Tres apunts psicogeogràfics

29 ago

alanmoorepic2

1. Fa un parell de dies, en el primer lliurement de la nostra nova secció Playlist, us recomanàvem la novel·la Memphis Underground i qualificàvem el seu autor, Stewart Home, de psicogeògraf revolucionari. Psicogeografia és una d’aquestes paraules que ningú no sap ben bé què volen dir, però que tenen alguna cosa a veure amb l’art, la política, la sociologia, l’urbanisme i fins i tot la espiritualitat més o menys alternativa, tot barrejat en proporcions molt variables i concretat, en el cas dels seus adeptes actuals més reconeguts, en la pràctica de recórrer a peu les nostres ciutats contemporànies a la recerca d’emocions / sensacions / il·luminacions / enlluernaments atemporals, recuperant així el contacte amb la terra i la història que s’amaguen sota l’asfalt i arribant a desxifrar, en el millor dels casos, el missatge que tota ciutat vol comunicar a qui mereix escoltar-lo. Els origens del moviment, en una versió menys mística, molt més juganera i a la vegada més polititzada que l’actual, es remunten al filòsof Guy Debord i els situacionistes parisins de la dècada dels 60, tot i que hi ha qui mira més enrere i cita a escriptors com Charles Baudelaire o Arthur Machen, tots dos aficionats a les visions induïdes pel vagareig urbà. Sobre el situacionisme, a Ca n’Altimira tenim aquest llibre que us pot interessar.

2. Tot i els origens indubtablement parisins de la psicogeografia moderna, la capital psicogeogràfica actual és Londres. El moviment continua tenint la seva vessant política i revolucionària, amb petits grups alternatius que editen tota mena de butlletins molt coloristes, però avui s’ha convertit sobretot en una mena de subgènere literari gràcies a autors com Iain Sinclair, el citat Stewart Home, Peter Ackroyd o Will Self, dedicats tots ells a reescriure la història de la seva ciutat en clau més o menys obertament psicogeogràfica. D’aquest últim escriptor, famós per haver viatjat a peu de Londres a Los Ángeles (amb una mica de trampa, com podeu imaginar) i també, en la seva joventut, per haver estat sorprès drogant-se als serveis de l’avió oficial del Primer Ministre britànic, tenim a Ca n’Altimira la novel·la Como viven los muertos. Un llibre estrany, molt estrany, però recomanable.

3. Un altre anglès atret per la psicografia és Alan Moore, un dels grans clàssics vius i actius de la novel·la gràfica i, també, un reconegut adepte a tota mena d’ocultismes. La seva fantasia victoriana From Hell és una de les millors transposicions literàries d’aquesta idea de la geografia urbana com un ens viu, amb memòria i amb voluntat pròpia que mira de comunicar-se amb aquells que l’habiten, i que afecta a les seves vides de maneres ben insospitades. Però Moore (la fotografia del qual encapçala aquesta entrada) ha anat encara més enllà en la seva recerca de la veritat oculta de Londres, com podeu comprovar en aquest article absolutament extraordinari de Javier Calvo: «Fontaneros rosacruces: las performances psicogeográficas de Alan Moore».

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: