Tres apunts poliesportius

2 set

Divac

1. L’èxit recent de Niños futbolistas, la crònica de Juan Pablo Meneses sobre el rerefons inquietant del món del futbol professional i les seves promeses d’una fama i uns diners cada cop més precoços, convida a fixar-nos una mica en les relacions, no sempre fluïdes, entre literatura i esports. La literatura esportiva, de fet, és un gènere que gaudeix de molt bona salut als Estats Units, amb autors com Bill Simmons i el seu Grantland, un projecte col·lectiu en el què es donen la mà l’esport, la literatura i la cultura pop, però a casa nostra, tot i els esforços absolutament meritoris de gent (per donar només un nom) com Sergi Pàmies, no sembla haver-se produït encara del tot aquest salt entre la crònica periodística o d’opinió de tema esportiu i el conreu conscient d’un gènere propi on l’esport (amb el seu poder simbòlic, amb les seves mitologies, amb la seva sociologia en acció) és alhora el protagonista absolut i el disparador a partir del qual fer, senzillament, literatura. Un bon pas en aquesta direcció el trobem a Jot Down, una ambiciosa revista cultural on a més d’articles sovint admirables sobre art, literatura, cinema, música i ciències, se’ns ofereix una secció d’esports amb extenses cròniques literàries que abasten des de remembrances de Marco Van Basten fins a serials sobre la vida i miracles de Bobby Fischer. Us convidem a fer una ullada a la revista; segur que hi trobareu alguna cosa del vostre interès.

2. Una altra vessant d’aquesta relació entre la literatura i l’esport és, per suposat, la ficció que fa servir l’esport ja sigui com un dels seus temes principals o, més habitualment, com a rerefons i/o decorat de la trama. Al nostre catàleg, sense buscar-hi gaire, trobem uns quants exemples: el tennis a La broma infinita de David Foster Wallace, el beisbol a Submón de Don Delillo i a La chica que amaba a Tom Gordon d’Stephen King, el futbol a Fiebre en las gradas de Nick Hornby, a Saber perder de David Trueba i a Tenim un nom de Vicenç Villatoro…

3. I per acabar, un exemple de cinema documental on l’esport, en aquest cas el bàsquet, dóna peu a interessants reflexions de caire polític, històric i humà. Es titula Hermanos y enemigos, va estrenar-se l’any 2010 i la teniu disponible a Youtube. Partint de la història de l’amistat trencada entre Vlade Divac i Drazen Petrovic, dos dels grans mites del bàsquet europeu dels anys 80 i 90, la pel·lícula analitza com la guerra dels Balcans va afectar les relacions personals entre tota una generació de jugadors serbis i croates que fins l’esclat de la guerra havien compartit el projecte comú de la selecció iugoslava, i que a partir d’aquell moment es van veure convertits, ho volguessin o no, en representants públics de dos bàndols enfrontats de forma acarnissada. Encara que no us agradi el bàsquet, creiem que la pel·lícula us podrà interessar per les seves implicacions històriques i humanes; i si us agrada aquest esport, estem segurs que gaudireu de valent amb Hermanos y enemigos. (La imatge que encapçala aquesta entrada, per cert, captura un moment clau en la història de la relació entre Divac i Petrovic; ho entendreu quan veieu la pel·lícula.)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: