Zona fría

30 oct

Zona fría

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si us diem que Jonathan Franzen acostuma a ser un assagista més aviat seriós i avorrit, o que els seus textos de no ficció tendeixen, si més no, a resultar-nos una mica monòtons i plans, pensareu que no tenim gaire traça a l’hora de vendre-us les nostres recomanacions. Però el cas és que Franzen, com a assagista seriós, és una mica ensopit. Perquè ens entenguem: ningú no confondria Cómo estar solo o Más afuera, les seves dues recopilacions d’articles i assaigs literaris, amb Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer, per molt que Franzen i David Foster Wallace fossin els millors amics del món (i per molt, també, que algunes de les peces d’aquests dos llibres de Franzen siguin dignes d’unes quantes relectures). Això, repetim, en la seva faceta d’assagista seriós. En canvi, quan no pretén fer crítica literària ni teoria sociològica i tira d’experiència personal, la no ficció de Jonathan Franzen deixa de ser plana i més aviat avorrida i estableix amb el lector aquella mena de relació còmplice i directa que és la clau, sospitem, del bon funcionament d’aquest tipus de literatura. I això és el que trobem a les millors pàgines d’aquesta Zona fría: un Franzen personal i comunicatiu, obert i quasi sempre relaxat, que deixa de banda el púlpit o l’estrada de conferenciant i s’adreça directament al lector per explicar-li, amb senzillesa i sense presumpció, unes quantes històries de la seva vida.

2. Històries que tenen a veure amb els anys difícils de la infantesa i l’institut, o amb els problemes terminals de parella, o amb la fascinació pels ocells, o amb el tràngol de buidar la casa dels pares desapareguts, o amb el descobriment de Kafka i l’aprenentatge de l’alemany. O amb el Charlie Brown, l’Snoopy i el gran Charles M. Schulz, protagonistes del nostre capítol preferit del llibre: «Dos ponis».

3. «Como la mayoría de mis compatriotas de diez años, yo mantenía una intensa relación privada con Snoopy, el perro sabueso de la historieta. Era un animal no animalesco y solitario que vivía entre criaturas más grandes de una especie distinta, lo cual era más o menos lo que yo sentía en mi casa. Mis hermanos, que son nueve y doce años mayores que yo, más que hermanos eran un divertido par adicional de cuasi-padres. Aunque yo tenía amigos y era un lobato scout de cierto prestigio, pasaba mucho tiempo hablando a solas con animales. Releía como un obseso las novelas de A. A. Milne, los Narnia y el Doctor Dolittle, y mi idilio con mi colección de animales disecados estaba a punto de convertirse en algo impropio de mi edad. Era otra de mis afinidades con Snoopy, al que también le gustaban los juegos con animales. Se hacía pasar por tigres, buitres y pumas, tiburones, monstruos marinos, pitones, vacas, pirañas, pingüinos y murciélagos vampiros. Era el perfecto egoísta risueño, que protagonizaba sus ridículas fantasías y se regodeaba con la atención de los demás. En una tira cómica llena de niños, el perro era el personaje que yo identificaba como niño.»

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: