La niña del pelo raro

20 jun

Quan va publicar La niña del pelo raro l’any 1989, David Foster Wallace era, segons la crítica del seu país, un dels joves escriptors amb més talent i futur del moment. Feia només dos anys que el seu primer llibre, la novel·la The Broom of the System, havia sorprés tothom per la seva agosarada (i precoç) relectura dels mecanismes de la ficció posmoderna nord-americana: amb les seves gairebé cinc-centes pàgines plenes d’humor i d’ironia, d’irrefrenable enginy verbal, de picades d’ullet metaliteràries i de tota mena de pirotècnies narratives, The Broom of the System s’inseria plenament dins la llarga tradició dels Pynchon, Coover, Barth i companyia i, alhora, mirava de desmuntar-la des del seu propi interior. En aquest punt inicial de la seva carrera, David Foster Wallace semblava encarnar com gairebé cap altre escriptor del moment aquell vell somni americà que un altre nen prodigi de les lletres dels 80, Bret Easton Ellis, estava a punt de capgirar per sempre amb el seu relat sinistre de les aventures del yuppie Patrick Bateman.

La realitat, però, era ben diferent. La publicació de La niña del pelo raro va coincidir amb un dels períodes més foscos de la vida de DFW: una època en què la depressió, combinada amb l’abús puntual de l’alcohol i amb un acusadíssim sentiment de fracàs personal, el portarien primer a un pavelló de vigilància psiquiàtrica i, després, a l’enfosquiment en una successió de feines d’estricta supervivència que inclogueren la de vigilant de seguretat o la de noi de les tovalloles en un gimnàs de rics. El llibre, un conjunt de relats que s’ocupen en bona mesura de la nostra fascinació per la fama i l’èxit, va passar gairebé desapercebut entre la crítica i els lectors, i va empènyer David Foster Wallace a un llarg silenci de set anys del qual va néixer, per fortuna de tots nosaltres, La broma infinita.

Si mai no heu llegit cap llibre de ficció de David Foster Wallace i en sentiu curiositat, La niña del pelo raro és una bona manera d’entrar en matèria. El primer relat del volum, el televisiu «Animalitos inexpresivos», ja ens fica de ple al cor mateix del món de l’autor: un món farcit de càmeres que ens multipliquen i ens confonen i de realitats que no semblen gaire de fiar, un món de joves prodigis inestables, d’executius a la corda fluixa i de píndoles d’informació fetes a mida de la petita pantalla, regit per implacables lògiques de mercat que tot ho condicionen i pels seus agents a la terra: legions d’homes i dones amb vestit, corbata i portafolis que viuen les seves vides al ritme que els imposen els seus petits inferns corporatius. Un món lluent, artificiós i malalt d’autoconsciència. Un món enginyós i divertit, festiu en la seva superfície i terriblement fosc i trist al seu interior. «Mi aparición», un altre relat de tema televisiu, ens presenta a una actriu en hores baixes que es disposa a ser entrevistada en directe al famós late show de David Letterman, propiciant la reflexió de David Foster Wallace sobre una de les grans preocupacions de la seva literatura: els perills corrosius de la ironia com a forma d’expressió institucionalitzada. «Lyndon», pel meu gust un dels millors contes del llibre, se serveix de la figura del president americà Lyndon B. Johnson per parlar de les relacions entre vida pública i vida privada, entre la nostra petita història personal i la gran Història comuna que queda registrada als llibres. «La niña del pelo raro», tot i no ser un relat especialment memorable, ens ofereix l’interessant espectacle de veure a DFW endinsant-se de cos sencer als territoris de Bret Easton Ellis, amb els seus joves violents i avorrits i l’absència definitiva de qualsevol moralitat. «John Billy» és una original barreja d’american gothic i de realisme màgic hispanoamericà, plena d’excessos i d’esperit juganer. I «Hacia el Oeste, el avance del imperio continúa» és, pel seu esperit i per la seva extensió, una veritable novel·la que tanca el llibre retornant als territoris posmoderns i metaficcionals de The Broom of the System.

La niña del pelo raro no és, segurament, el millor dels tres llibres de relats de David Foster Wallace, però sí té un encant particular que no tenen, que no poden tenir, els més madurs Entrevistas breves con hombres repulsivos i Extinción: l’encant de veure a un escriptor que no ha trobat encara el seu estil definitiu, que ja sap què vol dir però que no sap exactament com fer-ho, i que es dedica a anar explorant tots els camins que se li obren al davant. Dels encerts, els dubtes i els errors de La niña del pelo raro neixen La broma infinita i tota la seva obra posterior. Aquest llibre ens ofereix, així, la possibilitat d’espiar la construcció d’un estil. Oi que no sembla un mal motiu per llegir-lo?

Fitxa al nostre catàleg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: