Victoria Ocampo, 1931

20 gen.

Victoria Ocampo

Victoria Ocampo, fotografiada a Buenos Aires l’any 1931 amb un exemplar del primer número de Sur a les mans. Per molt que ho provéssim, no seríem capaços d’exagerar la importància d’aquesta dona dintre de la història de la literatura argentina moderna. A través de Sur, la revista que va fundar aquell mateix any 1931, l’aristocràtica Ocampo va imposar, prou literalment, una manera de fer i d’entendre la literatura —internacionalista, intel·lectual, formalment ambiciosa, compromesa només amb la pròpia literatura— que en poc de temps va situar-se al centre del panorama literari argentí, bé com a exemple a seguir, bé com a model contra el qual reaccionar.

Borges, un dels escriptors que van fer-se grans al voltant de Sur, distingia entre aquells escriptors que pertanyen a la literatura i aquells altres, més nombrosos, que pertanyen a la història de la literatura. Silvina Ocampo, la germana petita de Victoria, excel·lent autora de contes i delicada poeta, és un bon exemple de la primera classe d’escriptors: homes i dones que no creen escoles ni s’adhereixen a corrents estètics a la moda, ni s’interessen tampoc per la política de la literatura, però que ens han deixat llibres que avui encara llegim i gaudim. Victoria Ocampo és un exemple insuperable de la segona categoria. Els seus llibres —va publicar-ne un grapat— avui ja no els llegeix ningú, el seu prestigi intel·lectual ha declinat irreparablement, i del poder que va ostentar en vida —mireu la seva mirada: poder en estat pur— ja només en queda el record; però el seu nom continua sent sinònim, a totes les històries de la literatura, d’un temps i un espai culturals absolutament irrepetibles.

Rainer Maria Rilke, 1917

17 gen.

rilke

Rainer Maria Rilke, fotografiat per Hertha Köning l’any 1917 als jardins de Gut Böckel. El poeta més poeta (en el sentit romàntic del terme) de tots els poetes del segle XX mira a la càmera com si pretengués hipnotitzar-la, com si volgués llegir-ne al seu interior no sabem quina mena de secret i a la vegada imprimir-ne una imatge, la seva, que totes les parts implicades —Rilke, Hertha Köning, l’objectiu hipnotitzat de la càmera— ja presumeixen immortal. El poeta té quaranta-dos anys, i ja en fa cinc que ha començat a escriure les Elegies de Duino, tot i que no les publicarà fins el 1923. La seva vida és complicada, com la de tots els homes i les dones de la Mitteleuropa de 1917. El seu, posat, però, és d’una resolució i un orgull infinits. Ell, al cap i a la fi, viu —de forma transitòria— a un vell palau de Westfalia i està escrivint —de forma intermitent— un dels grans poemes de la literatura occidental. El seu orgull hipnòtic sembla més que justificat.

D. H. Lawrence, 1923

16 gen.

DH Lawrence

D. H. Lawrence, fotografiat a Mèxic l’any 1923. El novel·lista més itinerant de les lletres angleses (i el més anglòfob, també) és l’objecte més o menys indirecte del llibre de Geoff Dyer Out of Sheer Rage, del qual us traduïm aquest passatge tan íntimament relacionat amb l’esperit de les nostres postals:

«Tots ho creiem així: nosaltres ens assemblem a nosaltres mateixos en tots els moments de la nostra vida; l’aparença dels altres, en canvi, la d’aquells a qui no hem conegut en persona, queda fixada a intervals determinats. Nosaltres només els coneixem tal com apareixen a les seves fotografies. En el cas dels escriptors, mentre segueixen publicant els seus llibres, les seves fotografies de solapa es van actualitzant cada cert temps; una fotografia determinada correspon a un llibre determinat, o a una etapa determinada de la seva obra. En el cas dels autors morts, però, una o dues fotografies acaben representant tota la seva vida: tots els llibres d’Scott Fitzgerald els va escriure el sobri i imberbe Scottie; tots els de Henry James, el venerable mestre calb. Quant més llarga és la vida, quant més àmplia és l’obra, més intens resulta aquest grau de compressió fotogràfica: una sola imatge de Dickens és suficient per acomodar trenta anys de feina i desenes de milers de pàgines escrites. Aquest tipus de fotografies serveixen per consolidar —per encarnar— la idea de l’escriptor, la mort del qual Barthes va anunciar al seu famós assaig. O, per dir-ho d’una forma més adient, la fotografia d’un escriptor no és en realitat la fotografia d’una persona: és un emblema —un colofó— de les obres publicades sota el seu nom. Inevitablement, s’hi dóna un grau considerable de distorsió quan una única fotografia representa una vida i una obra que cobreixen vàries dècades.»

De D. H. Lawrence en tenim un munt de fotografies, però les tres o quatre que avui importen ens el mostren d’una forma molt semblant a aquesta fotografia mexicana: un home amb barba, eixut, seriós, que ens mira amb un gest de retret incontenible. Com si acabéssim d’interrompre’l al mig d’una activitat interessant i impostergable, o com si li acabéssim de dir alguna cosa molt inconvenient. No li agradem, a D. H. Lawrence. Però tampoc no pot deixar de mirar-nos.

Dorothy Leigh Sayers, c. 1957

15 gen.

Dorothy Leigh Sayers

Dorothy Leigh Sayers, dama anglesa del crim, fotografiada a Londres cap al final de la seva vida. Deslliurada de context, la imatge és un trencaclosques no menys intrigant que qualsevol de les seves novel·les. Per què vesteix l’escriptora el seu abric de pells, quan la imatge sembla presa en un interior? Quina joia és aquesta que els seus ulls observen amb tanta atenció? Es tracta, com nosaltres sospitem, de l’única pista d’un crim particularment imaginatiu? I quin secret corprenedor estan a punt de revelar, davant una audiència invisible, els seus llavis burletes? Si això fos una de les novel·les de la senyora Sayers, cada detall de la imatge seria significatiu, i al més petit de tots s’hi amagaria la clau del misteri: a l’hora exacta que assenyala el seu rellotge de polsera, o a l’anell que llueix la seva mà de viuda recent, o a l’estampat del seu mocador de coll. I tal vegada sigui cert; tal vegada les grans veritats de la vida s’hi amaguin a dintre de detalls així de petits. Seguirem investigant.

Anatole France, 1895

14 gen.

Anatole France

Anatole France, fotografiat al saló de casa seva el 27 de juny de 1895. La imatge pertany a una sèrie de quatre-cents retrats que el fotògraf parisenc Dornac va fer entre els anys 1887 i 1907 sota el títol comú de «Els nostres contemporanis, a casa». Va haver-hi un temps en què el món considerava a Anatole France com un gegant de les lletres, la lluminària per excel·lència de l’enrarit món cultural francès, un model inabastable a qui tots els joves tristos i literaris aspiraven a imitar. El pas del temps, però, no ha sigut amable amb els llibres de France, i, com en el cas de tantes altres glòries literàries del passat, la posteritat l’ha relegat a un oblit que té tota la traça de ser definitiu. En qualsevol cas, mireu la seva foto i admireu el seu saló tan fin-de-siècle. Creieu-nos: s’han de vendre molts llibres per aconseguir una xemeneia com aquesta.

P. L. Travers, c. 1924

13 gen.

P L Travers

P. L. Travers, la creadora de Mary Poppins, caracteritzada com a Titània durant una representació d’El somni d’una nit d’estiu vora l’any 1924. Abans de fer-se escriptora, Travers va tenir una carrera breu com a actriu professional a la seva Austràlia natal, però justament aquest any 1924 va decidir penjar les disfresses, traslladar-se a Anglaterra i provar sort en un terreny artístic diferent. Així va néixer Mary Poppins, la més anglesa de totes les nannies del món, a qui tots veiem avui amb la cara i la veu dolces de Julie Andrews però que, en els llibres originals, era una senyora de faccions rodonetes i aire més aviat de matrona temible; i així va néixer també P. L. Travers, un personatge, en molts sentits, no menys extravagant que la seva criatura. Tot això, però, està en el futur de la noia de la fotografia. És allò que tenen les fotografies: els qui les mirem sempre sabem coses que els seus protagonistes ignoren.

Conversación en La Catedral

10 gen.

Conversación en La Catedral

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Una novel·la de caire polític i d’estructura experimental no sembla, d’entrada, el tipus de lectura que pot agradar-li a tothom. I menys encara quan la novel·la en qüestió té més de set-centes pàgines i el seu autor és Mario Vargas Llosa, un escriptor tan carregat de distincions i de polèmiques i amb un perfil públic tan marcat que massa lectors, sospitem, s’apropen ja als seus llibres —si és que s’hi apropen— amb tota mena de precaucions o de presumpcions prèvies, quan no de simples prejudicis. Conversación en La Catedral és, així, una recomanació una mica arriscada.

2. Però el cas és que a nosaltres ens agrada molt Conversación en La Catedral. O, si més no, ens va agradar molt en el seu moment, ara fa vint anys, quan la vam llegir justament abans de Rayuela i justament després de El otoño del patriarca, en plena febrada hispanoamericana i experimental. Com la novel·la de Cortázar, Conversación en La Catedral és un llibre amb vocació de registre i d’intervenció sobre la realitat immediata, plenament ancorat en la turbulenta actualitat dels anys 60 del segle XX, però que fuig dels recursos tradicionals de la novel·la social i política del seu temps. Com la novel·la de García Márquez, Conversación en La Catedral és un complexíssim mecanisme en el què qualsevol aspirant a escriptor —o qualsevol lector interessat en la rellotgeria dels llibres— pot trobar-hi mil i una lliçons pràctiques de tècnica narrativa aplicada, començant pel tractament que es fa del temps al llarg de tota la novel·la i culminant en l’enlluernadora manera en que l’autor fusiona, en una mateixa escena i amb tota naturalitat, personatges, espais i diàlegs provinents de diversos estadis narratius diferents. Tot això, sense renunciar en cap moment a la intensitat emocional ni al curós dibuix dels personatges i sense perdre tampoc de vista les necessitats del lector, de qui es demana una actitud activa i una atenció constant al llarg de la novel·la però a qui, a canvi, se li ofereix un producte artístic de primer ordre que compensa amb escreix el seu esforç.

3. «Si tuviera que salvar del fuego una sola de las novelas que he escrito, salvaría ésta», ha dit Vargas Llosa de Conversación en La Catedral. Amb permís de la no menys enorme La ciudad y los perros, estem d’acord amb ell.

Klaus Mann, 1944

9 gen.

Klaus Mann

Klaus Mann, fotografiat a Itàlia l’any 1944. No vesteix l’uniforme de sergent de l’exèrcit dels Estats Units, però sí es troba en acte de servei: el que tecleja a la seva màquina són pamflets propagandístics destinats a fer pujar la moral de les tropes aliades durant aquest penúltim any de guerra. Mann tenia 37 anys quan li van prendre la foto, i tot just li quedava un lustre més de vida. Deu anys abans, els nazis li havien tret la nacionalitat alemanya i l’escriptor havia passat a ser txecoslovac. El 1936 va emigrar als Estats Units, el 1941 es va enrolar a l’exèrcit d’aquest país, i dos anys després va aconseguir-ne la nacionalitat plena, en una declaració insuperable de la repugnància que a Klaus Mann li provocava el destí de la seva antiga pàtria. Escriptor precoç i polèmic, lliurepensador radical, fill primogènit de Thomas Mann, el seu suïcidi fou la gran tragèdia de la vida de l’autor de La muntanya màgica.

Gabriele d’Annunzio, 1925

8 gen.

Gabriele D'Annunzio

Gabriele D’Annunzio, amb monocle i barret estepari, fotografiat al Vittoriale de Roma l’any 1925. El seu acompanyant és Benito Mussolini. Feia tres anys que D’Annunzio, gran poeta i millor feixista, vivia més o menys reclòs al Vittoriale en una estranya forma de glòria pòstuma en vida que, de vegades, animaven visites de renom com aquesta del Duce. Tota la història de D’Annuncio és, ens sembla, trista i incòmoda. Igual de trista i d’incòmoda que aquesta fotografia: un polític fent que escolta a un escriptor, i l’escriptor confonent aquesta situació amb la glòria.

Paul Verlaine, 1893

7 gen.

Paul Verlaine

Paul Verlaine, fotografiat a París l’any 1893. Posat de tres quarts, mà dreta al pit, bufanda amb uns tocs de color i, al rostre, una peculiar barreja de respectabilitat i matonisme: un senyor de quaranta-nou anys molt treballat per la vida. El seu amic Rimbaud, a aquelles alçada de la història, ja feia gairebé dos anys que descansava al cementiri de Charleville.