Jeremy Brett, estimant-se

30 jun

 

Quan vaig llegir la notícia (ja comentada aquí fa unes setmanes) de la mort d’Edward Hardwicke, l’actor que feia de doctor Watson a la sèrie de televisió protagonitzada per Jeremy Brett, vaig anar corrent a buscar un parell de llibres que voltaven feia anys per casa. Els vaig comprar un estiu a la desapareguda llibreria Murder One de Londres, aquell entranyable raconet criminal de Charing Cross Road del qual ja us he parlat també aquí alguna vegada. (Després de quatre anys i mig escrivint aquest bloc sospito, ai, que ja he parlat aquí de tot, i més d’una vegada.) Els dos llibres parlen justament d’aquella mítica sèrie de televisió, però s’ocupen sobretot del seu protagonista. Un d’ells, potser el menys interessant, es diu Study in Celluloid, i el va escriure Michael Cox, creador i productor de les primeres temporades de la sèrie i responsable últim de que Jeremy Brett es convertís per sempre en el cos, el rostre i les maneres de Sherlock Holmes. El llibre fa la història de la sèrie des de la seva gestació als despatxos de la productora Granada TV fins a l’emisió del seu capítol final, que Jeremy Brett, ingressat llavors a un hospital psiquiàtric per culpa del seu transtorn bipolar, ja no va poder veure. Si sou uns friquis de la sèrie, és una lectura d’allò més agraïda; si no és el cas, aquest Study in Celluloid potser se us acabarà fent una mica repetitiu, amb el seu seguiment detallat de la filmació de cada capítol i el veredicte (no sempre amable) sobre els seus resultats.

El segon llibre es diu Bending the Willow. Jeremy Brett as Sherlock Holmes, i el signa David Stuart Davies, un prolífic escriptor i antòleg de novel·les de misteri que també és, segons l’opinió general, el més gran especialista viu en la història de les adaptacions a la petita i a la gran pantalla de les històries de Sir Arthur Conan Doyle. El seu objecte d’estudi és exactament el mateix que el de Michael Cox, però la diferencia entre tots dos llibres rau en l’enfocament del tema que en fa l’autor. David Stuart Davies analitza les interpretacions holmesianes de Jeremy Brett relacionant-les amb la seva personalitat, de natural excessiva i un puntet histriònica, i també amb la seva tempestuosa vida interior, marcada per un transtorn bipolar que va romandre latent durant bona part de la seva vida i que es va declarar finalment a mitjans dels anys 80, coincidint amb la mort de la seva segona esposa. A partir d’aquest moment, que va coincidir amb l’inici de la segona temporada de la sèrie, la vida de Jeremy Brett va estar marcada per una successió interminable d’altibaixos emocionals, d’internaments psiquiàtrics cada cop més dolorosos i d’uns canvis de medicació que van anar deixant la seva emprenta indissimulable en l’aparença física de l’actor. El Jeremy Brett de les dues darreres temporades de la sèrie és un home gras i prematurament envellit que es mou a càmara lenta pels escenaris d’aquell Londres victorià que només uns anys enrere recorria de forma electritzant, gairebé espasmòdica, i fins i tot ha perdut ja l’alè necessari per pronunciar de forma adecuada els discursos del nostre estimat detectiu.

Segons avança el llibre, el drama personal de Jeremy Brett ens va posant un nus a l’estómac que no és dissol fins a les darreres pàgines, quan David Stuart Davies té el bon gust d’acabar reproduint algunes de les històries que els amics i companys de Jeremy Brett van explicar durant el seu funeral. I una d’aquestes històries és justament la que justifica aquesta postal d’avui.

L’anècdota l’explica David Burke, l’actor que va fer el paper de doctor Watson a la primera temporada de la sèrie. La tradueixo tal qual:

Una vegada, en Jeremy em va dir: «L’altre dia em sentia tan enfosat que em vaig enviar a mi mateix una carta d’admirador.» «Ho dius de veritat? I què et vas escriure?» «Em vaig escriure: “Estimat Jeremy: només vull dir-te que ets un actor absolutament meravellós. El teu Sherlock Holmes enfosqueix completament la feina de tots els actors que han interpretat abans el personatge. Basil Rathbone no mereix ni netejar-te les sabates; i Douglas Wilmer i Robert Stephens t’haurien de suplicar que els donessis classes d’interpretació. I a més, tu ets molt més ben plantat que ells. Només hi ha una paraula per descriure la teva feina: màgia. Sisplau, envíam una fotografia teva signada. Sempre teu, XX. P. S.: He sentit a dir que, a sobre d’un actor genial, ets una persona molt maca.”» «De veritat que vas escriure això? I t’ho vas enviar per correu?» «I tant. Li vaig posar un segell de primera classe. Volia que m’arribés el més aviat possible. Va arribar al matí següent.» «I la vas llegir?» «Es clar que la vaig llegir. La vaig llegir una dotzena de vegades. I en acabar em vaig sentir fantàsticament bé.» «I la foto signada també te la vas enviar?» «Potser estic boig, David, però no tant… A més, el molt rata ni tan sols m’havia enviat un sobre franquejat!»

No sé a vosaltres, però a mi m’agrada aquesta història. És una estratègia que potser tots hauriem de provar alguna vegada, en els nostres dies baixos: escriure’ns cartes dient-nos com som de bons i de guapos. De fet, jo ja he començat a escriure l’esborrany de la meva. Serà un correu electrònic, això sí, i crec que no em demanaré una foto signada. Però em diré coses molt maques.

10 Respostes to “Jeremy Brett, estimant-se”

  1. matilde 30/06/2011 a 17:49 #

    Espai, és una experiència estranya. Fa molt i per correu convencional.
    De vegades em sorprenc d’haver arribat fins aquí sense passar una temporadeta en un sanatori.

  2. Espai de llibres 30/06/2011 a 17:52 #

    I va funcionar, Matilde? Anima?

  3. Truffaut 30/06/2011 a 18:49 #

    Bona idea, però penso que la carta l’has d’escriure quan estàs animat, i llegir-la quan et trobes enfonsat. Molt animada haig d’estar per fer-ho. De moment, m’alegra més el somriure dels nens.

  4. Espai de llibres 30/06/2011 a 19:09 #

    Potser sí que convindria escriure-la animat, Truffaut. Dir-te coses maques (ni que sigui per correu electrònic) quan estàs baix de moral no és gaire fàcil, no.

  5. matilde 30/06/2011 a 19:35 #

    Bé, la meva no era per a apujar-me l’autoestima ni re. Eren coses d’amor.
    I el fals remitent em deia : “jamais un existant ne peut justifier l’existence d’un autre existant”
    I la signatura, el ninotet aquell del joc del penjat.

    Ara això no t’ho hauria d’explicar, però mira, avantatges de no haver de preservar cap mena de bona reputació. Ni dolenta tampoc, de fet.

  6. Espai de llibres 30/06/2011 a 19:53 #

    Ja saps que a aquesta casa, Matilde, la teva reputació és immillorable. Ara, no et negaré que aquesta carta d’amor existencialista resulta una mica inquietant…

  7. allau 30/06/2011 a 23:25 #

    Trobo que un autocopet a l’esquena és més directe i efectiu; però l’anècdota d’en Brett té molt d’encant.

  8. Espai de llibres 01/07/2011 a 15:40 #

    Oi que sí, Allau? A mi m’agrada imaginar-me a l’amic Jeremy trobant la seva pròpia carta a la bústia de casa, obrint-la i posant-se vermell llegint tots aquells afalacs tan merescuts.

  9. Bibliotossa 04/07/2011 a 17:26 #

    Espai, m’ha agradat molt la història i em sembla que provaré l’experiència. Només de pensar-hi ja em fa somriure🙂

  10. Espai de llibres 04/07/2011 a 17:59 #

    Oi que és una història maca? Gràcies, Bibliotossa!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: