Primera luz

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. El primer que us cridarà l’atenció quan comenceu a llegir Primera luz serà que tot va a l’inrevés. Al primer capítol del llibre, els dos germans protagonistes, en Hugh i la Dorsey Welch, són dues persones adultes i no gaire felices que es reuneixen el 4 de juliol per tal de celebrar l’americaníssima diada amb les seves respectives famílies. La Dorsey és una astrofísica que té èxit a la seva professió i que està casada amb un actor que es creu molt sofisticat; tots dos tenen un fill sord. En Hugh, per la seva banda, té dos fills, està casat amb una dona bona i senzilla i en l’aspecte professional no ha passat de ser un venedor de cotxes a la seva ciutat natal. Tots dos s’estimen com s’estimen els germans adults que ja no tenen gaire cosa a dir-se: tenen un passat comú, comparteixen una muntanya de records i ara viuen uns presents molt diferents.

2. Fins aquí, tot normal; però al segon capítol resulta que en Hugh i la Dorsey són més joves que abans. I al tercer capítol són encara més joves. La història de tots dos germans va tirant cap enrere: l’origen dels seus matrimonis, els seus èxits i fracassos de joventut, les seves infanteses compartides… Els dos germans són qui són al primer capítol de la novel·la gràcies a (o per culpa de) tot el que ha passat (tot el que passarà) als capítols següents. La idea és senzilla i interessant; l’execució, com gairebé sempre en Charles Baxter, és perfecta.

3. Si us va agradar El festín del amor, la novel·la que va fer de Charles Baxter un escriptor famós a casa nostra, us agradarà Primera luz. És una aposta segura.

El secreto de Joe Gould

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fent gala d’un premonitori olfacte per a les bones històries, Joseph Mitchell va arribar a Nova York l’endemà del crack borsari del 1929. Tenia llavors vint-i-un anys, i era un jove projecte de periodista malalt de literatura. Nou anys més tard ja havia aconseguit fer-se un lloc al New Yorker, la mítica revista en la què van formar-se —o deformar-se, en alguns casos— generacions senceres de contistes nord-americans, i en la qual Mitchell va romandre fins el dia de la seva jubilació. Ell, però, no va dedicar-se mai a la ficció: la seva especialitat era el retrat literari, o, com ell en deia, els perfils, un gènere humil que Mitchell va saber convertir en literatura vertadera. Des de les grans estrelles de Broadway fins als indigents de Brooklyn Heights, des dels senyors encorbatats de Madison Avenue fins als bohemis somiatruites del Greenwich Village, els perfils del gran Joseph Mitchell composen, per contrast i per acumulació, un retrat immillorable de la vida a Nova York a partir de la dècada de 1940.

2. L’any 1942, el nostre home va dedicar-li un dels seus perfils a Joe Gould, un dels personatges més curiosos que llavors habitaven la vella Nova York. Fill d’una família benestant de Massachusetts, Joseph Ferdinand Gould havia trencat d’un dia per l’altre amb la seva còmoda vida de Nova Anglaterra i havia marxat a la ciutat dels gratacels amb el propòsit d’escriure la seva gran obra somiada: una monumental Historia oral de nuestro tiempo on encabiria milers d’històries, de diàlegs, de biografies i d’observacions recollides als carrers de la gèlida ciutat en la què vivia com un indigent. Quan Mitchell el va conèixer, Joseph Gould dormia al carrer, gairebé no menjava, anava mal vestit amb robes regalades i no parlava de res més que del seu gran llibre, que ja ocupava uns quants milers de pàgines i que prometia ser una sensació editorial. Alguns fragments de la Historia oral viatjaven sempre a les butxaques de Gould, i les parts que Joseph Mitchell va poder llegir li semblaren, en efecte, molt prometedores. Tot i que ningú no havia vist encara l’obra sencera, Joseph Gould s’havia guanyat als carrers de Nova York una ferma reputació com a cronista de la vida urbana.

3. Aquesta és la història que Joseph Mitchell explica al primer dels dos textos que composen El secreto de Joe Gould. El segon, escrit vint-i-dos anys després, comença amb la narració de com, a la mort de Gould, els seus coneguts van posar-se a buscar el seu manuscrit per tots els racons del Village, el barri on malvivia l’indigent. Els resultats d’aquesta recerca revelen el secret que dóna títol al llibre; un secret que investeix el pintoresc personatge d’una dignitat insospitada i que converteix aquest llibre breu, intens, divertit i molt emotiu en una lectura totalment irresistible.

Cuentos completos de Julio Cortázar

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Oblideu-vos de Rayuela. O, si més no, arraconeu Rayuela per una estona al vostre altar de lectures imprescindibles, o a la vostra llista de deures pendents, o al vostre quadern secret dels llibres que mai us van agradar. En qualsevol cas, no jutgeu a Cortázar per Rayuela. Rayuela és, indubtablement, la gran novel·la de maduresa de Cortázar; però també és, sospitem, un llibre massa ancorat en un temps i en una estètica determinats. Si heu de jutjar a Cortázar, feu-ho millor per aquests contes, que abasten més de trenta anys de labor minuciosa i continuada i que donen una visió més àmplia, més variada, més ajustadament polifònica de les seves dots extraordinàries com a escriptor.

2. Els contes de Cortázar no s’assemblen als de cap altre escriptor. O, millor dit, els contes de Cortázar només s’assemblen —i de lluny— als contes dels molts, els massa escriptors que després han provat sense èxit d’imitar-lo. Tot és qüestió, com gairebé sempre, de veu i de mirada. Per molt que variïn el seu estil o la seva estructura, una pàgina de Cortázar és una pàgina de Cortázar gràcies a l’exacta conjunció de la seva manera pròpia de mirar la realitat —barreja d’innocència, sorpresa perpètua i un estrany misticisme cent per cent laic— i de la seva dicció particularíssima, un fraseig rítmic i incansable, caldrà dir-ne jazzístic, que és l’encarnació definitiva d’allò que David Foster Wallace, molts anys després i parlant de si mateix, batejaria com a brain voice: la veu del nostre cervell. A poc que siguis receptiu, la respiració de l’escriptura de Cortázar se’t fica dins del cap i s’apodera de tu, desarmant-te per quan arribi la fase següent del seu pla d’invasió subtil: el contacte sobtat amb el prodigi.

3. El prodigi, en totes les seves possibles varietats, és al cor de gairebé tots els nostres contes preferits de Cortázar, des de «Cartas de mamá» fins a «Casa tomada», des de «Continuidad de los parques» fins a «Las ménades», des de «La noche boca arriba» fins a «Axolotl». Però també hi ha contes que reflecteixen l’ambient mental i els modes estilístics de Rayuela, com «El perseguidor» o «Las armas secretas», i d’altres, com «No se culpe a nadie» o «La autopista del sur», que són purs divertiments plens d’un humor més aviat sinistre. De tot per a tots i en abundància, com ens agrada a Ca n’Altimira. Una festa de literatura en estat pur.            

Conversación en La Catedral

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Una novel·la de caire polític i d’estructura experimental no sembla, d’entrada, el tipus de lectura que pot agradar-li a tothom. I menys encara quan la novel·la en qüestió té més de set-centes pàgines i el seu autor és Mario Vargas Llosa, un escriptor tan carregat de distincions i de polèmiques i amb un perfil públic tan marcat que massa lectors, sospitem, s’apropen ja als seus llibres —si és que s’hi apropen— amb tota mena de precaucions o de presumpcions prèvies, quan no de simples prejudicis. Conversación en La Catedral és, així, una recomanació una mica arriscada.

2. Però el cas és que a nosaltres ens agrada molt Conversación en La Catedral. O, si més no, ens va agradar molt en el seu moment, ara fa vint anys, quan la vam llegir justament abans de Rayuela i justament després de El otoño del patriarca, en plena febrada hispanoamericana i experimental. Com la novel·la de Cortázar, Conversación en La Catedral és un llibre amb vocació de registre i d’intervenció sobre la realitat immediata, plenament ancorat en la turbulenta actualitat dels anys 60 del segle XX, però que fuig dels recursos tradicionals de la novel·la social i política del seu temps. Com la novel·la de García Márquez, Conversación en La Catedral és un complexíssim mecanisme en el què qualsevol aspirant a escriptor —o qualsevol lector interessat en la rellotgeria dels llibres— pot trobar-hi mil i una lliçons pràctiques de tècnica narrativa aplicada, començant pel tractament que es fa del temps al llarg de tota la novel·la i culminant en l’enlluernadora manera en que l’autor fusiona, en una mateixa escena i amb tota naturalitat, personatges, espais i diàlegs provinents de diversos estadis narratius diferents. Tot això, sense renunciar en cap moment a la intensitat emocional ni al curós dibuix dels personatges i sense perdre tampoc de vista les necessitats del lector, de qui es demana una actitud activa i una atenció constant al llarg de la novel·la però a qui, a canvi, se li ofereix un producte artístic de primer ordre que compensa amb escreix el seu esforç.

3. «Si tuviera que salvar del fuego una sola de las novelas que he escrito, salvaría ésta», ha dit Vargas Llosa de Conversación en La Catedral. Amb permís de la no menys enorme La ciudad y los perros, estem d’acord amb ell.

La casa vacía

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Els contes de fantasmes són un gènere molt nadalenc.

2. Ens agrada Algernon Blackwood. De tots els principals conreadors clàssics del gènere de terror, ell deu ser el menys llegit i el més desconegut a casa nostra. La culpa és, segurament, de l’escassedat de reedicions de la seva obra: que nosaltres sapiguem, Blackwood no ha estat mai traduït al català, i en castellà només hi ha més o menys disponibles avui dia els reculls La casa vacía, Culto secreto i John Silence, investigador de lo oculto (tots tres llibres publicats entre els anys 2000 i 2003) i alguns contes dispersos a un parell d’antologies. I és una llàstima, perquè Algernon Blackwood és un escriptor que sovint val molt la pena. La seva obra és àmplia, heterogènia i força irregular, però els seus millors moments estan a l’alçada (si no per damunt) dels de qualsevol altre exponent del gènere. Aquest volum que ara us recomanem inclou una mostra de tot plegat: contes clàssics de fantasmes, intrigues sobrenaturals, algunes cases encantades i un parell d’indicis del seu mode predilecte, l’epifania ocorreguda en plena natura, a plena llum del dia i amb conseqüències terribles per a qui l’experimenta. No tots els contes de l’antologia són memorables, però els que sí que ho són, ho són de veritat.

3. Les dues millor peces d’Algernon Blackwood, les que l’asseguraran sempre un lloc d’honor a la història de la narrativa de terror, no estan incloses a aquest volum, però sí podeu trobar-les a Ca n’Altimira. Parlem de «Los sauces» i «El Wendigo», dos relats llargs que Rafel Llopis va incloure a la seva inestimable Antologia de cuentos de terror, i que suposen el cim de l’art de Blackwood a l’hora de convocar el terror psicològic (o més aviat espiritual) provocat per una natura que sembla a punt de dir-nos alguna cosa que no estem preparats per a sentir. Les seves epifanies tenen molt a veure amb les d’Arthur Machen, un autor amb qui sempre se’l relaciona. Tots dos van ajudar a renovar completament el gènere de terror a començaments del segle XX, i a tots dos H. P. Lovecraft els assenyala com les seves influències principals a l’hora d’imaginar un horror de matisos obertament religiosos. Lectures per a un Nadal diferent?

El horror sobrenatural en la literatura

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Com ja hem comentat aquí en més d’una ocasió, les narracions d’horror còsmic d’H. P. Lovecraft suposen un punt i apart en la història de la literatura fantàstica i de terror. Més enllà de la seva condició de personatge acolorit i de tota la mitologia que envolta la seva figura, Lovecraft és, per sobre de tot, un innovador. Un innovador, millor encara, dintre d’un gènere tradicionalment conservador i profundament reglat com és el fantàstic. Per tal d’innovar, però, primer cal conèixer a la perfecció la tradició de la qual es parteix; i Lovecraft coneixia la seva tradició millor que ningú. L’assaig que dóna títol a aquest llibre n’és la prova: més de cent pàgines dedicades a estudiar i a comentar la història del gènere terrorífic, atenent tant a les arrels psicològiques i antropològiques de la nostra fascinació per la cara fosca de la vida com a l’evolució històrica de la literatura destinada a satisfer aquesta atracció. Com a bon escriptor, les lectures que Lovecraft fa dels grans noms del seu gènere (des dels gòtics fins a Algernon Blackwood, des de Poe fins a Machen, des de Le Fanu fins a M. R. James) són absolutament parcials i  esbiaixades; però també són perceptives, il·luminadores i plenes d’un entusiasme absolutament contagiós.

2. «La emoción más antigua y más fuerte de la humanidad es el miedo, y el miedo más antiguo y más fuerte es el miedo a lo desconocido. Pocos psicólogos pondrán en duda este hecho, lo cual debe garantizar para siempre la legitimidad y dignidad del relato fantástico y de horror como género literario. Este tipo de relato está expuesto a los ataques de un materialismo sofisticado que se aferra a las emociones más frecuentemente experimentadas y a los sucesos externos, y a los de un idealismo ingenuo e insípido que desaprueba el móvil estético y reclama una literatura didáctica que eleve al lector a un nivel adecuado de optimismo afectado. Pero pese a toda esta oposición, el relato fantástico ha sobrevivido, se ha desarrollado, y ha alcanzado un grado extraordinario de perfección, ya que se basa en un principio profundo y elemental cuyo atractivo, si no siempre universal, debe ser necesariamente intenso y permanente para las mentes verdaderamente sensibles.»

3. Juan Antonio Molina Foix, un dels grans especialistes espanyols en literatura fantàstica clàssica, és el responsable d’aquesta excel·lent edició de Valdemar, que inclou també un seguit de textos teòrics i autobiogràfics del propi Lovecraft que complementen l’assaig principal. Tot plegat, molt recomanable.

Els jugadors de whist

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Seria massa agosarat dir que Els jugadors de whist és una de les tres millors novel·les catalanes del que portem de segle XXI? Segurament sí: per definició, aquesta mena d’afirmacions maximalistes sempre ho són, d’agosarades. Però el cas és que no se’ns acudeixen gaires novel·les catalanes contemporànies més rellevants, més atractives, més ambicioses i acomplides que aquesta de Vicenç Pagès Jordà (o, ja posats, que el Jo confesso de Jaume Cabré, el segon títol fix del nostre triumvirat de clàssics instantanis). Els jugadors de whist és una novel·la àgil i fresca, orgullosament generacional, sovint excessiva, que juga a documentar alhora el nostre present i el nostre passat immediat servint-se de les eines que configuren la nostra novíssima realitat: una realitat hiperconectada, sobreinformada i corroïda de nostàlgies. Una novel·la ancorada a l’ara continu i a l’aquí diluït del nou mil·lenni, esplèndida com a instantània fuçaç d’una societat que viu captiva d’una postmodernitat pop que ningú, a aquestes alçades de la història, ja no sembla interessat a superar.

2. El resum de la novel·la, segons la contraportada: «En Jordi viu al garatge d’una casa adossada, la seva dona es comporta com si fos adolescent i la seva filla està a punt de casar-se amb un pelao que condueix una retroexcavadora. Entranyablement ridícul, instal·lat en una crisi d’identitat permanent, en Jordi volia ser artista però ha acabat treballant de fotògraf de boda. Al llarg del casament de la seva filla, fa memòria del seu passat, que inclou un castell, un joc, una mort i un Empordà que no és de postal. En Jordi busca una sortida al seu estancament, però no s’adona que les coses encara poden anar molt pitjor.» Les paraules claus, aquí, són «crisi d’identitat permanent», i no són aplicables només al protagonista de la novel·la.

3. Divendres passat, durant la Nit de Santa Llúcia,  Vicenç Pagès Jordà va rebre el premi Sant Jordi per la seva nova obra, una novel·la titulada Dies de frontera. A l’Espai de llibres vam celebrar la notícia.

La saga/fuga de J. B.

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Gonzalo Torrente Ballester ha de ser un dels novel·listes contemporanis amb una trajectòria artística més plena d’inconsistències, de renovacions i de canvis de rumb no sempre feliços. Es va donar a conèixer l’any 1943 amb una novel·la d’ideologia i estètica falangistes, Javier Mariño, que avui la crítica emparenta amb La familia de Pascual Duarte (publicada un any abans, i arrelada també en la idea de l’heroi falangista) i que, paradoxalment, va tenir molts problemes amb la censura de Franco. A finals dels anys 50, Torrente es va reinventar com a escriptor realista amb inquietuds socials amb l’esplèndida trilogia Los gozos y las sombras, i poc després va fer un altre gir i es va destapar com un dels pocs novel·listes espanyols capaços de competir en imaginació i en experimentalisme amb els llatinoamericans del boom. I a partir de la dècada del 80, quan l’arribada dels honors i de les distincions oficials l’hauria d’haver consagrat com un dels pròcers més respectables de la literatura en llengua espanyola, Torrente es va dedicar a produir una llarga sèrie de novel·letes intranscendents i a participar en premis comercials i a dilapidar, en bona mesura, la seva pòstuma reputació com a novel·lista de primera fila.

2. Però el fet és que Gonzalo Torrente Ballester és un novel·lista de primeríssima fila, i els seus cinc grans llibres de maduresa (Don Juan, Off-side, La saga/fuga de J. B., Fragmentos de Apocalipsis i La Isla de los Jacintos Cortados) poden equiparar-se en inventiva, en saviesa tècnica i en acomplida ambició a les millors obres de qualsevol dels seus contemporanis de l’altra banda de l’Atlàntic. I això són paraules majors.

3. La saga/fuga de J. B. és un llibre extraordinari. Literalment: extraordinari. Realisme màgic en versió gallega, escrit amb una prosa de riquesa incomparable i amb la classe d’imaginació més lliure que pugueu desitjar. L’informe del censor que va llegir el llibre s’ha fet famós, i merescudament: «De todos los disparates que el lector que suscribe ha leído en este mundo, éste es el peor. Totalmente imposible de entender, la acción pasa en un pueblo imaginario, Castroforte del Baralla, donde hay lampreas, un cuerpo Santo que apareció en el agua, y una serie de locos que dicen muchos disparates. De cuando en cuando, alguna cosa sexual, casi siempre tan disparatada como el resto, y alguna palabrota para seguir la actual corriente literaria. Este libro no merece ni la denegación ni la aprobación. La denegación no encontraría justificación, y la aprobación sería demasiado honor para tanto cretinismo e insensatez. Se propone se aplique el SILENCIO ADMINISTRATIVO.» Es pot escriure un resum més apetitós d’un llibre?

Elogi de l’ombra

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si esteu una mica familiaritzats amb la literatura japonesa moderna, al nostre darrer playlist potser vareu detectar un parell d’absències força estridents. La més visible, la d’Haruki Murakami, no requereix majors explicacions: parlar de literatura japonesa i recomanar un llibre de Murakami és, a aquestes alçades de la pel·lícula, una redundància avorrida. La segona absència, en canvi, estava menys justificada. Junichiro Tanizaki no és un nom que aparegui cada dia als suplements culturals dels diaris ni destaqui gaire als expositors de novetats de les nostres llibreries, tot i que els japonesos el consideren un dels tres o quatre noms essencials de la seva literatura moderna, a l’alçada de Yasunari Kawabata o de Soseki Natsume i un graonet per sobre de Yukio Mishima. En la nostra humil opinió, els japonesos tenen tota la raó: Tanizaki és un autor tan interessant que nosaltres no li faríem justícia relegant-lo, en la seva primera aparició al blog, a una humil entrada de playlist.

2. Junichiro Tanizaki va néixer a Tòquio l’any 1886, i va morir a Yugawara el 1965. Com en el cas de molts dels seus col·legues de panteó, bona part de la força de la seva obra prové d’una tensió profunda i constant entre la tradició literària japonesa, històricament insular i molt conservadora, i l’impacte d’una tradició occidental rebuda i assimilada amb una barreja d’enlluernament, desconfiança i sentit de culpa nipó. La narrativa de Junichiro Tanizaki és, als nostres ulls, inconfusiblement japonesa, extremadament oriental, amb la seva sensibilitat pels paisatges i per les atmosferes, l’atenció a les psicologies turmentades, el gust per l’erotisme sublimat d’estranyes maneres i la traça per descriure petits gestos que revelen íntimes complexitats; però el cas és que aquests llibres no s’haurien pogut escriure sense l’influx definidor d’una tradició occidental que, a partir de les primeres dècades del segle XX, ja no podia ser ignorada pels escriptors del país. Aquesta tensió Orient/Occident, tradició/modernitat, pàtria/estranger, replicada al llarg del segle en tots els àmbits de la vida i la cultura japoneses, és una de les claus que expliquen la inesgotable vitalitat de les obres dels grans noms esmentats —Kawabata, Natsume, Mishima— i la d’altres com Ryunosuke Akutagawa, Kobo Abe o el més recent Kenzaburo Oe.

3. Elogi de l’ombra és un d’aquells llibrets molt breus que mai no te’ls acabes. El podries rellegir cent vegades i sempre hi trobaries alguna cosa nova, algun motiu per a la reflexió, alguna observació enlluernadora. Es tracta d’una exposició i una defensa apassionada de l’estètica japonesa tradicional, definida per oposició a les idees estètiques occidentals que en aquell moment, la dècada de 1930, ja començaven a introduir-se amb força creixent al Japó. Servint-se dels ideals zen de senzillesa, provisionalitat i introspecció, i apostant per valors com l’asimetria, el contrast i els espais buits, Tanizaki analitza l’arquitectura tradicional japonesa per extreure’ns constants estètiques aplicables, també, a la nostra pròpia vida. El resultat, us convidem a comprovar-ho, és un llibret que és una absoluta delícia.

El estreno

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Pablo d’Ors és, segurament, el menys espanyol de tots els escriptors espanyols actuals. Aquesta afirmació, que no té cap intenció valorativa, és defensable en dos sentits complementaris: el primer, pel cosmopolitisme orgànic de tots seus llibres, en els què mai cap personatge es diu Fernández ni cap ciutat és Madrid o Barcelona ni cap pensament sembla originat dins un cervell subjecte als límits d’una única tradició cultural; i el segon, pel caire estrictament centreeuropeu del seu marc de referències intel·lectuals i literàries. Com molts narradors espanyols i catalans actuals, d’Ors ha optat per sostreure’s de la seva tradició heretada i del seu entorn social més immediat i ha construït la seva obra literària a partir de la interpretació pròpia d’una cultura aliena a ell, escollida amb plena consciència del significat d’aquesta elecció i de la conseqüent renúncia activa a la cultura d’origen. Com poquíssims narradors espanyols o catalans actuals, però, aquesta cultura escollida com a recanvi de la pròpia no és anglosaxona, ni té tampoc les arrels en l’ambient mediàtic popular que avui tot ho domina.

2. Pablo d’Ors no és, perquè ens entenguem, un novel·lista pop: ell juga a la lliga dels grans noms de la literatura i el pensament occidentals. Al seu primer llibre, aquesta excel·lent col·lecció de relats titulada El estreno, ja feia servir com a personatges o com a declarada inspiració a Thomas Bernhard, Milan Kundera, Gunter Grass, Dante Alhigieri, Bocaccio, Fernando Pessoa, Goethe, Italo Calvino i Charles Dickens. Els moderns clàssics germànics, els clàssics italians medievals, els fetitxes de la gran tradició europea: la literatura de Pablo d’Ors es construeix des de l’interior d’una cultura viscuda amb una rara intensitat, còmodament, sense rigideses ni  veneracions innecessàries, amb la familiaritat de qui assumeix com a propis tots els artefactes de la seva cultura europea.

 3. Tot això, per tal de dir que Pablo d’Ors és un excèntric en el món de les lletres actuals. Les seves novel·les (com ara Las ideas puras o Lecciones de ilusión) són artefactes literaris sorprenents: abstractes, intel·lectuals, carregats de confiança en la vitalitat de l’esmentada gran tradició europea. No són, potser, lectures que puguin agradar a tots els públics, i tampoc són, de ben segur, la millor elecció per relaxar la ment abans d’anar a dormir. Els contes d’El estreno, en canvi, sí són perfectament accessibles per al lector més casual, i alhora incorporen moltes de les millors virtuts de l’autor. Creiem que val la pena que li doneu una oportunitat a Pablo d’Ors. És un escriptor diferent, i això sempre és interessant.