Jo no tinc por

7 jun


Michele Amitrano té nou anys i viu a Acqua Travese, un poblet diminut (i imaginari) del sud d’Itàlia on tot és pols, calor asfixiant i camps de blat que cremen, o fumegen si més no, sota el sol mediterrani. A Acqua Travese hi ha cases abandonades i adults sense feina, i famílies que es busquen la vida per anar tirant, i nens que corren pels camps en bicicleta somniant les seves aventures. Som a l’estiu de l’any 78, un dels més calorosos del segle; la veu que parla és la del nen protagonista, una veu amable i familiar, i tot sembla indicar que som a punt de llegir una d’aquelles històries neorrealistes que tan bé se’ls donen als nostres cossins italians.

Però no. De cop i volta, la tendra història estiuenca dels nens en bicicleta es converteix en una història també tendra i estiuenca, però de terror. De terror íntim i psicològic: del de veritat. D’aquell terror que neix de descobrir que les coses no són en absolut com tu et pensaves que eren. Que no coneixes a la gent a la que creies conèixer, i que allà fora, a l’altra banda dels teus ulls, succeeixen tota classe de coses impensables i terribles que mai no hauries pogut imaginar. En una de les seves excursions en bicicleta, Michele es fica en una casa abandonada i veu una cosa que mai no hauria hagut de veure; i de sobte tot canvia per a ell. Els seus pares, el seu poble, ell mateix: tot canvia. Michele té nou anys, i el conte d’estiu del principi del llibre s’ha convertit, irreparablement, en un conte de terror i de final de la infància i d’entrada involuntària en un món farcit de secrets i de responsabilitats.

Igual que els personatges que l’habiten, Jo no tinc por és una novel·la d’aparença senzilla que amaga un munt de coses al darrera. Escrita amb un estil ràpid i directe que s’escau a la perfecció amb la perspectiva infantil des de la qual està narrada, és una paràbola molt ben aconseguida sobre les desil·lusions del fer-se gran, sobre la pèrdua de la innocència i la complicitat imposada amb les parts fosques de la vida real. Una novel·la trista, molt maca i cent per cent recomanable.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

5 Respostes to “Jo no tinc por”

  1. matilde 07/06/2011 a 20:24 #

    Jo no tinc por ni de Pitàgores!! És una broma dolenta que té a veure amb l’apunt d’avui de l’Allau.
    El terror no és el meu fort, no sé jo si aquest llibre fa per mi.
    Per contra,Solar ja és a casa des de dissabte!!

  2. Espai de llibres 08/06/2011 a 16:28 #

    Ja veuràs com t’agrada “Solar”, Matilde. I “Jo no tinc por” també t’agradaria, perquè no és un llibre de por. És un llibre sobre la por: la por d’un nen que descobreix unes quantes coses que voldria no haver descobert…

  3. Truffaut 08/06/2011 a 21:12 #

    Molt bona la ressenya!! La veritat és que la portada em recorda Ladrón de bicicletas, també italiana i amb nen inclós…

  4. Eutrapèlia 09/06/2011 a 0:38 #

    Si no m’erro hi ha una peel·lícula del llibre, també. Una companya el va presentar fa dos anys a la classe d’italià i, tot i que em va cridar molt l’atenció -i que per desgràcia ja conec la trama (el final, per sort, no)- i les escenes de la pel·lícula que va posar em van colpir, encara no m’he atrevit a llegir-la!

  5. Espai de llibres 09/06/2011 a 14:43 #

    Gràcies, Truffaut!

    No tenia notícia de que se n’hagués fet una pel·lícula, Eutrapèlia. Potser la buscaré: el llibre el vaig llegir ja fa uns quants anyets (una recomanació retrospectiva, vaja), aíxí que segurament em sorprendrà…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: