Entrevista a Teresa Solana

Teresa Solana va néixer a Barcelona l’any 1962. Llicenciada en Filosofia i traductora de professió, es va donar a conéixer com a escriptora l’any 2006, quan la seva primera novel·la, Un crim imperfecte, va assolir un important èxit de crítica i públic i va rebre el premi Brigada 21 a la millor novel·la negra catalana de l’any. Els dos personatges principals d’aquest llibre, la parella de bessons detectius Eduard i Borja, protagonitzen també la seva següent novel·la, Drecera al paradís, que es va publicar l’any 2007 i va confirmar Teresa Solana com una de les noves veus més innovadores del gènere policíac actual. La seva particular barreja d’humor, intriga i crítica social assoleix noves fites amb Negres Tempestes, novel·la guanyadora del Premi Crims de Tinta 2010 i primera aventura de la sotsinspectora dels Mossos d’Esquadra Norma Forester. També el 2010 va aparèixer el recull de contes Set casos de sang i fetge i una història d’amor. I l’any passat va arribar a les llibreries L’hora zen, una nova investigació dels bessons Eduard i Borja, que aquest cop s’hauran d’enfrontar amb una complexa trama relacionada amb el món de les teràpies alternatives.

Teresa Solana ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest Espai de llibres. Una entrevista ben interessant que ens serveix, a més, per anunciar-vos que aquest proper dijous, dia 19 de gener, tindrem el plaer de comptar amb la presència de l’autora a la primera sessió de l’any del Café amb lletres. Serà, com sempre, a les 19:30 h. al Museu d’Art de Cerdanyola. No us ho perdeu!

 *  *  *

Espai de llibres: La novel·la negra sembla viure un moment especialment dolç aquests darrers anys, tant en l’aspecte comercial com en el de la seva valoració crítica. Què té aquest gènere, que atreu cada cop a més lectors? Què hi trobes tu, com a escriptora?

Teresa Solana: Tot i que tothom parla sempre de les “regles” i “convencions” de la novel.la negra, en realitat és un gènere molt versàtil. Amb l’excusa d’una investigació pots explicar coses molt diverses des d’un punt de vista crític i alhora entretingut, i això és el que m’atrau, tant com a escriptora com a lectora. Crec que als lectors els passa el mateix.

Espai de llibres: L’hora zen incideix en una tendència ja molt visible als teus llibres anteriors, com és la crítica social i la denúncia combativa de determinades realitats molt reconeixibles del nostre present. Creus que la novel·la negra resulta especialment útil per a aquest tipus de denúncies?

Teresa Solana: Sí, perquè a través d’un cas particular que l’escriptor s’inventa, es poden explicar i denunciar moltes coses que són veritat. Però no es tracta només de denunciar, sinó també de reflexionar a través de la ficció sobre el funcionament de la nostre societat i de nosaltres con a individus: de com gestionem el poder, la justícia, l’educació, les relacions personals, el desamor…

Espai de llibres: T’ha resultat difícil tractar de forma crítica un tema com el de les teràpies alternatives, tenint en compte el nombre creixent dels seus seguidors i els aspectes emocionals que sovint s’hi veuen implicats? Què és el que més et preocupa en l’auge que actualment estan experimentant aquestes teràpies?

Teresa Solana: Jo sempre escric sobre temes que em preocupen, i l’auge d’aquest tipus de teràpies em preocupa especialment perquè no hi ha cap mena d’evidencia científica de què funcionin i, per contra, cada vegada hi ha més gent que en fa ús. Però no volia ferir la sensibilitat de les persones que hi creuen de bona fe, perquè en el fons no és culpa seva creure-hi. Si fins i tot algunes Acadèmies de Medicina avalen l’homeopatia…!

Espai de llibres: Una altra presència constant als teus llibres és el sentit de l’humor. Humor i misteri, fan bona combinació?

Teresa Solana: En el meu cas, l’humor és una arma que faig servir quotidianament per enfrontar-me al món des que era jove. Però no és l’humor cínic de quan tenia vint anys, sinó un humor molt més crític i compromès. D’altra banda, els misteris que plantegem els escriptors en les novel.les de lladres i serenos no deixen de ser una gran broma en la qual el lector accepta de participar-hi…

Espai de llibres: A L’hora zen recuperes la singular parella de bessons detectius que ja protagonitzaven Un crim imperfecte i Dreçera al paradís. Des del punt de vista del lector, un dels aspectes més atractius del gènere policíac és aquesta possibilitat d’entablir relació amb uns personatges que prenen vida i es desenvolupen llibre rere llibre. Per a l’autor, com és aquesta relació amb els seus personatges recurrents?  

Teresa Solana: L’avantatge és que pots fer que els personatges evolucionin, envelleixin… La seva vida no s’acaba quan s’acaba la novel.la, sinó que hi ha una continuïtat. Es converteixen en part de la família.

Espai de llibres: Ets sents integrada dins alguna tradició particular de la novel·la negra? Veus la teva obra en relació amb la d’altres conreadors actuals del gènere?  

Teresa Solana: Suposo que tinc alguna cosa de tots els escriptors que m’agraden, que són molts, des de Conan Doyle passant per Agatha Christie, Patricia Highsmith i Raymond Chandler, fins a Camilleri, Henning Mankell, Donna Leon, Màrkaris, Fred Vargas…

Espai de llibres: No és gens habitual que un autor català de gènere negre vegi traduïdes les seves obres al francès, a l’alemany, a l’italià o, molt especialment, a l’anglès; un mercat, aquest  últim, tradicionalment molt poc obert a la narrativa estrangera. Com vius aquest èxit internacional de les teves novel·les? Creus que la identificació de la teva narrativa amb la ciutat de Barcelona ha pogut contribuir d’alguna manera a aquest interés?   

Teresa Solana: És molt gratificant tenir lectors d’altres països que gaudeixen amb les meves novel.les. I sí, sens dubte Barcelona és una marca coneguda i ajuda, però crec que, en el meu cas, el que sobretot crida l’atenció del lector és la combinació de novel.la negra de denúncia i humor.

Espai de llibres: I ja per acabar, ens podries recomanar un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Teresa Solana: Amb l’aigua fins al coll, de Petros Màrkaris, i El Ejército Furioso, de Fred Vargas. M’ho he passat molt bé amb les dues, per raons molt diferents. I aquesta és justament la gràcia del gènere…!