La bicicleta estàtica

15 abr

El primer conte del darrer recull de Sergi Pàmies es diu «Benzodiazepina», i explica, en un sol paràgraf de poc més de tres pàgines, la trobada no gaire reeixida que un home manté amb si mateix després de mesos de tractar-se per internet. El dotzè conte del llibre es diu «Supervivència», i explica l’expedició que un home empren dins el seu propi interior: una expedició en el sentit més literal i espeleològic del terme, amb cordes i piolet i tota la pesca.  El dissetè, «Voluntaris», comença amb la frase «Vet aquí que una vegada hi havia una vegada que no era com les altres», i de seguida passa a detallar-nos les dificultats vitals d’aquesta pobre vegada diferent a tota la resta. Totes tres històries pertanyen a aquella mena de subgènere del conte breu, tan conreat a casa nostra, que consisteix en el desenvolupament sostingut i entusiasta d’una ocurrència inicial sorprenent i enginyosa: un subgènere cridaner, agradable i sense gaires pretensions que, per sort, no esgota ni de bon tros el ventall d’estils i maneres que Sergi Pàmies llueix en aquest llibre molt recomanable.

Els millors moments de La bicicleta estàtica són, pel nostre gust, aquells en que Pàmies —que té una facilitat natural per això de la literatura, i ho sap— aparca la seva vessant més joganera, modera el seu amor pels focs d’artifici i pels exercicis d’estil i es decanta per furgar ens els propis records de família i transmetre’ns, en un to molt més íntim, més tranquil, fins i tot una mica malenconiós, el sentit del pas del temps i de la pèrdua i de la nostàlgia per les coses que ens anem deixant oblidades pel camí. Algunes de les històries més memorables d’aquesta vessant seriosa del llibre tenen a veure amb la paternitat, vista des de totes dues bandes: el fill que recorda els pares que ja no hi són, que s’han convertit ja en un grapat de records, d’històries i d’objectes heretats, i el pare que veu créixer els fills i hi intueix, de forma inevitable, la seva pròpia absència futura. És magnífic, en aquest sentit, el penúltim conte del llibre, «Cent per cent seda natural», que ens parla de com el gest de fer-se el nus de la corbata, aquesta ciència obscura que es transmet de pares a fills, estableix un vincle subtil però indeleble entre els uns i els altres.

A La bicicleta estàtica, Pàmies juga —per primer cop en la seva carrera, diu el text de la contracoberta— amb algunes dades biogràfiques seves ben conegudes, com el naixement a l’exili de París o la condició militant dels seus pares, i s’endinsa amb passa ferma al territori de l’autoficció en peces com «Quatre nits» o com «El mapa de la curiositat». Aquests dos contes, i també «Anar a dormir d’hora» i l’esmentat  «Cent per cent seda natural» són el cor veritable del llibre: intensos moments de veritat humana que converteixen el que hauria pogut ser una altra bona col·lecció de contes enginyosos i divertits en alguna cosa més.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: