Pedro Páramo

3 oct

Pedro Páramo

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Juan Rulfo és un altre d’aquells clàssics moderns a qui tothom coneix, de qui tothom ha sentit a parlar alguna vegada amb reverència i devoció, però a qui no sembla que gaire gent continuï llegint avui dia fora dels àmbits acadèmics. Per a la majoria dels lectors comuns, el nom i la figura de Rulfo són avui més coneguts que la seva obra; i quan diem «figura», volem dir aquell detall concret de la seva biografia literària que és la seva famosa condició d’escriptor bloquejat, silenciat o, com diria Vila-Matas, bartleby. Rulfo va publicar el llibre de contes El llano en llamas l’any 1953 i la novel·la Pedro Páramo l’any 1955, i ja no va tornar a publicar gaire cosa més durant els 31 anys que van precedir a la seva mort; quan els periodistes li preguntaven per aquest silenci, ell responia que se li havia mort «el tío Celerino», que era qui li explicava les històries. Un detall molt colorista, però que no hauria de distreure’ns d’allò que de veritat importa: els dos llibres que Rulfo sí va escriure, i que continuen resultant avui tan vius, i tan estranys, i tan imprescindibles com quan els va publicar.

2. Pedro Páramo no és una novel·la de fantasmes, però és la millor novel·la de fantasmes de la història. I també és una gran novel·la de fill-que-busca-el-pare-a-qui-mai-no-va-conèixer; potser no la millor de la història, però sí una de molt bona. (Quan diem «la història», ja sabeu, volem dir «els llibres que nosaltres hem llegit».) I és, més estrany encara, una novel·la experimental que funciona com un rellotge i es llegeix amb una comoditat i un interès que neixen justament de la seva condició de novel·la experimental: és a dir, tot el contrari d’allò que acostuma a succeir amb els llibres que busquen molt obertament la innovació narrativa, i que juguen (com és el cas) amb el temps, la perspectiva, les veus que narren la història, la fragmentació del discurs narratiu o, fins i tot, amb l’estatus vital dels seus personatges. En poc més de 150 pàgines, Rulfo s’inventa una història colpidora, uns personatges captivadors i un espai mític literalment inoblidable, la solejada i trista Comala, i s’inventa també una manera d’encabir-ho tot dins un relat on res no falta ni sobra, on cap raresa és gratuïta i on cada originalitat tècnica serveix per potenciar l’emoció de la lectura.

3. I a sobre, Pedro Páramo té un dels millors inicis que es recorden: «Vine a Comala porque me dijeron que acá vivía mi padre, un tal Pedro Páramo. Mi madre me lo dijo. Y yo le prometí que vendría a verlo en cuanto ella muriera. Le apreté sus manos en señal de que lo haría, pues ella estaba por morirse y yo en un plan de prometerlo todo. “No dejes de ir a visitarlo —me recomendó—. Se llama de este modo y de este otro. Estoy segura de que le dará gusto conocerte.” Entonces no pude hacer otra cosa sino decirle que así lo haría, y de tanto decírselo se lo seguí diciendo aun después que a mis manos les costó trabajo zafarse de sus manos muertas.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: