Tres apunts sense parpella

1. Si heu fullejat aquests darrers dies els suplements culturals dels diaris o us heu passejat una mica per alguns racons literaris de la xarxa, és probable que hàgiu trobat algun article (com ara aquest d’Alberto Manguel) dedicat a lloar la darrera proposta editorial de Jacobo Siruela: una monumental Antología universal del relato fantástico que sembla destinada a convertir-se en un clàssic del gènere. A Ca n’Altimira no hem comprat encara aquest llibre, que té 1200 pàgines i costa 55 euros, però sí us podem oferir alguns exemples de per què Jacobo Siruela s’ha ben guanyada la seva reputació actual d’editor personalíssim (primer amb Siruela, el segell que va fundar als anys 80, i després amb la igualment exquisida Atalanta) i d’especialista gairebé sense rival en el terreny de la literatura fantàstica clàssica.

2. A finals dels anys 80, l’editorial Siruela va posar en marxa una col·lecció de narrativa fantàstica que es deia «El ojo sin párpado», i que, tot i no gaudir d’una vida editorial massa llarga, de seguida va assolir un estatus de culte que encara avui conserva. Físicament, els llibres eren una meravella: blaus, petits, gruixuts, impresos en bon paper, enquadernats en tapa dura i amb unes sobrecobertes il·lustrades que gairebé sempre resultaven inquietants i molt evocadores. Però el millor eren els títols: llibres mai abans editats a Espanya d’autors com Arthur Machen, Algernon Blackwood, M. R. James, Walter de la Mare, Joseph Sheridan Le Fanu, Lord Dunsany, Richard Garnett, Charles Maturin, Yukio Mishima o, fins i tot, l’inigualable Barón Corvo. Tot un cànon literari paral·lel que Siruela va posar a la nostra disposició anys abans de que Valdemar, l’altra gran editorial dedicada a aquest tipus de literatura, pogués consolidar el seu avui insuperable catàleg.

3. A Ca n’Altimira tenim la sort de conservar al nostre fons set títols d’aquesta col·lecció. Es tracta de tres reculls de contes de Kipling, de Balzac i del gran Charles Nodier, i de quatre antologies memorables: Cuentos populares italianos, La Eva fantástica, Vampiros (amb selecció i pròleg del propi Jacobo Siruela) i la cirereta del pastís, Cuentos fantásticos del XIX, una antologia en dos volums seleccionada i prologada per Italo Calvino que ja us hem recomanat aquí alguna vegada, i que hauria de ser una lectura obligada per a qualsevol lector curiós i sense prejudicis. Si la nova antologia que ha publicat Atalanta està a la alçada del nivell mig del catàleg de «El ojo sin párpado», ja estem tardant a llegir-la.

Tres apunts amb periscopi

1. Una paradoxa agradable: ara que (diuen) ningú no compra llibres, ni tampoc els llegeix, o els llegeix només en una pantalla i previ pirateig indiscriminat; ara que tanquen les llibreries de tota la vida i al seu lloc, ai, s’obren botigues de roba i/o hamburgueseries internacionals; ara que les editorials redueixen tirades, les administracions suprimeixen subvencions, els distribuïdors es busquen feines noves i a ningú no li quadren els comptes; ara, diem, en mig d’aquest apocalipsi cultural, en plena turmenta literària perfecta, resulta que no deixen d’aparèixer noves editorials independents disposades a demostrar-nos que tot és mentida. Que la cultura no està ferida de mort. Que la literatura encara importa. Que escriure llibres, editar-los, comprar-los i llegir-los no és una cosa que feien les dones i els homes antics, aquells que vivien (us ho podeu creure?) en un món en el què encara no hi havia iPads.

2. Edicions del Periscopi és un d’aquests projectes insolents i agosarats (i també, fins i tot, una mica inversemblants). Ells mateixos es presenten en aquest racó de la seva web, amb el mateix bon gust ètic i estètic que demostren els seus llibres. Si n’heu vist algun a la vostra llibreria o a la vostra biblioteca de capçalera, segur que us ha cridat l’atenció: disseny modern i acolorit però gens cridaner, cobertes i contracobertes aparentment invertides, tipografia agradable, bon paper i una selecció de títols i d’autors que alegra la vista. Ells són, sense anar més lluny, els primers editors catalans que s’han atrevit amb David Foster Wallace, l’obra del qual han començat a publicar des del principi amb L’escombra del sistema, i ells han apostat també per la darrera novel·la del gran Dave Eggers, Un holograma per al rei, o per l’excel·lent sàtira amargant del pakistanès Mohsin Hamid Com fer-se fastigosament ric a l’Àsia emergent. Títols que honorarien el catàleg de qualsevol editorial ben consolidada, i que Edicions del Periscopi s’ha assegurat de bon principi com una declaració d’intencions que mereix el nostre més sincer aplaudiment.

3. Però com que no tot a aquesta vida és traduir, Edicions del Periscopi (com Blackie Books, com Raig Verd, com la novíssima Malpaso) aposta també per les nostres veus més properes: noms i mons a descobrir com el de M. Dolors Millat, autora de la sinistrament futurista Terra inhòspita. Barcelona 2048, o com el de Tuli Márquez, responsable de la rockera L’endemà, o com el de Manel de la Rosa, que amb Cada color d’un riu ens proposa una història d’obsessions amb l’emoció a flor de pell. Llibres que aviat tindreu disponibles a Ca n’Altimira, i que ens reafirmen en la nostra convicció de que escriure llibres, editar-los, comprar-los (o prestar-los a la biblioteca) i llegir-los és una cosa molt actual. Tota una lliçó d’optimisme.

Tres apunts amatians

1. Si feu girar la roda del vostre ratolí i feu una ullada a la secció d’enllaços recomanats d’aquest Espai de llibres, veureu que el segon lloc de la llista l’ocupa, per raons estrictament alfabètiques, quelcom amb el simpàtic nom de Bendito atraso. Feu el clic corresponent i comprovareu que es tracta del blog personal del novel·lista (i crític musical, i periodista cultural alternatiu, i entusiasta en general) Kiko Amat. Nascut l’any 1971 a Sant Boi de Llobregat, i criat en el perillós amor a la cultura no reglamentada i a totes les coses angleses, Kiko Amat és una de les nostres criatures preferides del panorama patri actual. Potser haureu llegit algun dels seus articles al Rockdelux, al suplement Cultura/s de La Vanguardia o a l’excel·lent lloc Gent Normal; si és així, no haureu oblidat el seu to de veu: enlluernat,  anfetamínic, confessional (en el bon sentit de la paraula), opinionated fins a extrems divertidament arrogants i, per sobre de tot, contagiós en el seu entusiasme per tot allò que val la pena llegir, veure o sentir abans de marxar d’aquest món. La relació que Amat manté amb la cultura és justament la que a nosaltres ens agrada: íntima, vital i sense intermediaris. Feu una passejada pel seu blog i disfruteu de totes les coses que encara ens queden per descobrir.

2. En el nostre cas, sense anar més lluny, una d’aquestes coses és Caitlin Moran. A Ca n’Altimira no tenim encara el seu llibre, tot i que ens encurioseix molt la barreja de feminisme, trapelleria i pura provocació verbal que sembla destil·lar aquesta humorista anglesa infiltrada a la mítica col·lecció groga d’Anagrama. Justament a la web d’Anagrama hem trobat aquesta entrevista que Kiko Amat va fer-li a l’escriptora aprofitant la seva visita promocional a Espanya. Una versió condensada va aparèixer al Rockdelux del mes passat, però aquí podeu llegir-la en tot el seu incorrecte esplendor.

3. I per acabar, us deixem l’enllaç d’un article sobre Eres el mejor, cienfuegos, la darrera novel·la de Kiko Amat, publicada per un altre dels nostres blogaires de capçalera: l’Allau de The Daily Avalanche. Un blog de visita imprescindible.

Tres apunts zombis

1. Els zombis estan de moda. De fet, mai han estat tan de moda com ara; ni tan sols en els temps de George A. Romero i les seves entranyables nits dels morts vivents els zombis havien aconseguit de fer-se tan visibles, tan presents, en la nostra cultura popular compartida com avui dia, quan els tenim a totes hores a la televisió, al cinema i també a la literatura. A Ca n’Altimira, vam començar a detectar aquesta nova dèria col·lectiva fa cosa d’un parell d’anys, quan de sobte tothom va començar a agafar en préstec i a reservar els tres volums de la trilogia de David Wellington: Zombie Island, Zombie Nation i Zombie Planet. En aquell moment no sabíem res d’aquests llibres; i de fet, ara tampoc no ens atrevim a parlar-ne gaire o a recomanar-los a ningú que no sigui un fanàtic dels morts que caminen. Però aquí queden els seus enllaços, i la constatació deguda del seu èxit a Cerdanyola del Vallès.

2. I parlant de morts que caminen, no hi ha dubte que l’auge definitiu de la moda zombi respon, en molt bona mesura, a l’èxit internacional de la sèrie de televisió The Walking Dead. A Ca n’Altimira no la tenim, però sí tenim una cosa fins i tot millor: les novel·les gràfiques de Robert Kirkman en què està basada la sèrie. La col·lecció es diu Los muertos vivientes, i nosaltres la tenim en una bonica edició en tres volums ben gruixuts; els dos primers són aquí, i el tercer aquí.

3. Tornant al territori de la novel·la: heu sentit a parlar de Manel Loureiro? Si us agraden els zombis, segur que sí: ell és l’autor de la trilogia Apocalipsi Z, un dels grans èxits del terror en espanyol dels darrers anys. La trilogia, tot s’ha de dir, ha generat una certa polèmica entre els coneixedors del gènere, i hi ha qui posa en dubte la seva originalitat; però el cas és que a Ca n’Altimira té tant èxit o més que la de David Wellington, així que és una referència obligada en aquest apunt de la nit de Tots Sants. Els llibres es titulen El principio del fin, Los días oscuros i La ira de los justos, i no són lectura per a estómacs delicats.

Tres apunts suecs

1. Com ja sabeu, l’Acadèmia Sueca va concedir ahir el premi Nobel de literatura 2013 a Alice Munro. A Ca n’Altimira hem celebrat, aquest any sí, la decisió dels acadèmics: Munro és una de les escriptores de relats (però no només de relats) més admirables que coneixem, i, als seus actius 82 anys, és tot un exemple de dedicació seriosa i compromesa amb la literatura. El nostre catàleg inclou tres títols de la canadenca, que us recomanem sense dubtar: Demasiada felicidad, Secretos a voces i Odio, amistad, noviazgo, amor, matrimonio.

2. Cada any, quan l’Acadèmia dels suecs és a punt de donar el seu veredicte final, els diaris no perdonen l’ocasió de publicar dos tipus d’articles aparentment imprescindibles: la travessa dels possibles guanyadors d’enguany, i el llistat dels grans escriptors de la història que mai no van rebre el premi (aquest últim, comparat sovint amb el llistat paral·lel dels escriptors que, incomprensiblement, sí el van rebre). Les travesses fan sempre una lectura interessant, i més ara que les omnipresents cases d’apostes angleses introdueixen també en aquesta mena de cabòries un agradable factor matemàtic; ara que Vargas Llosa ja té el premi, sembla que el proper gran nom de les lletres que tothom espera veure decorat amb el Nobel any rere any és Philip Roth. Però a nosaltres, la veritat sigui dita, ens agraden més els llistats d’admesos i exclosos a la glòria sueca: Echegaray vs. Borges, Winston Churchill vs. Nabokov, Tagore vs. Ibsen, el 95% dels premiats vs. Kafka, Proust o Henry James. Els misteris de la glòria literària.

3. Per sort, no totes les decisions de l’Acadèmia són així de discutibles. Al llarg dels anys, el Nobel ha premiat un bon grapat d’autors que continuen resultant-nos imprescindibles per entendre el nostre llegat literari, i alguns altres que, tot i estar potser una mica oblidats, tenen llibres que encara poden fer-nos gaudir plenament de la lectura. D’un d’aquests últims autors, Yasunari Kawabata, ja vam parlar aquí fa només uns dies; ara ens permetem recomanar-vos un altre, Heinrich Böll, un gran novel·lista alemany que avui no sembla ser gaire llegit, però que té una novel·la que a nosaltres en agrada molt, i que teniu disponible a la nostra biblioteca: Opiniones de un payaso.

Tres apunts descarregables

1. Ja sabeu que a l’Aladí, el catàleg col·lectiu en línia de la Xarxa de Biblioteques Municipals, ara teniu audiollibres que us podeu descarregar de forma gratuïta? Des de Paul Auster fins a H. G. Wells, des de Franz Kafka fins a Jordi Coca, des de Santiago Roncagliolo fins a Guadalupe Nettel, aquest servei us ofereix la possibilitat d’experimentar la millor literatura clàssica i actual en un format diferent. Aquí podeu llegir-ne tota la informació; per descarregar-vos a l’instant els audiollibres, només heu de tenir el vostre carnet de qualsevol biblioteca de la Xarxa.

2. Uns quants exemples dels títols que ja teniu a la vostra disposició, amb els enllaços corresponents: Brooklyn Follies, Invisible o Diario de invierno, de Paul Auster; Londres nevat, de Jordi Llavina; Los girasoles ciegos, d’Alberto Méndez; El jove Nathaniel Hawthorne, de Víctor Sabaté; La buena letra, de Rafael Chirbes; La llista, de Laia Fàbregas; El gran Gatsby i El amor del último magnate, de F. Scott Fitzgerald; Billie Ruth, d’Edmundo Paz Soldán; L’home dels pijames de seda, de Màrius Carol; Wasabi, d’Alan Pauls; No parlis de mi quan m’en vagi, de Mercè Ibarz; Tres homes en una barca, de Jerome K. Jerome; Quatre dies de gener, de Jordi Sierra i Fabra; Tuareg, d’Alberto Vázquez-Figueroa; Historia de dos ciudades, de Charles Dickens…

3. Però no tots els nostres audiollibres estan orientats a un públic adult: també n’hi ha de destinats als lectors (o als oients) més joves. Podeu veure uns quants exemples aquí, aquí, aquí i també aquí.

Tres apunts cortazarians

1. Aquest any es compleix el cinquantè aniversari de la publicació de Rayuela, la novel·la de Julio Cortázar que l’any 1963 va assolir la categoria instantània de llibre-fetitxe entre les joves generacions de lectors en llengua espanyola criats a ambdues bandes de l’Atlàntic i va convertir al seu autor, un argentí nascut a Brussel·les l’any 1914 i emigrat a París el 51, en un dels principals protagonistes d’allò que se’n va dir el boom de la narrativa llatinoamericana. A Ca n’Altimira acabem de comprar la nova edició commemorativa de Rayuela que Alfaguara ha publicat aprofitant l’aniversari, i pensem que aquesta pot ser una bona excusa per descobrir, o potser per tornar a visitar, aquest llibre estrany, juganer, de vegades irritant i gairebé mitològic. Hi ha qui diu que Rayuela no ha suportat del tot bé el pas dels anys, i que avui sembla més envellida que altres companyes seves de generació com Cien años de soledad o La ciudad y los perros. Sigui com sigui, la novel·la de Cortázar és un d’aquells llibres que tot lector curiós hauria al menys de tastar en alguna ocasió.

2. A l’Espai de llibres, també us ho hem de dir, estem força convençuts que el millor Cortázar (el més directe, el més vertiginós, el més tendre i líric i dur i fantàstic i visionari i qualsevol altre adjectiu positiu que se us passi pel cap) no es troba en les seves novel·les, sinó en els seus contes. Els quatre llibres blancs de butxaca en què l’editorial Alianza va recollir a començaments dels anys 80 tots els contes de Cortázar van fer que una nova generació de lectors, aliens a l’eufòria política i experimental dels anys 60 però addictes igualment a la bona literatura, descobrissin una forma d’escriure narrativa breu que no s’assembla a la de cap altre autor. Des de miniatures metaficcionals com «Continuidad de los parques» fins a petites novel·les condensades com «El perseguidor», passant per meravelles inqualificables com «Casa tomada», «Las ménades», «Queremos tanto a Glenda» o «Cartas de mamá», els relats de Julio Cortázar mantenen avui la mateixa capacitat de seducció de sempre. A Ca n’Altimira, a més d’aquesta edició clàssica d’Alianza, tenim la nova (i molt acurada) edició en dos volums dels Cuentos completos que va publicar també Alfaguara l’any 2010.

3. I un altre aspecte potser no gaire conegut de Cortázar és la seva feina com a traductor. També a Alianza, és clàssica la seva traducció dels relats complets d’Edgar Allan Poe, un altre mestre indiscutible del gènere breu i de la imaginació fantàstica a qui Cortázar dedica també una esplèndida introducció biogràfica. Aquesta traducció s’ha reeditat no fa gaire, i fa uns dies que la teniu disponible a Ca n’Altimira.

Tres apunts marcians

1. Per molt que ens dolgui de reconèixer als lletraferits addictes a la ficció, cada cop sembla més evident que les històries més grans, més misterioses i també més colpidores que avui podem llegir fa temps que ja no es troben a les novel·les, ni tampoc als llibres de relats, sinó a la literatura de divulgació científica. N’hi ha prou amb fer una ullada a l’índex d’un assaig sobre la física de partícules o llegir el pròleg de qualsevol llibre actual d’astronomia per començar a perdre-li el respecte a l’escriptor d’imaginació més desbocada. A Ca n’Altimira tenim uns quants d’aquests llibres científics de vocació divulgativa, adreçats a lectors no necessàriament familiaritzats amb la matèria en qüestió però amb ganes de deixar-se meravellar pels prodigis del món que ens envolta. El nostre preferit, i del qual ja hem parlat extensament al bloc, és Una breve historia de casi todo de Bill Bryson, un llibre que mai no ens cansarem de recomanar-vos; però també podeu provar amb títols com El gato de Schrödinger en el árbol de Mandelbrot, de Ernst P. Fischer, o com 50 cosas que hay que saber sobre el universo, de Joanne Baker, o també (passeu per alt el seu títol) com Cómo clonar a la rubia perfecta, de Sue Nelson i Richard Hollingham.  

2. Quan es tracta de mirar cap al cel i començar a fer cabòries, Mart ha gaudit sempre de l’atenció preferent tant de científics com de novel·listes. El nostre planeta veí va viure el seu primer gran moment de glòria a finals del segle passat, quan els astrònoms van fixar en ell la seva mirada fredament somniadora (arribant-hi a veure coses que no existien, com els famosos canals artificials de Percival Lowell) al temps que els escriptors l’escollien també com a llar d’exòtiques civilitzacions extraterrestres que no sempre ens miraven amb bons ulls; recordeu, sense anar més lluny, La guerra de los mundos del gran H. G. Wells. L’arribada de les primeres sondes de la NASA al planeta vermell ens va treure la il·lusió d’un contacte amb els nostres cosins marcians, però, per sort, Ray Bradbury ja havia escrit a aquelles alçades les seves Crónicas marcianas, l’altra gran obra de ficció inspirada pel vertigen d’imaginar-nos convivint al nostre petit sistema solar amb un planeta ple de vida.

3. I recordeu quan els OVNIs existien? Eren els darrers anys 70, Franco havia mort i a la pantalla en blanc i negre dels televisors hi apareixia cada setmana el doctor Jiménez del Oso. A les llibreries lluïen els lloms de colors cridaners de la col·lecció Otros Mundos de Plaza & Janés, als quioscs arribava tots els mesos l’últim número de la revista Mundo desconocido, i a les llistes dels llibres més venuts sovint es colaven els exercicis d’arqueologia alternativa del suïs Erich Von Daniken i els primers llibres de J. J. Benítez, que encara no s’havia convertit en l’autor multimilionari de la sèrie Caballo de Troya però sí s’havia fet un nom propagant les idees apocalíptiques de la molt dubtosa Misión Rama. Un dels protagonistes més interessants d’aquesta febrada ufològica i paracientífica a l’Espanya de la transició va ser, però, el barceloní Antonio Ribera. Nascut l’any 1920, escriptor i traductor tot terreny, pioner a casa nostra del submarinisme i de la ciència-ficció i cofundador, l’any 1958 i també a Barcelona, del Centro de Estudios Interplanetarios, Ribera es va convertir en el primer ufòleg espanyol en publicar, l’any 1961, el llibre Objetos desconocidos en el cielo, al que van seguir molts altres títols de la mateixa temàtica. També per aquella època va entrar en contacte (i va quedar fascinat de per vida) amb l’affair UMMO, una delirant història de contactes extraterrestres per via postal i telefònica que va fer-se famosa a finals de la dècada dels 70 gràcies als llibres del propi Ribera, i que va acabar de desacreditar un tema que, tot sigui dit, mai no havia gaudit de gaire credibilitat més enllà dels cercles més o menys reduïts dels fidels creients ufològics. Tota aquesta literatura del misteri dels anys 70 malviu avui oblidada entre les piles de llibres del Mercat de Sant Antoni i als prestatges del fons de les llibreries de vell, però a Ca n’Altimira, no menys misteriosament, podeu trobar-ne un parell d’exemples (en reedicions dels anys 90) del mateix Antonio Ribera: Operación Rapa Nui, sobre els enigmes famosos de l’illa de Pasqua, i Abducción, un estudi d’aquest dubtós fenomen que tant de joc va donar en el seu dia als guionistes d’Expediente X. Els extraterrestres de Ribera i companyia ja no eren marcians, però feien, a la seva manera, la mateixa por que els d’H. G. Wells.

(A la imatge que encapçala l’apunt, una de les «cares de Mart»: un altre misteri que va fer fortuna en aquells anys feliços del contacte imminent).

Tres apunts radiofònics

1. Els llibres, ja ho sabeu, no només s’escriuen i es llegeixen i es comenten per escrit als diaris i als blocs: també se’n parla d’ells. I una forma ben interessant de parlar-ne (i de sentir-ne parlar) és a través de la ràdio. Avui us volem proposar tres programes de ràdio, en tres idiomes diferents i amb tres estils diferenciats, que tracten els llibres de la forma que a nosaltres ens agrada: amb amor, amb humor i amb tot l’entusiasme que l’assumpte requereix. Començarem (per una qüestió de proximitat geogràfica i lingüística) pel Punt de llibre, el programa setmanal de llibres que presenta i dirigeix Pilar Agudo a Cadena Ser Catalunya, i que pot servir perfectament d’exemple de la bona feina que s’està fent a casa nostra en allò que té a veure amb la promoció i la difusió de la lectura. A la pàgina web de l’emissora podeu sentir o descarregar-vos les darreres edicions del programa, que dura uns tres quarts d’hora i té tot un seguit de seccions fixes molt interessants.

2. Un altre bon programa de llibres (i de cultura en general) és El ojo crítico, el veterà informatiu cultural diari de RNE. Aquí teniu l’enllaç als seus arxius, on de ben segur que trobareu uns quants temes i autors que despertin la vostra curiositat.

3. I si us apanyeu una mica amb l’anglès, heu de visitar ja mateix els arxius de Bookworm, el mític programa que Michael Silverblatt (el senyor de la foto que encapçala l’apunt) condueix des de fa un quart de segle a l’emissora californiana KCRW. Cada programa és una única entrevista en profunditat de mitja hora de durada amb un escriptor de primeríssim nivell internacional; però és que a sobre Silverblatt, a més d’un gran entrevistador, és un lector com ja no se’n fan. Als arxius inabastables del programa hi trobareu de tot, des d’un jove David Foster Wallace parlant de La broma infinita l’any 1996  fins a un igualment jove Dave Eggers comentant amb Silverblatt el seu projecte editorial McSweeney’s, llavors acabat d’estrenar, passant pel gran Ian McEwan parlant d’Expiació o per Javier Marías descodificant en un perfecte anglès el seu Tu rostro mañana. A l’Espai de llibres tenim pocs herois, i Michael Silverblatt és un d’ells.

Tres apunts poliesportius

1. L’èxit recent de Niños futbolistas, la crònica de Juan Pablo Meneses sobre el rerefons inquietant del món del futbol professional i les seves promeses d’una fama i uns diners cada cop més precoços, convida a fixar-nos una mica en les relacions, no sempre fluïdes, entre literatura i esports. La literatura esportiva, de fet, és un gènere que gaudeix de molt bona salut als Estats Units, amb autors com Bill Simmons i el seu Grantland, un projecte col·lectiu en el què es donen la mà l’esport, la literatura i la cultura pop, però a casa nostra, tot i els esforços absolutament meritoris de gent (per donar només un nom) com Sergi Pàmies, no sembla haver-se produït encara del tot aquest salt entre la crònica periodística o d’opinió de tema esportiu i el conreu conscient d’un gènere propi on l’esport (amb el seu poder simbòlic, amb les seves mitologies, amb la seva sociologia en acció) és alhora el protagonista absolut i el disparador a partir del qual fer, senzillament, literatura. Un bon pas en aquesta direcció el trobem a Jot Down, una ambiciosa revista cultural on a més d’articles sovint admirables sobre art, literatura, cinema, música i ciències, se’ns ofereix una secció d’esports amb extenses cròniques literàries que abasten des de remembrances de Marco Van Basten fins a serials sobre la vida i miracles de Bobby Fischer. Us convidem a fer una ullada a la revista; segur que hi trobareu alguna cosa del vostre interès.

2. Una altra vessant d’aquesta relació entre la literatura i l’esport és, per suposat, la ficció que fa servir l’esport ja sigui com un dels seus temes principals o, més habitualment, com a rerefons i/o decorat de la trama. Al nostre catàleg, sense buscar-hi gaire, trobem uns quants exemples: el tennis a La broma infinita de David Foster Wallace, el beisbol a Submón de Don Delillo i a La chica que amaba a Tom Gordon d’Stephen King, el futbol a Fiebre en las gradas de Nick Hornby, a Saber perder de David Trueba i a Tenim un nom de Vicenç Villatoro…

3. I per acabar, un exemple de cinema documental on l’esport, en aquest cas el bàsquet, dóna peu a interessants reflexions de caire polític, històric i humà. Es titula Hermanos y enemigos, va estrenar-se l’any 2010 i la teniu disponible a Youtube. Partint de la història de l’amistat trencada entre Vlade Divac i Drazen Petrovic, dos dels grans mites del bàsquet europeu dels anys 80 i 90, la pel·lícula analitza com la guerra dels Balcans va afectar les relacions personals entre tota una generació de jugadors serbis i croates que fins l’esclat de la guerra havien compartit el projecte comú de la selecció iugoslava, i que a partir d’aquell moment es van veure convertits, ho volguessin o no, en representants públics de dos bàndols enfrontats de forma acarnissada. Encara que no us agradi el bàsquet, creiem que la pel·lícula us podrà interessar per les seves implicacions històriques i humanes; i si us agrada aquest esport, estem segurs que gaudireu de valent amb Hermanos y enemigos. (La imatge que encapçala aquesta entrada, per cert, captura un moment clau en la història de la relació entre Divac i Petrovic; ho entendreu quan veieu la pel·lícula.)