cinquè en procés de fallida i una col·lecció d’amants fugaces que continuen sucumbint, prou misteriosament, als seus encants d’home grassonet i madur. Tot normal, fins que un dia la seva dona decideix que ella també pot ser infidel, i que amb qui millor que ser-ho que amb un jove col·laborador del seu marit. I aquí la cosa es complica. Michael Beard viatja al Pol Nord com a membre d’una expedició d’escriptors, artistes i científics compromesos amb el tema de l’escalfament global, i és a punt de perdre una part molt estimada de la seva anatomia masculina per culpa del fred i d’un descuit. Un home en barnús mor de forma accidental, i un altre home acaba a presó acusat del seu assassinat. Algú té una bona idea que potser no és del tot original. Michael Beard es divorcia, perd la feina, es fa encara més famós i s’acaba convertint, de forma gens dessinteresada, en el gran apòstol posmodern de l’energia solar. Passen els anys. I al final les coses es compliquen més encara i Michael Beard acaba descobrint que, en aquest món, tot acaba sabent-se i retornant un dia o un altre.

L’abans esmentada excentricitat de Solar respecte al conjunt de l’obra de McEwan té a veure, sobretot, amb el seu to. Per enfrontar-se a alguns dels temes més importants del nostre temps, assumptes com ara la sostenibilitat del planeta o el paper de la ciència com a generadora del nostre futur, Ian McEwan ha escollit un to de farsa que no li coneixiem, i que a la seva prosa li escau de maravella. En molts moments, la ironia es converteix en humor, l’humor en paròdia i la paròdia, obertament, en gag d’aquells de riure amb ganes. Això no vol dir, però, que Solar no sigui un llibre seriós. Ho és, i molt; però ho és de la millor manera possible: és seriós sent divertit, i entretingut, i interessant a cada pàgina. Solar és, en aquest sentit, el llibre més anglès de McEwan, el més proper a la tradició del seriós humorisme dels seus col·legues David Lodge, Julian Barnes i companyia. El seu protagonista, Michael Beard, té alguna cosa de Pnin nabokovià: un Pnin menys entranyable, això sí, i molt més atent a les coses del món i de la butxaca. El seu paper és el del geni accidental i solipsista i una mica fraudulent que tot d’una descobreix que els altres, misteriosament, també existeixen.

He gaudit tant amb aquest llibre, m’ho he passat tan bé llegint-lo, que no sé com dir-vos que l’heu de llegir. Creieu-me: l’heu de llegir. No s’escriuen gaires llibres com aquest. No hi ha gaires escriptors com l’Ian McEwan. I nosaltres, els seus lectors agraïts, som afortunats de tenir-lo encara actiu i en plena forma i amb l’ambició intacta dels grandíssims novel·listes.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Pàgina web de l’autor

6 Respostes to “Solar”

  1. allau 02/06/2011 a 9:54 #

    M’espera a la pila dels pendents. Trobo que, a partir d’Atonement, McEwan les ha encertat totes.

  2. Espai de llibres 02/06/2011 a 15:43 #

    Jo també ho penso, Allau, i em sembla d’un mèrit extraordinari. Estic segur que “Solar” t’agradarà: és una novel·la per gaudir-ne de valent.

  3. matilde urbach 02/06/2011 a 23:13 #

    Ep, si és un llibre tan seriós no puc dir que no.
    No sé què em diu que fa per a mi, Espai.

  4. Bibliotossa 03/06/2011 a 12:57 #

    Això és despertar les ganes de llegir un llibre!
    Fa dies que esperava aquesta entrada. I l’aprofitarem a Bibliotossa per recomanar-lo. Se’m farà difícil oblidar “Solar” i aquest físic cretí i farsant. Hi ha fragments del llibre esperpèntics i molt divertits. El joc que fa amb la ironia i el sarcasme és genial. A mi, personalment, la primera part em tenia al·lucinada. Vaig acabar-lo, però, més calmosa. Tinc anotades un munt de referències sobre la ciència i la llum. I he de buscar la poesia “La llum” de Milton.

  5. Espai de llibres 03/06/2011 a 16:06 #

    T’ho dic jo, Matilde: fa per a tu.

    Jo també fa dies que espero la teva entrada sobre el llibre, Bibliotossa. Sospito que també serà força entusiasta… Milton m’ha fet sempre una mica de respecte, però en McEwan i el seu personatge aconsegueixen, és cert, que se’ns desperti la curiositat per aquest poema.

    Bon cap de setmana!

  6. eowin32002 17/05/2014 a 11:38 #

    Magnífic llibre amb una estructura literària innovadora, on barreja diferents estils literaris amb una narrativa acurada que malgrat no tenir gaire bé diàlegs i transcórrer l’acció a través dels pensaments i records, és una novel·la ràpida que no ens dona descans fins arribar al final, entre la intriga, la sàtira i la crítica social. Us el recomano de totes totes!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: