Mientras escribo

27 Feb

Martin A. La Regina

El 19 de juny de 1999, a quarts de cinc de la tarda, un home de cinquanta-dos anys feia la seva passejada diària pel voral d’una carretera secundària de l’estat de Maine, als Estats Units, un cop enllestida la seva jornada laboral. Justament a aquella mateixa hora i en aquell mateix lloc, un altre home, aquest de quaranta-dos anys, conduïa una furgoneta marca Dodge mentre alhora provava de controlar els moviments del seu rottweiller, de nom Bullet (Bala en anglès), que havia escapat del maleter del vehicle i s’havia fet fort al seient del darrera. Bryan Smith, el propietari de la furgoneta i del rottweiller revoltós, asseguraria més tard a judici que només va apartar un parell de segons la vista de la carretera, i que en sentir el soroll del cop al morro del seu Dodge va pensar-se que havia atropellat un cérvol. Stephen King, l’home que passejava pel voral de la carretera, va sortir volant per sobre de la furgoneta i va aterrar cinc metres més enllà, encara conscient però ja amb la ferma sospita què trigaria a recuperar-se d’aquella experiència. La història, per a King, només feia que començar: per davant tenia mesos i mesos d’operacions quirúrgiques i de dolors gairebé insuportables, de llits d’hospital i de sales de rehabilitació, de judicis a porta entreoberta i d’entrevistes en les quals el periodista de torn mai no deixava d’observar com s’assemblava tota aquella història del gos anomenat Bullet i la furgoneta homicida a una novel·la del mateix Stephen King. Per a Bryan Smith, aquell va ser també l’inici d’un malson; un malson de polèmiques vistes judicials i d’exposició mediàtica desmesurada que va terminar de la forma més tràgica possible el 21 de setembre de 2000, quan la policia va trobar el seu cos sense vida a l’interior de la roulotte en la què vivia amb els seus dos gossos, el famós Bullet i un altre rottweiller anomenat Pistol. Els forenses van dictaminar que la causa de la seva mort va ser una sobredosi accidental de l’analgèsic que es prenia pel dolor d’esquena. Si sou amics de les simetries una mica sinistres, us agradarà saber que el 21 de setembre, dia de la mort de Bryan Smith, és l’aniversari d’Stephen King.

Quan va produir-se l’accident, King havia arribat a un punt mort en l’escriptura d’un llibre molt allunyat de les seves novel·les de terror habituals. Aquest nou llibre havia de ser un assaig personal sobre l’ofici d’escriptor, amb una secció de caire estrictament autobiogràfic (quan, com i perquè s’havia fet escriptor Stephen King) i una altra formada per una sèrie de consells pràctics destinats als joves aspirants a novel·listes. Els problemes de King amb el llibre tenien a veure sobretot amb aquesta segona meitat d’intenció pràctica; li costava trobar el to adequat, i també li costava sentir-se en posició de donar consells a ningú sobre escriptura, ell, un escriptor a qui la crítica seriosa del seu país tradicionalment havia atacat, menystingut o simplement ignorat durant tota la seva carrera, negant-li la condició d’escriptor de veritat i reduint-lo a la de fabricant més o menys professional de best-sellers. Per fortuna per als seus lectors, les llargues hores de convalescència després de l’accident li van servir a King per assolir una nova perspectiva sobre l’assumpte. Mientras escribo va ser, així, el primer llibre que el nostre home va escriure després de l’experiència més traumàtica de tota la seva vida; i el resultat, sobretot en la primera meitat autobiogràfica, és una lectura que justifica per si mateixa la reevaluació de l’obra del novel·lista de Maine que, per fortuna i també per justícia, la crítica i l’establishment literari nord-americans han començat finalment a escometre durant aquests darrers anys.

A aquesta primera meitat de Mientras escribo hi ha una mica de tot: una infància marcada per l’absència del pare i pels problemes econòmics constants de la família; una adolescència no gaire més feliç ni més fàcil que la de la protagonista de Carrie, aquella noia menyspreada i burlada per tothom que acabava lliurant-se a una venjança plena de sang i de focs d’artifici; el descobriment enlluernat del cinema de sèrie B i de les revistes pulp de finals dels anys 50, primer aliment d’una imaginació orientada de forma natural cap a la truculència i a les parts més fosques de la ment humana; el matrimoni precoç i durador amb Tabitha, escriptora ella mateixa i destinatària de tots els seus llibres, i l’arribada dels tres fills; els anys d’escriptura silenciosa, obstinada, en les hores escases que deixaven les feines de supervivència; la publicació inesperada i el gran èxit encara més inesperat de Carrie i, a partir d’aquí, la successió de best-sellers terrorífics i d’adaptacions cinematogràfiques milionàries acompanyada, ai, de l’enfonsament en una doble adicció a l’alcohol i a les drogues que al llibre se’ns comunica d’una manera crua, natural i gens autocomplaent, amb uns quants moments de gran intensitat emocional que bordegen (i en alguna ocasió hi cauen de ple) en la pura crueltat amb ell mateix; fins arribar a la tarda del 19 de juny de 1999 i a la llarga nit hospitalària que es va estendre durant els mesos següents, origen i fil conductor d’un relat que es llegeix alhora com un ajust de comptes amb el propi passat i com una professió de fe en la força redemptora (o, si més no, consoladora) de la literatura.

Però, per sobre de tot, el que predomina en aquest llibre és la passió contagiosa de King pels llibres. Perquè Stephen King és un d’aquells escriptors apassionats no només per la pràctica del seu ofici, sinó també per la lectura dels llibres dels altres. Des del nen de vuit o deu anys que somnia les seves primeres històries enlluernat pels contes d’Edgar Allan Poe, de Ray Bradbury o d’H. P. Lovecraft fins l’adult amb el cos i l’ànima recosits que busca perdre’s en el món de ficció de la darrera novel·la que ha caigut a les seves mans, King no deixa de repetir-nos una i altra vegada una veritat ben senzilla: llegir, com escriure, és alhora un acte de passió, de comunicació i d’autoconeixement, i poques coses hi ha a la vida que ens puguin enriquir tant, i al mateix temps fer-nos tan feliços, com obrir un llibre i deixar-nos endur pels somnis que una altra persona ha volgut compartir amb nosaltres.

L’any 2003, Stephen King va rebre un National Book Award pel conjunt de la seva obra. Per aquelles mateixes dates, revistes com McSweeney’s o The New Yorker van començar a publicar alguns dels seus relats en companyia dels dels grans noms de la literatura seriosa, i fins i tot The Paris Review el va fer objecte d’una de les seves clàssiques entrevistes sobre l’art de la novel·la. Tot aquest corrent de reubicació de l’obra i la persona d’Stephen King dins el cos principal de la narrativa nord-americana contemporània té a veure, segurament, amb l’arribada a la maduresa creativa (i professional) d’una generació d’escriptors i de crítics crescuts amb novel·les com El resplandor, com Misery, com It, com Salem’s Lot: llibres potser de gènere, llibres segurament desproveïts de grans aspiracions artístiques, però escrits amb una entrega i una convicció i una fe absoluta en la realitat (encara més: en la pertinència) de les pròpies fantasies que els converteixen en molt més que en la literatura de consum que molta gent encara associa amb el nom d’Stephen King. «La Historia ha aprendido a reconocer al Rey King no sólo como el terrorista literario más consistente de nuestros tiempos sino, también, como el autor más cerca de emular el efecto radiactivo más allá del tiempo y del espacio de un tal Charles Dickens. Es decir, el influjo sin fecha de vencimiento de un gran escritor popular, haciendo hincapié en gran.» Ho deia no fa gaire Rodrigo Fresán; i aquí, a l’Espai de llibres, li donem tota la raó.

Fitxa al nostre catàleg

Pàgina web de l’autor

2 Respostes to “Mientras escribo”

  1. Allau 28/02/2013 a 0:27 #

    Espai, no gosava dir res per no esguerrar-la; però com veig que mantens una certa continuitat, m’afanyo a aplaudir els teus nous apunts: m’estàs donant moltes idees de lectura.

  2. Espai de llibres 28/02/2013 a 16:50 #

    Gràcies, Allau! Et recomano especialment el de Jennifer Egan, jo crec que t’agradarà.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: