Tres apunts psicogeogràfics

1. Fa un parell de dies, en el primer lliurement de la nostra nova secció Playlist, us recomanàvem la novel·la Memphis Underground i qualificàvem el seu autor, Stewart Home, de psicogeògraf revolucionari. Psicogeografia és una d’aquestes paraules que ningú no sap ben bé què volen dir, però que tenen alguna cosa a veure amb l’art, la política, la sociologia, l’urbanisme i fins i tot la espiritualitat més o menys alternativa, tot barrejat en proporcions molt variables i concretat, en el cas dels seus adeptes actuals més reconeguts, en la pràctica de recórrer a peu les nostres ciutats contemporànies a la recerca d’emocions / sensacions / il·luminacions / enlluernaments atemporals, recuperant així el contacte amb la terra i la història que s’amaguen sota l’asfalt i arribant a desxifrar, en el millor dels casos, el missatge que tota ciutat vol comunicar a qui mereix escoltar-lo. Els origens del moviment, en una versió menys mística, molt més juganera i a la vegada més polititzada que l’actual, es remunten al filòsof Guy Debord i els situacionistes parisins de la dècada dels 60, tot i que hi ha qui mira més enrere i cita a escriptors com Charles Baudelaire o Arthur Machen, tots dos aficionats a les visions induïdes pel vagareig urbà. Sobre el situacionisme, a Ca n’Altimira tenim aquest llibre que us pot interessar.

2. Tot i els origens indubtablement parisins de la psicogeografia moderna, la capital psicogeogràfica actual és Londres. El moviment continua tenint la seva vessant política i revolucionària, amb petits grups alternatius que editen tota mena de butlletins molt coloristes, però avui s’ha convertit sobretot en una mena de subgènere literari gràcies a autors com Iain Sinclair, el citat Stewart Home, Peter Ackroyd o Will Self, dedicats tots ells a reescriure la història de la seva ciutat en clau més o menys obertament psicogeogràfica. D’aquest últim escriptor, famós per haver viatjat a peu de Londres a Los Ángeles (amb una mica de trampa, com podeu imaginar) i també, en la seva joventut, per haver estat sorprès drogant-se als serveis de l’avió oficial del Primer Ministre britànic, tenim a Ca n’Altimira la novel·la Como viven los muertos. Un llibre estrany, molt estrany, però recomanable.

3. Un altre anglès atret per la psicografia és Alan Moore, un dels grans clàssics vius i actius de la novel·la gràfica i, també, un reconegut adepte a tota mena d’ocultismes. La seva fantasia victoriana From Hell és una de les millors transposicions literàries d’aquesta idea de la geografia urbana com un ens viu, amb memòria i amb voluntat pròpia que mira de comunicar-se amb aquells que l’habiten, i que afecta a les seves vides de maneres ben insospitades. Però Moore (la fotografia del qual encapçala aquesta entrada) ha anat encara més enllà en la seva recerca de la veritat oculta de Londres, com podeu comprovar en aquest article absolutament extraordinari de Javier Calvo: «Fontaneros rosacruces: las performances psicogeográficas de Alan Moore».

Tres apunts editorials

1. A nosaltres els lectors, ja ho sabeu, res ens agrada més que veure com un escriptor injustament oblidat torna a la vida (és a dir, a les biblioteques i a les llibreries) gràcies a la feina d’una bona editorial. L’escriptor, en aquest cas, és E. F. Benson, i l’editorial són en realitat dues: l’encara jove però justament admirada Impedimenta, que ha encetat amb èxit la publicació de les novel·les costumistes de Benson, i la ja venerable Valdemar. Aquesta darrera, una de les nostres editorials preferides, continua apostant per la narrativa terrorífica, fantàstica i misteriosa de qualitat, i ara publica El santuario, un recull de contes de fantasmes que ens conviden a comprovar per què E. F. Benson és un dels grans mestres indiscutibles del gènere. Ben aviat el tindreu a la nostra biblioteca.

2. I parlant d’editorials que ens agraden… ja coneixeu Fábulas de Albión? Cosina germana de Nevsky, l’editorial més russòfila de la península ibèrica, Fábulas de Albión és un segell especialitzat en la literatura anglesa de l’edat daurada dels gèneres fantàstic i detectivesc; però també treballen coses tan interessants com l’Steampunk o el holmesianisme jovenívol. Esperit cent per cent british, amb uns dissenys exquisits i una voluntat de segell d’autor que aquí, a Ca n’Altimira, ens sembla absolutament encomiable. La imatge que encapçala aquesta nota és d’Alfonso Rodríguez Barrera, i pertany justament a la novel·la de Sofía Rhei El joven Moriarty.

3. A la web de Fábulas de Albión trobem aquest article que volem compartir amb vosaltres: un assaig de la nostra admirada Pilar Adón sobre Daphne Du Maurier, l’autora de la clàssica Rebecca (i també, sense sortir de territori Hitchcock, del relat breu «Los pájaros») i una d’aquestes veus injustament oblidades que les bones editorials s’esforcen a recuperar avui per a nosaltres.