Tag Archives: Blanca Busquets

Entrevista a Blanca Busquets

17 nov.

Blanca Busquets va néixer a Barcelona l’any 1961. Treballa com a periodista des de l’any 1986 a les emissores de Catalunya Ràdio. Apassionada des de molt jove per la literatura, el seu primer llibre, Presó de neu, va aparèixer a l’editorial Proa l’any 2003. Amb Rosa dels Vents ha publicat quatre novel·les: El Jersei (2006), Tren a Puigcerdà (2007), Vés a saber on és el cel (2009) i La nevada del cucut (2010). Els seus llibres han estat traduïts al castellà, al rus i a l’alemany, i amb La nevada del cucut va merèixer el premi Llibreter al millor llibre publicat en català durant l’any 2010.

Blanca Busquets ha tingut l’amabilitat de respondre a unes quantes preguntes per a tots els amics d’aquest bloc. I no oblideu que aquesta tarda, a les 19:30 h., sou tots convidats a venir al Museu d’Art de Cerdanyola (carrer de Sant Martí, 88) per conèixer a l’autora i per parlar amb ella de La nevada del cucut. No us ho perdeu!

*  *  *

Espai de llibres: L’escriptura és un dels temes essencials de La nevada del cucut. La Tònia i la Lali, les dues dones que protagonitzen la novel·la, troben la seva identitat a través de la paraula escrita. Ens podries parlar una mica de quan i com vas començar tu a escriure?

Blanca Busquets: A la novel·la hi ha un capítol que, per primera vegada des que publico llibres, he fet autobiogràfic: és el de la Lali i l’assetjament escolar. Bé, no ho és ben bé, però grosso modo, sí. Jo vaig començar a escriure com ella, exactament igual. Jo era una nena enganxada als llibres, els devorava quan era petita. Però un dia vaig necessitar crear-me jo mateixa la ficció. Això va venir acompanyat del gran problema que representava el meu entorn hostil. Em vaig tancar i la meva teràpia, el meu tub d’escapament, va ser les lletres. A partir de llavors ja no vaig deixar d’escriure.

Espai de llibres: L’escriptura serveix de refugi per a la Lali, la noia de Barcelona que pateix les constants humiliacions de les seves companyes a l’escola, i d’acte d’autoafirmació per a la Tònia, davant el món tradicionalment masclista que li ha tocat viure. En tots dos casos, la seva vocació per l’escriptura està orientada cap a l’interior, és un acte íntim i secret. Comparteixes amb els teus personatges aquesta idea de l’escriptura com un exercici d’autoconeixement, abans que de comunicació? Quan escrius, penses en els teus lectors, o en alguna mena de lector ideal? 

Blanca Busquets: Jo sempre dic que el millor d’escriure és escriure. He escrit fins als 42 anys sense que ningú no em publiqués res, no me n’he sortit fins a aquesta edat, però ho he fet sempre perquè ho necessito. És autoconeixement i és teràpia. Escriure és un acte solitari que m’abstreu dels crits i del fred de fora. I, quan em sento buida, m’omple. Ara bé, també mentre ho faig, sóc ben conscient que al final serà un acte de comunicació amb un lector… i aquí entra en joc la meva altra professió, als mitjans de comunicació… i miro de dir les coses de manera que tinguin grapa, perquè interessin. I sempre friso perquè ho llegeixin els meus lectors i perquè em diguin si els ha arribat tan endins com a mi mateixa el que he escrit.

Espai de llibres: La nevada del cucut s’ocupa amb especial atenció de les diverses injustícies que han patit històricament les dones. L’estructura de la novel·la, amb l’alternança de capítols dedicats a la Tònia i a la Lali, acaba establint tot un seguit de paralelismes entre les vides de totes dues protagonistes, i, de retruc, en el paper de la dona en els seus temps respectius. Amb tots els matisos necessaris, trobes encara similituds entre la situació actual de la dona i la d’ara fa cent anys?     

Blanca Busquets: Per descomptat. De fet, les vides paral·leles dela Tòniaila Lalieren per demostrar precisament que tot és sempre igual, perquè som humans, ara o abans, en unes o altres circumstàncies. La dona s’ha alliberat relativament però continua essent una dona… i no cal sinó mirar la televisió per saber què passa… i què no sabem que passa, perquè la mateixa víctima no ho explica. I aquest és el problema.

Espai de llibres: Els llibres de Víctor Català descobreixen a la Tònia un model de dona completament nou per a ella, molt allunyat dels rols i els horitzons d’expectatives del seu món més immediat. Ens pots parlar una mica del què significa per a tu Víctor Català?

Blanca Busquets: Víctor Català és una autora que va retratar per primera vegada el dolor i els traumes que podien passar les dones en els ambients rurals. No se n’havia parlat abans i es trigaria molt a tornar-ne a parlar. Però, que jo sàpiga, és l’única que retrata el món rural del canvi de segle XIX-XX des de l’univers femení… i encara diria més: des d’una perspectiva gens bucòlica i gens romàntica, trencant amb el que s’havia fet a la Renaixença. Per a mi, Víctor Català és única per això… i, naturalment, per la seva valentia en una època en què si eres dona no podies escriure.

Espai de llibres: Un altre aspecte clau de la novel·la és la seva ambientació geogràfica. El paisatge de La Carena arriba a ser un personatge més de La nevada del cucut, i potser un dels més importants. Com a escriptora, concedeixes molta importància a l’espai on transcorren les teves històries?  

Blanca Busquets: Molta. Sóc del parer que els llocs, el clima, l’orografia… influencien de manera decisiva en la manera de ser de les persones. Hi ha un moment en què la Tònia diu que els que viuen a sota la boira per força han de ser diferents dels que la veuen des de dalt. Crec que té raó. Per exemple, nosaltres, els mediterranis, que estem acostumats a veure força el sol, ens pansim quan ens estem uns quants dies en un lloc on sempre està tapat el cel… Doncs és això. Altra cosa és que ara, algú que neixi a dintre de la boira, va amunt i avall i veu el sol molt més del que el veien els seus avis. Quant a les muntanyes… A dalt de la muntanya s’hi respira llibertat, des de sempre. En Manelic us ho podrà confirmar!

Espai de llibres: Guanyar un premi del prestigi del Llibreter, amb el nivell d’atenció que ha generat sobre la teva novel·la, ha afectat d’alguna manera a la teva relació amb l’escriptura o amb els lectors?

Blanca Busquets: A la meva escriptura no l’ha afectat per res: jo continuo escrivint com abans. Em demanen de vegades si em sento pressionada… Doncs no sé què dir, suposo que em fa angúnia ser el centre de totes les mirades quan surti el pròxim llibre… i sé que no agradarà a molta gent… però jo continuaré  escrivint com fins ara: no canviaré la meva manera d’escriure o el que vull comunicar perquè hagi guanyat un premi. Així que em sabrà greu si no agrada, però el meu camí és un i jo no el canviaré pas.

La relació amb els lectors ha canviat en el sentit positiu que ara en tinc molts més. I, si el millor d’escriure és escriure, el segon millor d’escriure és el contacte amb els lectors. Per tant, això és meravellós. Un regal del cel.

Espai de llibres: I per acabar, ens podries recomanar un parell de llibres que t’hagin interessat darrerament?

Blanca Busquets: És difícil. Els escriptors ens fem la ficció nosaltres mateixos i, per tant, no acostumem a buscar el mateix en un llibre que un lector-no escriptor. Però bé, ho intento:

Jo confesso, de Jaume Cabré. Impressionant. Una obra d’aprenentatge que hauria de llegir tothom.

Los enamoramientos, de Javier Marías. Una delícia llegir-lo, com tots els seus llibres. Aquest és l’últim.

[A la foto, un paisatge de Cantonigròs, inspiració real de La Carena de La nevada del cucut.]

 

La nevada del cucut

16 nov.

El prestigi dels bons premis literaris es mesura cada cop més pel seu encert a l’hora d’assenyalar-nos llibres i autors que potser, de no ser per ells, ens haurien passat desapercebuts. El premi Llibreter, convocat des de l’any 2000 pel Gremi de Llibreters de Barcelona i de Catalunya, s’ha ben guanyat aquest prestigi amb una llista de premiats realment extraordinària, on títols i autors ja fermament consolidats conviuen amb d’altres que en el seu moment no ho eren tant, si més no a casa nostra, i que aquest guardó va donar a conéixer a un públic molt més ampli; penso en els casos de Robertson Davies i de Charles Baxter, o en l’exquisida Winesburg, Ohio de Sherwood Anderson, per esmentar només a autors estrangers.

La nevada del cucut, darrera novel·la de l’escriptora i periodista barcelonina Blanca Busquets, és un altre d’aquests descobriments feliços que molts lectors hem d’agrair-li al premi Llibreter. Es tracta del relat de les vides de dues dones, la Tònia i la Lali, separades per cent anys d’història però unides per la força de la sang, per l’amor a l’escriptura i per una mateixa sensibilitat a l’hora d’enfrontar-se al món i a les seves pròpies vides. La Tònia és una dona de poble, filla d’una família humil de La Carena, a qui coneixem quan és a punt de casar-se amb un home a qui gairebé no coneix. Tot just acaba de descobrir la seva afició a l’escriptura, una afició que manté en secret i que li neix d’una necessitat íntima que encara no sap identificar. I és justament aquest fet, la necessitat de tancar-se dins ella mateixa una estona cada dia i posar ordre, a través de les paraules, a la seva realitat quotidiana, el que la convertirà en una rebel, en una dona que (sense estridències, amb naturalitat, però també amb fermesa insubornable) no acceptarà els rols imposats per la societat tradicional i masclista què li ha tocat viure i buscarà la seva pròpia veritat, la seva pròpia manera de viure i de relacionar-se amb la realitat. A través de l’escriptura, la Tònia refermarà la seva identitat i es farà forta davant un món que no li estalviarà sorpreses ni convulsions, ni tampoc alguna tragèdia.

La realitat de la Lali és en aparença molt diferent a la de la Tònia, però ella també coneix l’hostilitat d’un ambient aliè a la seva pròpia natura i la necessitat d’intimitat, de protecció davant un món on les agressions són a l’ordre del dia. La Lali pateix primer els abusos de les seves companyes a l’escola i la incomprensió de la seva família, coneix després l’amor i el desamor, fuig de Barcelona per retrobar-se amb els paisatges de la seva família i allà, a les muntanyes, al món de La Carena, descobrirà que la crida de la sang s’acaba fent sentir de les formes més insospitades. Convertida en novel·lista d’èxit i vivint, cent anys després, una vida enmirallada en la vida d’una dona a qui només podrà conèixer a través de la paraula escrita, la Lali haurà d’obrir-se pas lentament entre un núvol de secrets i de mentides, de vells rencors llargament fermentats i de tragèdies que el temps encara no ha pogut desactivar.

La nevada del cucut és una novel·la de lectura àgil i emocionant, plena de sentiment, d’elegància i de saviesa, que no us haurieu de perdre sota cap circumstància.

Fitxa al nostre catàleg