Manuel Mujica Láinez, al paradís

1 set

Poc més d’un quart de segle després de la seva mort, l’argentí Manuel Mujica Láinez sembla condemnat ja per sempre a exemplificar, dins les lletres en llengua espanyola, la imatge definitiva d’allò que se’n diu «un escriptor menor». El qualificatiu, aquí, no té en principi una intenció pejorativa, i implica un judici no tant de valor o d’eficàcia literària com, per dir-ho d’alguna manera, d’aspiracions inicials. Tradicionalment, un escriptor menor és aquell que no posa en joc grans ambicions a l’hora d’escriure, que rarament es planteja nous reptes artístics o intel·lectuals, que evita o passa de puntetes pels grans temes filosòfics, polítics i socials del seu moment, que sovint afronta la literatura amb un orgullós esperit lúdic i diletant (que diria el nostre Perucho) i que tendeix de forma natural a la repetició de vells models contrastats en la seva elecció d’assumptes, d’estils i de recursos. El resultat, no cal dir-ho, pot arribar a ser d’allò més gaudible. De fet, molts dels escriptors que nosaltres més ens estimem pertanyen a aquesta digníssima família dels escriptors menors, que la crítica acostuma a desatendre però que els lectors no deixem caure en l’oblit. Poseu vosaltres mateixos els exemples que més us agradin.

Al llarg del tot el segle XX, i especialment durant les seves dècades centrals, Buenos Aires va ser l’escenari de la convivència de diverses generacions d’escriptors que compartien, si més no, un parell de trets característics: la brillantor excepcional de les seves primeres figures, i l’originalitat sovint estrafolària d’alguns dels personatges secundaris que pul·lulaven al seu voltant. En un mateix espai físic, en un mateix temps aproximat, trobem a Roberto Arlt i a Macedonio Fernández, a Julio Cortázar i a Xul Solar,  a Ernesto Sabato i a Oliverio Girondo, a Borges, a Bioy i a Estela Canto, a Manuel Puig i a Norah Lange, a Silvina Ocampo i a Wally Zenner, a Alejandra Pizarnik i a Leopoldo Marechal. Alguns d’ells van assolir fama i prestigi internacionals i són, encara avui dia, noms principals de les lletres modernes; d’altres van gaudir en vida d’una modesta celebritat d’àmbit local i s’han convertit ja en una nota a peu de pàgina de la història de la literatura argentina, quan no en una col·lecció d’anècdotes i de maldats explicades per d’altres autors amb més fortuna; i uns pocs van fer un viatge d’anada i tornada entre el primer grup i el segon.

Un exemple principal d’aquesta estirp d’escriptors que van arribar a assolir un cert prestigi internacional i que després el van perdre (o, si més no, el van veure seriosament reduït i matitzat) és Manuel Mujica Láinez. Als anys 60, ell era un dels integrants més visibles de la primera fornada d’allò que se’n va dir el «Boom» de la novel·la hispanoamericana. La seva Bomarzo, publicada gairebé al mateix temps que la Rayuela de Cortázar i traduïda, com aquesta, a un bon grapat d’idiomes, li va guanyar una posició de privilegi en tot aquell periode expansiu de la literatura en llengua espanyola feta a l’altra banda de l’Atlàntic. Bomarzo era, en tots els sentits, una gran novel·la històrica, un fris extraordinari de la Itàlia del Renaixement ple d’aventura, de sensualitat i de gust per l’art i la bellesa; i també era un punt i apart molt notable dins l’obra del seu autor, que fins llavors s’havia dedicat a escriure novel·les i llibres de relats que s’ocupaven principalment de la història i la bona societat de Buenos Aires.

Mujica Láinez (de qui Borges deia que era «un hombre mal acentuado») formava part d’una vella família hereva d’un dels fundadors de la capital argentina, i pertanyia, per sang i per butxaca, a l’aristocràcia de la ciutat. Ric, aventurer i bon vivant, col·leccionista compulsiu d’objectes, admirador entusiàstic de l’art i dels jovenets i tafaner fins a límits insospitats, la seva literatura pre-Bomarzo reflectia a la perfecció la seva personalitat. Llibres com Misteriosa Buenos Aires, La casa, Invitados en El Paraíso o Aquí vivieron comparteixen com a trets característics un mateix gust per l’excés i per la decoració, l’esnobisme orgullosament conreat, la fascinació per la cultura i per la història, l’ús alegre de tota mena de draps bruts propis i aliens i, també, una tendència natural al barroquisme com a forma d’expressió. Dins d’aquest paisatge, Bomarzo obria una nova porta i suposava una ampliació d’horitzons; però només relativament. Les millors característiques d’aquesta novel·la, les que van enlluernar els lectors del seu temps, són en el fons les mateixes que ja trobem en els llibres esmentats, i són també les que trobarem en tots els llibres que haurien d’arribar en anys següents: novel·les i llibres de relats com El unicornio, El laberinto, El viaje de los siete demonios, El gran teatro, El escarabajo o Un novelista en el museo del Prado. Ficcions de caire internacional, molt aparents i un puntet exhibicionistes, on la Història (o les històries de la Història, millor dit) es l’excusa per posar a treballar una imaginació fascinada per la superfície més lluent de les coses, per les formes i els colors del món, pel gran teatre de la vida humana.

La reiteració fidel de Manucho (com li deien els amics) en aquesta fórmula seva, que algú ha qualificat no gaire amablement de «novel·la històrica decorativa», va acabar sent la responsable de la seva caiguda del pedestal que encara avui continuen ocupant molts dels seus companys del Boom i alguns conveïns de la vella Buenos Aires. El propi personatge aristocràtic i desdenyós que ell mateix va conrear amb entusiasme al llarg de tota la seva vida, va acabar jugant en contra de la credibilitat d’un escriptor dotadíssim però, tal com deiem al principi, literàriament poc ambiciós. Si teniu a mà el vídeo de la seva intervenció televisiva al programa A fondo, amb Joaquín Soler Serrano, veureu un home que juga a semblar molt més interessat en els seus objectes de col·lecció que en la literatura; un home que vol fer-nos creure que la gran obra de la seva vida no són els llibres que ha escrit, sinó “El Paraíso”, la gran casa-museu que s’ha muntat a la província argentina de Córdoba; un home que entén (o que fingeix entendre) la literatura com un altre enriquiment de la vida, com un joc no gaire seriós, potser fins i tot com un luxe de senyors amb talent i cultura.

Tot i així, l’obra de Manuel Mujica Láinez no mereix caure en l’oblit. Bomarzo continua sent avui dia una novel·la molt, molt recomanable, i el mateix pot dir-se de Los ídolos, el meu llibre preferit d’entre els seus, una mena de quest literària centrada en la figura de l’estrany (i fictici) poeta modernista Lucio Sansilvestre. Aquesta novel·la, anterior a l’èxit internacional del seu autor i més continguda, molt menys espectacular que els seus llibres més famosos, ens deixa entreveure el camí que Mujica Láinez podria haver seguit i no va seguir. El nostre amic Borges, que menyspreuava cordialment a Manucho i era al·lèrgic per temperament a la seva manera de viure, d’escriure i de pensar, admirava en canvi Los ídolos, fins el punt de incloure-la en la col·lecció de llibres que va editar cap al final de la seva vida. Si li doneu una oportunitat, jo crec que us sorprendrà.

4 Respostes to “Manuel Mujica Láinez, al paradís”

  1. allau 01/09/2011 a 9:43 #

    Espai, un plaer tornar-te a llegir. Espero que hagin anat bé les vacances.

  2. Espai de llibres 01/09/2011 a 16:13 #

    Gràcies, Allau! Tornem a la vida diària, ja ho veus…

  3. Bibliotossa 01/09/2011 a 16:42 #

    Ben tornat, Espai de llibres. I tornes i ens regales un post tan especial… No he llegit res més de Mujica Láinez llevat de Bomarzo, fa molt anys, però recordo perfectament la història del contrafet duc renaixentista. Quant m’ha agradat que el recomanis. Hi vaig escriure per aquí un post sobre com ha tractat la literatura la deformitat física i deia que segurament Bomarzo hagi estat un dels personatges més impressionants.

  4. Espai de llibres 01/09/2011 a 17:26 #

    Hola, Bibliotossa! Jo també vaig llegir “Bomarzo” ja fa uns quants anys, i en guardo un record molt bo. “El unicornio”, “El laberinto” i “El escarabajo” també em van agradar, però menys, igual que “El viaje de los siete demonios” i “Un novelista en el museo del Prado” (que son dos llibres molt particulars). Com deia a l’entrada, el meu preferit és “Los ídolos”… si més no en el record, perquè també fa un bon grapat d’anys que el vaig llegir.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: