El tiempo es un canalla

22 Feb

Tiempo

La història d’aquest llibre és força curiosa. Jennifer Egan va publicar-lo l’any 2010 sense gaire ressò mediàtic, i les vendes, de bon començament, tampoc no van acompanyar. En alguna entrevista concedida durant aquells primers mesos, l’autora comentava que no s’imaginava a cap lector de menys de quaranta anys gaudint d’una novel·la com aquesta, que tractava temes com la nostàlgia, l’obsessió pel propi passat, el penediment inútil per les males decisions preses o per les oportunitats perdudes al llarg de la vida i, en definitiva, les diverses formes de desencís que arriben amb l’edat. L’estructura mateixa del llibre tampoc no convidava a augurar-li unes vendes gaire sucoses: una novel·la formada per tretze capítols gairebé independents els uns dels altres, tretze relats d’estils i formes molt diversos només lleugerament connectats entre ells per la presència d’alguns personatges comuns, algunes situacions compartides i, sobretot, per la recurrència d’un seguit de motius de fons —la música popular americana, el pas inexorable del temps, els efectes de la tecnologia sobre la nostra forma de viure i d’entendre’ns a nosaltres mateixos— que cohesionen el llibre i l’unifiquen a un nivell que potser, a primera vista, no resulta del tot evident.

I llavors van començar a arribar els premis. Primer va ser el Los Angeles Times Book Prize, després el Salon Book Award, més endevant el National Book Critics Circle Award, i finalment, l’any 2011, el Premi Pulitzer. I amb els premis van arribar els lectors; però justament, la classe de lectors que Jennifer Egan no s’esperava. Perquè El tiempo es un canalla (A Visit from the Goon Squad en el seu títol original) s’ha convertit en una mena de llibre de culte entre les noves promocions de lectors nord-americans, aquelles que han crescut envoltades de tota mena de pantalles i d’enginys digitals i que avui tenen documentada al minut la seva pròpia existència a la memòria dels seus telèfons mòbils i al gran aparador de les xarxes socials. Cap sorpresa, ben mirat: aquests joves lectors són potser els que millor preparats estan (els millor educats, diríem) per identificar i gaudir de l’experiència de lectura que Jennifer Egan ens proposa en aquest llibre extraordinari. Una experiència que la crítica ha comparat amb l’anar i venir per les cançons arxivades a un ipod, per allò de la inconnexió aparent entre els capítols, per la varietat d’estils de cadascun d’ells o, fins i tot, per la possibilitat de llegir-los diverses vegades en ordre no consecutiu i treure’n un nou sentit enriquit per les associacions propiciades per l’atzar de cada nova juxtaposició. La música, així doncs, com a assumpte i també com a estructura, com a esperit vertebrador d’una novel·la que batega amb el pols del nostre present continu i digitalitzat.

Amb el seu seguiment discontinu de les vides d’un bon grapat de personatges que entren i surten d’escena amb aquella manca aparent d’ordre i de sentit que té la vida, i sense un protagonista clar en qui pugui recolzar-se el lector per mirar d’atorgar-li coherència, l’argument de El tiempo es un canalla no és gens fàcil de resumir. Així prova de fer-ho la contracoberta de l’edició de Minúscula:

«En plena crisis de madurez, Bennie Salazar, que en los setenta formó parte de una banda punk y ahora es un alto ejecutivo de la decadente industria discográfica, se echa copos de oro en el café para recuperar el apetito sexual. Sasha, su asistente, después de haber viajado mucho y no siempre en circunstancias felices, se trata de su cleptomanía con un psicoanalista que viste jerséis estrambóticos. En torno a ellos se despliega una variopinta red de personajes, desde una relaciones públicas que intenta lavarle la cara a un general genocida hasta un periodista que ha estado en prisión por abusar de una estrella de cine adolescente.

»Con el rock palpitando en cada una de sus páginas, El tiempo es un canalla es un entramado fascinador que pasa por lugares como Nueva York, San Francisco, Kenia, Nápoles o el desierto de California, y cubre un período que va de los años setenta hasta el 2020. La mirada punzante de Jennifer Egan aúna lo cómico y lo trágico, y consigue que los fragmentos de tiempos y espacios dispersos converjan en una novela polifónica e innovadora que recurre a técnicas narrativas insólitas para acabar trazando un lúcido retrato de la era digital.»

Això de les tècniques narratives insòlites té el seu exemple més evident en el capítol número 12 del llibre, escrit en forma d’una presentació de PowerPoint que s’estén al llarg d’unes setanta pàgines. Com a idea, certament, pot semblar simpàtica però buida de contingut, un simple exercici d’exhibicionisme literari. Però el fet és que aquest capítol número 12 resulta ser, en molts sentits, el més commovedor de tot el llibre, el més carregat d’emoció i de tendresa.

La paradoxa és evident; els seus possibles sentits, no cal dir-ho, queden a càrrec de cada lector individual.

En resum: un descobriment que no us podeu perdre. Un llibre recomanadíssim de principi a final.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autora

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: