Personajes secundarios

9 jul

El 6 de setembre de 1951, l’escriptor William Burroughs i la seva dona, Joan Vollmer, estaven al seu pis de Ciutat de Mèxic amb dos amics també expatriats. Ja feia uns quants mesos que el matrimoni havia canviat els Estats Units pel DF: el gust de Burroughs per la vida nòmada era tan llegendari com les seves borratxeres, i, a més, a Mèxic era molt més fàcil aconseguir la bencedrina a la que feia anys que la Joan era addicta. L’any 1944, l’apartament de Joan Vollmer al carrer 115 de Nova York havia estat un lloc de reunió predilecte del millor (i del pitjor) de la bohèmia artística i literària del moment; set anys més tard, la que fora musa i companya de l’emergent generació beatnik era una dona fosca i trista a qui les drogues havien envellit i convertit en paranoica. Aquella tarda, el matrimoni havia estat bevent ginebra durant hores. De sobte, la Joan va posar-se un got sobre el cap i va reptar el seu marit a fer de Guillem Tell amb la seva pistola del calibre 38. Segons sembla, aquest era un joc habitual entre tots dos; aquella tarda, però, la punteria va fallar-li a William Burroughs. En lloc de fer saltar el got pels aires, la seva bala va atravessar el front de Joan Vollmer i va matar-la a l’instant.

Joan Vollmer és una de les figures que travessen, vívides i fantasmals alhora, les pàgines de Personajes secundarios, un magnífic llibre de memòries escrit ara fa trenta anys per una altra dona perifèrica a la gran aventura beat dels anys 50, Joyce Johnson, i editat a casa nostra per Libros del Asteroide.

A les narracions oficials del moviment, Johnson és la dona que va conviure amb Jack Kerouac durant una de les etapes més brillants de la seva vida: la que, partint de la publicació d’On the Road, va suposar la seva conversió en una figura no tan sols popular sinó, fins i tot, icònica per a tota una generació de joves descontents amb l’ambient dels Estats Units de l’època. A Personajes secundarios, en canvi, el que trobem és molt més que aquesta estampa d’acompanyant del geni: trobem una dona admirable que, en una època amb els rols de gènere rígidament assentats, ho subordina tot (família, feina, benestar) al seu somni d’un cert tipus de vida intensa i aventurera que l’acabarà portant a conviure amb els grans noms de la contracultura de l’època: Allen Ginsberg, Burroughs, Willem de Kooning, Gregory Corso i el mateix Kerouac.

La narració que d’aquests anys de bohèmia i carretera fa Joyce Johnson té, a més de la ja dita, dues virtuts capitals. La primera és oferir-nos una estampa inoblidable del Nova York de l’època, una ciutat que viu, a ulls nostres, en una mena de terra de ningú acotada per la sobrietat passada dels anys de postguerra i el futur ressorgir espectacular dels anys 60, i on una petita massa de músics, escriptors i artistes plàstics encara anònims malviuen al límit de la inanició al marge de la realitat en blanc i negre que els envolta. La segona, més important, és rescatar de l’oblit les petites històries de tots aquells personatges (sovint femenins) que han estat devorats per la lluentor dels grans noms a qui van acompanyar i s’han convertit, en el millor dels casos, en noms a peu de pàgina de les seves biografies oficials.

La fama, sembla dir-nos Joyce Johnson amb les seves memòries, és com un forat negre que xucla tot allò que es troba al seu voltant. Les dones que van estimar Jack Kerouac perden la seva identitat, la seva realitat íntima d’èssers humans, i es converteixen, per a la Història, en res més que això: en antigues amants de l’autor d’On the Road. Les dones i els homes que van compartir el llit d’Allen Ginsberg passen a formar part del seu mite, es converteixen en etapes a la vida de l’home que va escriure Aullido, i res més. Johnson, en canvi, recupera totes aquestes figures, tots aquests personatges secundaris dins la gran narració de la Història, i ens els ofereix amb una mirada comprensiva, sensible i sovint commovedora.

Tant si us interessen l’aventura beat i els seus protagonistes com si no, val la pena que llegiu aquest llibre. És literatura amb majúscules; i això, tractant-se d’unes memòries, no és gens habitual.

Fitxa al nostre catàleg

Fitxa editorial

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: