El secreto de Joe Gould

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fent gala d’un premonitori olfacte per a les bones històries, Joseph Mitchell va arribar a Nova York l’endemà del crack borsari del 1929. Tenia llavors vint-i-un anys, i era un jove projecte de periodista malalt de literatura. Nou anys més tard ja havia aconseguit fer-se un lloc al New Yorker, la mítica revista en la què van formar-se —o deformar-se, en alguns casos— generacions senceres de contistes nord-americans, i en la qual Mitchell va romandre fins el dia de la seva jubilació. Ell, però, no va dedicar-se mai a la ficció: la seva especialitat era el retrat literari, o, com ell en deia, els perfils, un gènere humil que Mitchell va saber convertir en literatura vertadera. Des de les grans estrelles de Broadway fins als indigents de Brooklyn Heights, des dels senyors encorbatats de Madison Avenue fins als bohemis somiatruites del Greenwich Village, els perfils del gran Joseph Mitchell composen, per contrast i per acumulació, un retrat immillorable de la vida a Nova York a partir de la dècada de 1940.

2. L’any 1942, el nostre home va dedicar-li un dels seus perfils a Joe Gould, un dels personatges més curiosos que llavors habitaven la vella Nova York. Fill d’una família benestant de Massachusetts, Joseph Ferdinand Gould havia trencat d’un dia per l’altre amb la seva còmoda vida de Nova Anglaterra i havia marxat a la ciutat dels gratacels amb el propòsit d’escriure la seva gran obra somiada: una monumental Historia oral de nuestro tiempo on encabiria milers d’històries, de diàlegs, de biografies i d’observacions recollides als carrers de la gèlida ciutat en la què vivia com un indigent. Quan Mitchell el va conèixer, Joseph Gould dormia al carrer, gairebé no menjava, anava mal vestit amb robes regalades i no parlava de res més que del seu gran llibre, que ja ocupava uns quants milers de pàgines i que prometia ser una sensació editorial. Alguns fragments de la Historia oral viatjaven sempre a les butxaques de Gould, i les parts que Joseph Mitchell va poder llegir li semblaren, en efecte, molt prometedores. Tot i que ningú no havia vist encara l’obra sencera, Joseph Gould s’havia guanyat als carrers de Nova York una ferma reputació com a cronista de la vida urbana.

3. Aquesta és la història que Joseph Mitchell explica al primer dels dos textos que composen El secreto de Joe Gould. El segon, escrit vint-i-dos anys després, comença amb la narració de com, a la mort de Gould, els seus coneguts van posar-se a buscar el seu manuscrit per tots els racons del Village, el barri on malvivia l’indigent. Els resultats d’aquesta recerca revelen el secret que dóna títol al llibre; un secret que investeix el pintoresc personatge d’una dignitat insospitada i que converteix aquest llibre breu, intens, divertit i molt emotiu en una lectura totalment irresistible.

Enid Blyton, 1945

Enid Blyton, fotografiada amb la seva família al pati de casa seva, a Londres, l’any 1945. La imatge és tan idíl·lica com una tarda de pícnic a les platges de l’illa de Kirrin: dues nenes rosses, dos gossets, una pare amb canes i corbata i una mare que tecleja boniques històries infantils. La realitat, però, era força distinta. Imogen, la nena de la dreta, ja d’adulta descriuria a la seva mare com una dona freda i manipuladora que mai no va demostrar el més mínim afecte per les seves dues filles, i que els únics sentiments d’humanitat, de tendresa i de compassió que transmetia eren aquells que anaven a parar a les pàgines dels seus llibres. L’altra nena, Gillian, no guardaria un millor record de la seva mare, i seves són moltes de les anècdotes que la BBC va aprofitar l’any 2009 per rodar el seu biopic amargant Enid. El senyor de les canes i la corbata, per la seva banda, no era el pare de les dues nenes, sinó el seu padrastre, Kenneth Waters, un cirurgià londinenc que s’havia casat amb la senyora Blyton després que el seu primer marit, Hugh Pollock, se’n divorciés de forma dolorosa i (per a ell) profundament destructiva només dos anys abans que es prengués aquesta foto, cansat de les infidelitats constants de l’escriptora.

I ella? I Enid Blyton? I la dolça senyora que va proveir-nos de somnis tranquils i d’amables aventures durant tota la nostra infantesa? A la imatge, la mare dels fabulosos Cinc i dels Set Secrets i de les alumnes revoltoses de Torres de Malory i del grassonet Fatty de la sèrie Misterio fa justament allò pel què avui tots la recordem: escriure. Atenta al seu teclat. Aliena al seu entorn. Capficada, molt probablement, en el bastiment d’una escena solellada en la que un grup de nens anglesos mengen pastís de carn i beuen cervesa de gingebre i són més feliços que qualsevol nen real.

(Dels dos gossets no en sabem res, però els suposem, ells sí, perfectament alegres i innocents.)

Émile Zola, 1902

Émile Zola, fotografiat a París l’any 1902. El 29 de setembre d’aquell mateix any Zola va morir a casa seva, sol, víctima d’una intoxicació causada per la inhalació de monòxid de carboni. La mort va ser declarada accidental: una xemeneia mal ventilada va tenir-ne la culpa. Les poderoses enemistats que l’escriptor s’havia guanyat quatre anys enrere amb tot l’afer Dreyfus i el seu «J’acusse», però, van provocar que els seus amics sospitessin de joc brut, i hi ha qui encara considera que Zola va ser assassinat. En qualsevol cas, aquesta imatge extraordinària ens resulta més atractiva encara, més intensa, més emocionant, quan sabem que aquest és el rostre definitiu —o gairebé definitiu— de Zola, el rostre que tenia quan va trobar-lo la mort. No comentarem aquesta fotografia. El del bon Émile Zola és un rostre que mai no ens cansaríem de mirar.

Manuel Puig, c. 1976

 

Manuel Puig, fotografiat amb la seva màquina d’escriure al voltant de l’època de la publicació, l’any 1976, de l’excel·lentíssima El beso de la mujer araña. Al llarg de la seva curta vida Manuel Puig va ser moltes coses, i totes bones: argentí de vocació internacionalista, rodamón literari, home tendre de caràcter complicat, erudit pop, cinèfil entusiasta, novel·lista feliçment agosarat i irresponsable i, si el substantiu vol dir encara alguna cosa, un geni sense gaires pretensions. En el context del boom de la novel·la hispanoamericana dels anys 60 i 70, ell era el nen terrible que explicava les històries més entretingudes. Un nen a qui els adults no feien gaire cas ni se’l prenien mai seriosament, però a qui els altres nens idolatraven amb tota la passió del món. Boquitas pintadas. La traición de Rita Hayworth. Pubis angelical. Llibres que són consignes per a la rebel·lia, que són receptes per a la felicitat. A la imatge, Manuel Puig ataca les paraules com un pianista ataca el piano, o com Nosferatu ataca un pla en contrapicat: amb ulls perduts i amb mans obertes, i amb una convicció que no és terrenal.

Lord Dunsany, c. 1925

Edward John Moreton Drax Plunkett, divuitè Baró de Dunsany, més conegut com a Lord Dunsany, fotografiat davant una paret indeterminada en el curs d’un any que podria ser (o no) 1925. Per tractar-se d’algú tan carregat de títols i de patronímics, la seva postura no sembla gaire aristocràtica. No ho podem evitar: nosaltres mirem aquesta fotografia i ens imaginem els dos dits polzes de Lord Dunsany enganxats a la corretja del seu cinturó, anglesos i satisfets, mentre els altres vuit dits tamborinegen sobre la seva panxa al ritme d’alguna vella cançó alegre i marcial. Coses nostres. Lord Dunsany és aquell somniador d’històries oníriques que omplia les seves pàgines de noms sonors i llargs, de paisatges impossibles i de delicades fantasies molt acolorides, però ara també és aquest senyor amb ulleres i bigoti i amb una jaqueta en posició d’enlairament vertical. A nosaltres ens resulta un home simpàtic.

Colette, 1930

Sidonie-Gabrielle Colette, fotografiada a París l’any 1930 pel fotògraf hongarès André Kértész. L’escriptora té cinquanta-set anys, i ja no és, ni en cos ni en esperit, la jove salvatge dels seus dies de cabaretera; però mai no serà una dona convencional. Als seus ulls, als seus llavis, al seu posat, hi ha una llarga història d’escàndols públics i privats, i també moltes hores de reflexió i d’íntima escriptura. Tot hi és al seu rostre: les seves actuacions al teatre i a la vida, els seus marits descartats, els seus amants de tots dos gèneres. La seva omnímoda passió per totes les coses de la realitat. Alguna cosa té aquest rostre d’actriu de cinema mut, tan trist, tan expressiu. No proveu de sostenir-li la mirada.

Cuentos completos de Julio Cortázar

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Oblideu-vos de Rayuela. O, si més no, arraconeu Rayuela per una estona al vostre altar de lectures imprescindibles, o a la vostra llista de deures pendents, o al vostre quadern secret dels llibres que mai us van agradar. En qualsevol cas, no jutgeu a Cortázar per Rayuela. Rayuela és, indubtablement, la gran novel·la de maduresa de Cortázar; però també és, sospitem, un llibre massa ancorat en un temps i en una estètica determinats. Si heu de jutjar a Cortázar, feu-ho millor per aquests contes, que abasten més de trenta anys de labor minuciosa i continuada i que donen una visió més àmplia, més variada, més ajustadament polifònica de les seves dots extraordinàries com a escriptor.

2. Els contes de Cortázar no s’assemblen als de cap altre escriptor. O, millor dit, els contes de Cortázar només s’assemblen —i de lluny— als contes dels molts, els massa escriptors que després han provat sense èxit d’imitar-lo. Tot és qüestió, com gairebé sempre, de veu i de mirada. Per molt que variïn el seu estil o la seva estructura, una pàgina de Cortázar és una pàgina de Cortázar gràcies a l’exacta conjunció de la seva manera pròpia de mirar la realitat —barreja d’innocència, sorpresa perpètua i un estrany misticisme cent per cent laic— i de la seva dicció particularíssima, un fraseig rítmic i incansable, caldrà dir-ne jazzístic, que és l’encarnació definitiva d’allò que David Foster Wallace, molts anys després i parlant de si mateix, batejaria com a brain voice: la veu del nostre cervell. A poc que siguis receptiu, la respiració de l’escriptura de Cortázar se’t fica dins del cap i s’apodera de tu, desarmant-te per quan arribi la fase següent del seu pla d’invasió subtil: el contacte sobtat amb el prodigi.

3. El prodigi, en totes les seves possibles varietats, és al cor de gairebé tots els nostres contes preferits de Cortázar, des de «Cartas de mamá» fins a «Casa tomada», des de «Continuidad de los parques» fins a «Las ménades», des de «La noche boca arriba» fins a «Axolotl». Però també hi ha contes que reflecteixen l’ambient mental i els modes estilístics de Rayuela, com «El perseguidor» o «Las armas secretas», i d’altres, com «No se culpe a nadie» o «La autopista del sur», que són purs divertiments plens d’un humor més aviat sinistre. De tot per a tots i en abundància, com ens agrada a Ca n’Altimira. Una festa de literatura en estat pur.            

Vernon Lee, 1914

Vernon Lee, fotografiada al poblet costaner de Sestri, al nord-oest d’Itàlia, l’any 1914. L’escriptora no pot tenir un aire més misteriós, amb el barret i l’embolcall i aquest bastó finíssim que complementa el seu abillament impecable. És una dona de cinquanta-vuit anys, però sembla viure —com la seva literatura— fora del temps. La blancor del seu coll de camisa fa olor de net. Cent anys fa, d’aquesta foto.

Isherwood & Auden, 1938

Christopher Isherwood (a l’esquerra de la imatge) i W. H. Auden, fotografiats a l’estació Victòria de Londres el mes de gener de 1938. El novel·lista i el poeta es disposen a encetar la primera etapa d’un viatge cap a la Xina que els servirà, entre d’altres coses, per escriure a quatre mans Viaje a una guerra. Davant la perspectiva del viatge, a Isherwood se’l veu immoderadament feliç. Mireu el seu somriure. Auden, en canvi, no oblida que és anglès, i prefereix matissar les seves emocions darrera una cigarreta i una lleu curvatura labial. Potser per compensar tanta contenció, una noia ens somriu amb plenitud isherwoodesca des de dintre del compartiment.

Dorothy Parker, 1941

 

Dorothy Parker, fotografiada al seu despatx, davant la seva màquina d’escriure, l’any 1941. L’escriptora té 48 anys, i el món està en guerra. Ella, però, fa allò que millor fan els escriptors: escriure. La punta del llapis descansa sobre el seu llavi inferior, en un gest, diríem, com de mestra que corregeix un examen errat i quasi divertit. Ens agrada la seva mirada. Ens agrada el seu rictus facial. La pantalla de la seva làmpada s’adiu estranyament amb la seva brusa estampada. També això ens agrada.