El tiempo es un sueño pop

23 oct

El tiempo es un sueño pop

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Deu anys després de la seva mort, Terenci Moix sembla engolit per aquella mena d’oblit imperfecte i cruel que acostuma a abatre’s, immediatament després del seu traspàs, sobre els escriptors que han sigut massa visibles en vida. Pocs escriptors de casa nostra han tingut una presència mediàtica comparable a la de Moix, que va començar com a publicitadíssim nen prodigi de les lletres catalanes i va acabar convertit, després del seu sonat premi Planeta, en presència habitual dels platós de televisió i de les revistes del cor de Madrid. Potser és aquesta saturació, afegida a la línia literària més aviat irregular dels seus darrers anys, el que explica avui la seva desaparició de la nostra consciència literària comuna. Un oblit imperfecte i cruel, dèiem: imperfecte, perquè el nom de Terenci Moix (com el de Francisco Umbral, un altre exemple evident d’aquesta síndrome) segueix resultant-li familiar a qualsevol lector d’una certa edat; cruel, perquè aquesta familiaritat ja no es tradueix en la lectura dels seus llibres.

2. El tiempo es un sueño pop és l’esforç de Juan Bonilla per mirar de redreçar aquesta situació. Escriptor notable i precoçment reconegut ell mateix, Bonilla és també un admirador de Moix i un convençut de que la seva obra, o si més no una part d’ella, mereix recuperar l’atenció del públic lector. Per aconseguir-ho, ha optat per escriure un llibre que és, a la vegada, una biografia de l’escriptor i un anàlisi força complet i detallat dels seus llibres. Això, paradoxalment, fa que siguin els lectors ja familiaritzats amb l’obra de Moix els que millor puguin gaudir del llibre; qui s’apropi a ell atret més pel personatge que pel literat, pot trobar una mica feixugues les moltes pàgines que Bonilla dedica a estudiar (i a vendre’ns amb molta convicció) els llibres principals de l’autor d’El dia que va morir Marilyn, tot i que és justament l’existència d’aquests llibres el que justifica la necessitat d’un esforç de recuperació com aquest. En tot cas, el pols narratiu de Bonilla aconsegueix fer de la trajectòria vital i professional de Terenci Moix un relat ameníssim, tan tendre, excessiu i tafaner com el propi escriptor, que es llegeix de vegades com una autèntica novel·la i que no perd mai l’interès.

3. Un altre punt a favor de l’esforç de Bonilla és que no passa per alt cap dels aspectes més polèmics, incòmodes o contradictoris de la figura de Moix. Des del seu canvi de llengua d’expressió literària fins a la seva problemàtica relació amb els diners, des de la seva vida amorosa fins als efectes que sobre la seva narrativa va tenir el seu ingrés a la lliga dels autors de best-sellers, Bonilla estudia amb objectivitat i amb aparent bon sentit totes les cares de l’home (i l’escriptor) complex que va ser Terenci Moix. I al final, el que ens queda són els seus llibres: uns llibres que aquesta biografia ens convida, molt persuasivament, a rescatar del fons de les nostres prestatgeries.

2 Respostes to “El tiempo es un sueño pop”

  1. OLYMPIA 25/10/2013 a 1:25 #

    A mi se’m va fer una mica llarg.
    Crec que és una figura molt diferent d’Umbral que a Catalunya no venia res malgrat el seu talent com a columnista. Terenci Moix era un escriptor mediocre i apalagós mentre que Umbral coneix i renova profundament la llengua castellana.
    De Mois salvaria els seus llibres de memòries i els relats de “La torre dels vicis capitals”. Ah i era molt xistós!. Umbral vivia molt amargat com a fill de mare soltera i com a pare d’un infant mort.
    No crec que siguin comparables.
    Salut!

  2. Espai de llibres 25/10/2013 a 15:47 #

    La comparació amb Umbral només era en relació als efectes de la exposició pública excessiva dels escriptors. Moix i Umbral van acabar sent vistos, tots dos, com a personatges tant o més que com a escriptors; i això, una vegada desapareguts, els ha costat caure en un oblit que potser cap dels dos no mereix.

    Confesso que l’única part de l’obra de Moix que jo he llegit és la trilogia autobiogràfica, i em semblen uns llibres molt recomanables. Tinc curiositat per llegir també “El dia que va morir Marilyn”. D’Umbral, vaig llegir “Mortal y rosa” i parts del seu llibre sobre Cela… i no és el meu tipus d’escriptor.

    Salutacions!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: