Borges i Bioy, 1985

Jorge Luis Borges i Adolfo Bioy Casares, fotografiats per Julio Giustozza a la llibreria d’Alberto Casares el 27 de novembre de 1985. Aquesta és la darrera fotografia que van fer-se junts tots dos escriptors: la imatge que tanca, de forma simbòlica, una amistat iniciada l’any 1931 i mantinguda des de llavors amb una constància envejable. Menys de vint-i-quatre hores després d’aquesta trobada, Borges va abandonar Buenos Aires i ja no hi va tornar; va morir a Ginebra el 14 de juny de 1986, i el seu amic va haver d’assabentar-se de la notícia a través d’un venedor diaris. Cinc mesos enrere, en revelar la fotografia, Bioy havia escrit al seu dors aquestes línies: «Borges me lleva 15 años. Si yo sigo envejeciendo como hasta ahora, ¿qué pareceré dentro de 15 años? Un cadáver. Ojalá que no. ABC, enero de 1986.» En qualsevol cas, això que veieu no és una fotografia qualsevol. Això, amics, també és un comiat.

Fiódor Dostoievski, 1863

Fiódor Dostoievski, fotografiat a París l’any 1863. No és un temps ni un espai qualsevol: 1863 és l’any en què Dostoievski, embarcat en una mena de Grand Tour cultural amb interludis ludòpates per l’Europa occidental, va perdre tots els seus diners jugant a la ruleta i va haver de retornar a Sant Petersburg amb les butxaques buides i l’esperit més torturat que mai. Dos anys després començava a treballar en Crim i càstig, i just després, en vint-i-sis dies de feina embogida, va dictar-li El jugador a una jove taquígrafa anomenada Anna Grigórievna Snítkina (en el futur, segona senyora de Dostoievski). Dies intensos i complicats per a un home intens i complicat. A la foto, els llavis de Dostoievski semblen a punt de pronunciar una paraula que ja mai no sentirem.

Arthur Conan Doyle, c. 1921

Sir Arthur Conan Doyle, fotografiat en companyia dels seus fills Adrian, Denis i Jean cap a l’any 1921. L’Adrian és el nen dels genolls nus i la mirada displicent; d’adult adquirirà fama de playboy i de bon vivant a costa dels drets d’autors del seu pare. Potser és cosa nostra, però aquí ja se’l veu una mica despegat de la resta de la família. El seu germà Denis, en canvi, es recolza sobre el seu pare amb una comoditat que fa goig de veure. Doyle és un Sir i un gegant, però també és un pare d’edat avançada tranquil i orgullós. Mireu la seva mà esquerra, posada sobre la mà de la seva filla. I mireu també la seva mà dreta, tancada sobre les ulleres que s’ha tret per a la fotografia: un senzill gest de coqueteria masculina que avui resulta igual de tendre que el seu gest de protecció paternal. (La petita Jean, en canvi, sí conserva les seves ulleres, aliena encara als estranys rituals de l’etiqueta fotogràfica. Per a ella, la presència de la càmera continua sent motiu de sorpresa i meravella.)

Dante Gabriel Rossetti, 1863

Dante Gabriel Rossetti, pintor i poeta prerrafaelista, fotografiat pel reverend Charles Lutwidge Dodgson el 7 d’octubre de 1863. La imatge és interessant per uns quants motius diferents. Per començar, no es conserven gaires fotografies de Rossetti, que potser preferia ser recordat pels autoretrats de la seva època de jove lluminària artística amb els cabells esvalotats. Aquesta imatge té l’encant, a més, de convidar-nos imaginar a aquests dos victorians excèntrics compartint un acte tan íntim, tan artístic, tan màgic encara, com era en 1863 la presa d’una fotografia. Dodgson, que llavors tenia 31 anys i ja es feia dir per les impremtes Lewis Carroll, havia inventat l’argument de la seva Alícia només quinze mesos abans d’aquest moment, durant la famosa passejada en barca pel Tàmesis en companyia de les nenes Liddell. I cinc mesos abans d’aquesta alegre passejada (és a dir, vint mesos abans de la presa de la fotografia) s’havia produït el fet més terrible de la vida de Rossetti: el suïcidi de la seva dona Lizzie Siddal, musa predilecte dels prerrafaelistes (ella és, sense anar més lluny, l’Ofèlia de Millais) i personatge fascinant per dret propi. Rossetti, boig de dolor i de culpa, va fer enterrar al taüt de la seva dona l’única còpia dels seus poemes inèdits, perquè amb Siddal havia mort per a ell la poesia. Anys després, però, el poeta se’n va penedir, i va fer que uns amics seus desenterressin el taüt i recuperessin el quadern amb els poemes. Fins aquí la història; la llegenda afegeix que, en obrir el taüt, els amics de Rossetti van descobrir que el famosament exhuberant pèl roig de Lizzie Siddal havia continuat creixent després de morta, de manera que ja ocupava tot l’interior del fèretre.

En tot cas, l’home que veieu a la imatge és un home amb una història al darrera i una altra història al davant. El mateix que l’altre home que no veieu, però que també hi era present, mirant per una càmera, aquell dia estrany d’octubre de 1863.

Langston Hugues, 1943

Langston Hugues, el gran poeta del Harlem negre, fotografiat per Gordon Parks l’any 1943. Hugues té aquí 41 anys, i ja fa més de 20 que ha escrit el poema que el faria famós, «The Negro Speaks of Rivers», una peça extraordinària que avui és un dels poemes més recordats de tota la literatura nord-americana del segle XX. «He conegut els rius. He conegut rius antics com el món i més antics que el flux de la sang humana per les venes humanes. La meva ànima s’ha fet profunda com els rius. M’he banyat a l’Eufrates quan les albades eren joves. He construït el meu refugi vora el Congo, i m’he adormit sentit la seva remor.» Busqueu el poema sencer i gaudiu-ne com cal: veureu que la veu d’aquest poeta, gairebé secret a casa nostra però estimadíssim als Estats Units, és fresca i directa i tan immediata com el somriure que llueix a aquesta fotografia. Un home senzill que escrivia poesia immortal.

Walter de la Mare, 1948

Walter de la Mare, fotografiat pel retratista alemany John Gay l’any 1948. No tenim gaire cosa a dir de De la Mare, fora del fet que a Anglaterra aprecien molt les seves històries per a nens i que nosaltres, fa molts anys, vam llegir un llibre seu que ens va agradar moltíssim, però del qual ja només en recordem el títol: Memorias de una enana. Tirant de catàleg col·lectiu, veiem que hi ha un parell de novel·les per a adults de De la Mare publicades en espanyol, i totes dues van aparèixer l’any 1988. En català hi ha un únic llibre seu per adults, un recull de relats, i aquest també va publicar-se l’any 1988. La incertesa de la posteritat, i els seus atzars inexplicables. Lovecraft, per cert, apreciava els contes sobrenaturals de De la Mare. Poca cosa més se’ns acut. Ens agrada la seva mirada.

Stanislaw Lem, 1966

Stanislaw Lem, fotografiat al seu despatx l’any 1966. Quan es va prendre aquesta imatge, tot just feia cinc anys que Iuri Gagarin s’havia convertit en el primer home de la història propulsat a l’espai dins una escafandra i amb un abillament no gaire diferents als del ninot que presideix la taula de Lem, i en faltaven encara tres perquè Neil Armstrong completés la proesa més admirable de la història de la humanitat. El ninot, que sembla menys un cosmonauta rus que un habitant del planeta dels simis, ens mira amb ullets sorpresos i plens d’atenció. En canvi, la mirada que l’escriptor li dedica al seu coet de joguina és inmaculadament tendra i satisfeta. A Stanislaw Lem li agrada somniar. Ara mateix s’imagina enlairant-se en un coet com aquest, deslliurant-se de la força de la gravetat, conquerint la buidor de l’espai. En aquest instant precís, durant el mig segon d’història íntima capturat en la fotografia, Stanislaw Lem és un nen que s’imagina coses maques i impossibles. Un escriptor.

Enid Blyton, 1945

Enid Blyton, fotografiada amb la seva família al pati de casa seva, a Londres, l’any 1945. La imatge és tan idíl·lica com una tarda de pícnic a les platges de l’illa de Kirrin: dues nenes rosses, dos gossets, una pare amb canes i corbata i una mare que tecleja boniques històries infantils. La realitat, però, era força distinta. Imogen, la nena de la dreta, ja d’adulta descriuria a la seva mare com una dona freda i manipuladora que mai no va demostrar el més mínim afecte per les seves dues filles, i que els únics sentiments d’humanitat, de tendresa i de compassió que transmetia eren aquells que anaven a parar a les pàgines dels seus llibres. L’altra nena, Gillian, no guardaria un millor record de la seva mare, i seves són moltes de les anècdotes que la BBC va aprofitar l’any 2009 per rodar el seu biopic amargant Enid. El senyor de les canes i la corbata, per la seva banda, no era el pare de les dues nenes, sinó el seu padrastre, Kenneth Waters, un cirurgià londinenc que s’havia casat amb la senyora Blyton després que el seu primer marit, Hugh Pollock, se’n divorciés de forma dolorosa i (per a ell) profundament destructiva només dos anys abans que es prengués aquesta foto, cansat de les infidelitats constants de l’escriptora.

I ella? I Enid Blyton? I la dolça senyora que va proveir-nos de somnis tranquils i d’amables aventures durant tota la nostra infantesa? A la imatge, la mare dels fabulosos Cinc i dels Set Secrets i de les alumnes revoltoses de Torres de Malory i del grassonet Fatty de la sèrie Misterio fa justament allò pel què avui tots la recordem: escriure. Atenta al seu teclat. Aliena al seu entorn. Capficada, molt probablement, en el bastiment d’una escena solellada en la que un grup de nens anglesos mengen pastís de carn i beuen cervesa de gingebre i són més feliços que qualsevol nen real.

(Dels dos gossets no en sabem res, però els suposem, ells sí, perfectament alegres i innocents.)

Émile Zola, 1902

Émile Zola, fotografiat a París l’any 1902. El 29 de setembre d’aquell mateix any Zola va morir a casa seva, sol, víctima d’una intoxicació causada per la inhalació de monòxid de carboni. La mort va ser declarada accidental: una xemeneia mal ventilada va tenir-ne la culpa. Les poderoses enemistats que l’escriptor s’havia guanyat quatre anys enrere amb tot l’afer Dreyfus i el seu «J’acusse», però, van provocar que els seus amics sospitessin de joc brut, i hi ha qui encara considera que Zola va ser assassinat. En qualsevol cas, aquesta imatge extraordinària ens resulta més atractiva encara, més intensa, més emocionant, quan sabem que aquest és el rostre definitiu —o gairebé definitiu— de Zola, el rostre que tenia quan va trobar-lo la mort. No comentarem aquesta fotografia. El del bon Émile Zola és un rostre que mai no ens cansaríem de mirar.

Manuel Puig, c. 1976

 

Manuel Puig, fotografiat amb la seva màquina d’escriure al voltant de l’època de la publicació, l’any 1976, de l’excel·lentíssima El beso de la mujer araña. Al llarg de la seva curta vida Manuel Puig va ser moltes coses, i totes bones: argentí de vocació internacionalista, rodamón literari, home tendre de caràcter complicat, erudit pop, cinèfil entusiasta, novel·lista feliçment agosarat i irresponsable i, si el substantiu vol dir encara alguna cosa, un geni sense gaires pretensions. En el context del boom de la novel·la hispanoamericana dels anys 60 i 70, ell era el nen terrible que explicava les històries més entretingudes. Un nen a qui els adults no feien gaire cas ni se’l prenien mai seriosament, però a qui els altres nens idolatraven amb tota la passió del món. Boquitas pintadas. La traición de Rita Hayworth. Pubis angelical. Llibres que són consignes per a la rebel·lia, que són receptes per a la felicitat. A la imatge, Manuel Puig ataca les paraules com un pianista ataca el piano, o com Nosferatu ataca un pla en contrapicat: amb ulls perduts i amb mans obertes, i amb una convicció que no és terrenal.