Walter de la Mare, 1948

6 febr.

NPG x47308; Walter de la Mare by John GayWalter de la Mare, fotografiat pel retratista alemany John Gay l’any 1948. No tenim gaire cosa a dir de De la Mare, fora del fet que a Anglaterra aprecien molt les seves històries per a nens i que nosaltres, fa molts anys, vam llegir un llibre seu que ens va agradar moltíssim, però del qual ja només en recordem el títol: Memorias de una enana. Tirant de catàleg col·lectiu, veiem que hi ha un parell de novel·les per a adults de De la Mare publicades en espanyol, i totes dues van aparèixer l’any 1988. En català hi ha un únic llibre seu per adults, un recull de relats, i aquest també va publicar-se l’any 1988. La incertesa de la posteritat, i els seus atzars inexplicables. Lovecraft, per cert, apreciava els contes sobrenaturals de De la Mare. Poca cosa més se’ns acut. Ens agrada la seva mirada.

Anuncis

El món en guerra

5 febr.

El món en guerra

Aquest 2014 es commemora, ja ho sabeu, el 75è aniversari de l’inici de la Segona Guerra Mundial. Per aquest motiu, a la Biblioteca Ca n’Altimira us hem preparat una selecció comentada de 30 obres literàries que s’ocupen, a través de la ficció i de maneres molt diverses, dels origens, el desenvolupament i les conseqüències d’aquest conflicte bèl·lic que va marcar l’esdevenir del segle XX.

Com sempre, podeu clicar a sobre de la imatge per accedir als continguts de la guia.

Stanislaw Lem, 1966

4 febr.

Stanislaw LemStanislaw Lem, fotografiat al seu despatx l’any 1966. Quan es va prendre aquesta imatge, tot just feia cinc anys que Iuri Gagarin s’havia convertit en el primer home de la història propulsat a l’espai dins una escafandra i amb un abillament no gaire diferents als del ninot que presideix la taula de Lem, i en faltaven encara tres perquè Neil Armstrong completés la proesa més admirable de la història de la humanitat. El ninot, que sembla menys un cosmonauta rus que un habitant del planeta dels simis, ens mira amb ullets sorpresos i plens d’atenció. En canvi, la mirada que l’escriptor li dedica al seu coet de joguina és inmaculadament tendra i satisfeta. A Stanislaw Lem li agrada somniar. Ara mateix s’imagina enlairant-se en un coet com aquest, deslliurant-se de la força de la gravetat, conquerint la buidor de l’espai. En aquest instant precís, durant el mig segon d’història íntima capturat en la fotografia, Stanislaw Lem és un nen que s’imagina coses maques i impossibles. Un escriptor.

El secreto de Joe Gould

3 febr.

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fent gala d’un premonitori olfacte per a les bones històries, Joseph Mitchell va arribar a Nova York l’endemà del crack borsari del 1929. Tenia llavors vint-i-un anys, i era un jove projecte de periodista malalt de literatura. Nou anys més tard ja havia aconseguit fer-se un lloc al New Yorker, la mítica revista en la què van formar-se —o deformar-se, en alguns casos— generacions senceres de contistes nord-americans, i en la qual Mitchell va romandre fins el dia de la seva jubilació. Ell, però, no va dedicar-se mai a la ficció: la seva especialitat era el retrat literari, o, com ell en deia, els perfils, un gènere humil que Mitchell va saber convertir en literatura vertadera. Des de les grans estrelles de Broadway fins als indigents de Brooklyn Heights, des dels senyors encorbatats de Madison Avenue fins als bohemis somiatruites del Greenwich Village, els perfils del gran Joseph Mitchell composen, per contrast i per acumulació, un retrat immillorable de la vida a Nova York a partir de la dècada de 1940.

2. L’any 1942, el nostre home va dedicar-li un dels seus perfils a Joe Gould, un dels personatges més curiosos que llavors habitaven la vella Nova York. Fill d’una família benestant de Massachusetts, Joseph Ferdinand Gould havia trencat d’un dia per l’altre amb la seva còmoda vida de Nova Anglaterra i havia marxat a la ciutat dels gratacels amb el propòsit d’escriure la seva gran obra somiada: una monumental Historia oral de nuestro tiempo on encabiria milers d’històries, de diàlegs, de biografies i d’observacions recollides als carrers de la gèlida ciutat en la què vivia com un indigent. Quan Mitchell el va conèixer, Joseph Gould dormia al carrer, gairebé no menjava, anava mal vestit amb robes regalades i no parlava de res més que del seu gran llibre, que ja ocupava uns quants milers de pàgines i que prometia ser una sensació editorial. Alguns fragments de la Historia oral viatjaven sempre a les butxaques de Gould, i les parts que Joseph Mitchell va poder llegir li semblaren, en efecte, molt prometedores. Tot i que ningú no havia vist encara l’obra sencera, Joseph Gould s’havia guanyat als carrers de Nova York una ferma reputació com a cronista de la vida urbana.

3. Aquesta és la història que Joseph Mitchell explica al primer dels dos textos que composen El secreto de Joe Gould. El segon, escrit vint-i-dos anys després, comença amb la narració de com, a la mort de Gould, els seus coneguts van posar-se a buscar el seu manuscrit per tots els racons del Village, el barri on malvivia l’indigent. Els resultats d’aquesta recerca revelen el secret que dóna títol al llibre; un secret que investeix el pintoresc personatge d’una dignitat insospitada i que converteix aquest llibre breu, intens, divertit i molt emotiu en una lectura totalment irresistible.

Enid Blyton, 1945

31 gen.

Enid Blyton

Enid Blyton, fotografiada amb la seva família al pati de casa seva, a Londres, l’any 1945. La imatge és tan idíl·lica com una tarda de pícnic a les platges de l’illa de Kirrin: dues nenes rosses, dos gossets, una pare amb canes i corbata i una mare que tecleja boniques històries infantils. La realitat, però, era força distinta. Imogen, la nena de la dreta, ja d’adulta descriuria a la seva mare com una dona freda i manipuladora que mai no va demostrar el més mínim afecte per les seves dues filles, i que els únics sentiments d’humanitat, de tendresa i de compassió que transmetia eren aquells que anaven a parar a les pàgines dels seus llibres. L’altra nena, Gillian, no guardaria un millor record de la seva mare, i seves són moltes de les anècdotes que la BBC va aprofitar l’any 2009 per rodar el seu biopic amargant Enid. El senyor de les canes i la corbata, per la seva banda, no era el pare de les dues nenes, sinó el seu padrastre, Kenneth Waters, un cirurgià londinenc que s’havia casat amb la senyora Blyton després que el seu primer marit, Hugh Pollock, se’n divorciés de forma dolorosa i (per a ell) profundament destructiva només dos anys abans que es prengués aquesta foto, cansat de les infidelitats constants de l’escriptora.

I ella? I Enid Blyton? I la dolça senyora que va proveir-nos de somnis tranquils i d’amables aventures durant tota la nostra infantesa? A la imatge, la mare dels fabulosos Cinc i dels Set Secrets i de les alumnes revoltoses de Torres de Malory i del grassonet Fatty de la sèrie Misterio fa justament allò pel què avui tots la recordem: escriure. Atenta al seu teclat. Aliena al seu entorn. Capficada, molt probablement, en el bastiment d’una escena solellada en la que un grup de nens anglesos mengen pastís de carn i beuen cervesa de gingebre i són més feliços que qualsevol nen real.

(Dels dos gossets no en sabem res, però els suposem, ells sí, perfectament alegres i innocents.)

Émile Zola, 1902

30 gen.

Zola

Émile Zola, fotografiat a París l’any 1902. El 29 de setembre d’aquell mateix any Zola va morir a casa seva, sol, víctima d’una intoxicació causada per la inhalació de monòxid de carboni. La mort va ser declarada accidental: una xemeneia mal ventilada va tenir-ne la culpa. Les poderoses enemistats que l’escriptor s’havia guanyat quatre anys enrere amb tot l’afer Dreyfus i el seu «J’acusse», però, van provocar que els seus amics sospitessin de joc brut, i hi ha qui encara considera que Zola va ser assassinat. En qualsevol cas, aquesta imatge extraordinària ens resulta més atractiva encara, més intensa, més emocionant, quan sabem que aquest és el rostre definitiu —o gairebé definitiu de Zola, el rostre que tenia quan va trobar-lo la mort. No comentarem aquesta fotografia. El del bon Émile Zola és un rostre que mai no ens cansaríem de mirar.

Manuel Puig, c. 1976

29 gen.

 

Manuel Puig

Manuel Puig, fotografiat amb la seva màquina d’escriure al voltant de l’època de la publicació, l’any 1976, de l’excel·lentíssima El beso de la mujer araña. Al llarg de la seva curta vida Manuel Puig va ser moltes coses, i totes bones: argentí de vocació internacionalista, rodamón literari, home tendre de caràcter complicat, erudit pop, cinèfil entusiasta, novel·lista feliçment agosarat i irresponsable i, si el substantiu vol dir encara alguna cosa, un geni sense gaires pretensions. En el context del boom de la novel·la hispanoamericana dels anys 60 i 70, ell era el nen terrible que explicava les històries més entretingudes. Un nen a qui els adults no feien gaire cas ni se’l prenien mai seriosament, però a qui els altres nens idolatraven amb tota la passió del món. Boquitas pintadas. La traición de Rita Hayworth. Pubis angelical. Llibres que són consignes per a la rebel·lia, que són receptes per a la felicitat. A la imatge, Manuel Puig ataca les paraules com un pianista ataca el piano, o com Nosferatu ataca un pla en contrapicat: amb ulls perduts i amb mans obertes, i amb una convicció que no és terrenal.