Tag Archives: Julio Cortázar

Cuentos completos de Julio Cortázar

24 gen.

Cuentos completos

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Oblideu-vos de Rayuela. O, si més no, arraconeu Rayuela per una estona al vostre altar de lectures imprescindibles, o a la vostra llista de deures pendents, o al vostre quadern secret dels llibres que mai us van agradar. En qualsevol cas, no jutgeu a Cortázar per Rayuela. Rayuela és, indubtablement, la gran novel·la de maduresa de Cortázar; però també és, sospitem, un llibre massa ancorat en un temps i en una estètica determinats. Si heu de jutjar a Cortázar, feu-ho millor per aquests contes, que abasten més de trenta anys de labor minuciosa i continuada i que donen una visió més àmplia, més variada, més ajustadament polifònica de les seves dots extraordinàries com a escriptor.

2. Els contes de Cortázar no s’assemblen als de cap altre escriptor. O, millor dit, els contes de Cortázar només s’assemblen —i de lluny— als contes dels molts, els massa escriptors que després han provat sense èxit d’imitar-lo. Tot és qüestió, com gairebé sempre, de veu i de mirada. Per molt que variïn el seu estil o la seva estructura, una pàgina de Cortázar és una pàgina de Cortázar gràcies a l’exacta conjunció de la seva manera pròpia de mirar la realitat —barreja d’innocència, sorpresa perpètua i un estrany misticisme cent per cent laic— i de la seva dicció particularíssima, un fraseig rítmic i incansable, caldrà dir-ne jazzístic, que és l’encarnació definitiva d’allò que David Foster Wallace, molts anys després i parlant de si mateix, batejaria com a brain voice: la veu del nostre cervell. A poc que siguis receptiu, la respiració de l’escriptura de Cortázar se’t fica dins del cap i s’apodera de tu, desarmant-te per quan arribi la fase següent del seu pla d’invasió subtil: el contacte sobtat amb el prodigi.

3. El prodigi, en totes les seves possibles varietats, és al cor de gairebé tots els nostres contes preferits de Cortázar, des de «Cartas de mamá» fins a «Casa tomada», des de «Continuidad de los parques» fins a «Las ménades», des de «La noche boca arriba» fins a «Axolotl». Però també hi ha contes que reflecteixen l’ambient mental i els modes estilístics de Rayuela, com «El perseguidor» o «Las armas secretas», i d’altres, com «No se culpe a nadie» o «La autopista del sur», que són purs divertiments plens d’un humor més aviat sinistre. De tot per a tots i en abundància, com ens agrada a Ca n’Altimira. Una festa de literatura en estat pur.            

Tres apunts cortazarians

26 set.

Julio Cortázar

1. Aquest any es compleix el cinquantè aniversari de la publicació de Rayuela, la novel·la de Julio Cortázar que l’any 1963 va assolir la categoria instantània de llibre-fetitxe entre les joves generacions de lectors en llengua espanyola criats a ambdues bandes de l’Atlàntic i va convertir al seu autor, un argentí nascut a Brussel·les l’any 1914 i emigrat a París el 51, en un dels principals protagonistes d’allò que se’n va dir el boom de la narrativa llatinoamericana. A Ca n’Altimira acabem de comprar la nova edició commemorativa de Rayuela que Alfaguara ha publicat aprofitant l’aniversari, i pensem que aquesta pot ser una bona excusa per descobrir, o potser per tornar a visitar, aquest llibre estrany, juganer, de vegades irritant i gairebé mitològic. Hi ha qui diu que Rayuela no ha suportat del tot bé el pas dels anys, i que avui sembla més envellida que altres companyes seves de generació com Cien años de soledad o La ciudad y los perros. Sigui com sigui, la novel·la de Cortázar és un d’aquells llibres que tot lector curiós hauria al menys de tastar en alguna ocasió.

2. A l’Espai de llibres, també us ho hem de dir, estem força convençuts que el millor Cortázar (el més directe, el més vertiginós, el més tendre i líric i dur i fantàstic i visionari i qualsevol altre adjectiu positiu que se us passi pel cap) no es troba en les seves novel·les, sinó en els seus contes. Els quatre llibres blancs de butxaca en què l’editorial Alianza va recollir a començaments dels anys 80 tots els contes de Cortázar van fer que una nova generació de lectors, aliens a l’eufòria política i experimental dels anys 60 però addictes igualment a la bona literatura, descobrissin una forma d’escriure narrativa breu que no s’assembla a la de cap altre autor. Des de miniatures metaficcionals com «Continuidad de los parques» fins a petites novel·les condensades com «El perseguidor», passant per meravelles inqualificables com «Casa tomada», «Las ménades», «Queremos tanto a Glenda» o «Cartas de mamá», els relats de Julio Cortázar mantenen avui la mateixa capacitat de seducció de sempre. A Ca n’Altimira, a més d’aquesta edició clàssica d’Alianza, tenim la nova (i molt acurada) edició en dos volums dels Cuentos completos que va publicar també Alfaguara l’any 2010.

3. I un altre aspecte potser no gaire conegut de Cortázar és la seva feina com a traductor. També a Alianza, és clàssica la seva traducció dels relats complets d’Edgar Allan Poe, un altre mestre indiscutible del gènere breu i de la imaginació fantàstica a qui Cortázar dedica també una esplèndida introducció biogràfica. Aquesta traducció s’ha reeditat no fa gaire, i fa uns dies que la teniu disponible a Ca n’Altimira.

Mercè Rodoreda, en la millor companyia

2 des.

Hi ha uns quants paratges al món que semblen actuar, de forma misteriosa, com a autèntics imans per a la literatura. Són espais de tota mena –paisatges naturals com ara rius, llacs i muntanyes, però també pobles i ciutats– que atreuen els escriptors amb una força, i sobretot amb una freqüència, que hom sospita que no és en absolut casual. Un d’aquests espais és el llac Leman.   

A la vora del llac Leman, a Cologny, dins una mansió anomenada Villa Diodati, es van reunir una nit d’estiu de l’any 1816 quatre esperits romàntics de les Illes, i allà van donar vida, entre bones dosis de laudà, a l’horrible criatura del doctor Frankenstein i a un dolentíssim vampir que s’asssemblava, prou sospitosament, a Lord Byron.  A la vora del llac Leman, a l’hotel Palace de Montreaux, va viure els seus darrers anys Vladimir Nabokov, sempre en companyia de la seva inseparable Vera i del fantasma d’una nena que el perseguia per tot arreu.  A la vora del llac Leman, en un altre hotel d’una altra ciutat, va morir Jorge Luis Borges, refugiat a darrera hora a la Ginebra de la seva poc feliç adol·lescència. I en aquesta mateixa ciutat, a la vora d’aquest mateix llac, sota el mateix cel neutral, va viure i escriure i estimar la nostra Mercè Rodoreda.

Mercè Rodoreda va arribar a Ginebra l’any 1954, quan les Nacions Unides van contractar Armand Obiols com a traductor per a la seva seu de la ciutat suïssa. Armand Obiols era un home casat amb qui Mercè Rodoreda va entablir una relació sentimental durant els primers temps del seu exili, al castell de Roissy-en-Brie, i de qui ja no es va separar fins la seva mort (la d’ell) a Viena, l’any 1971. (Per cert: un altre escriptor famós que va arribar a Ginebra de la mateixa forma, contractat com a traductor de les Nacions Unides, va ser Julio Cortázar, qui sempre va odiar Ginebra amb tot el seu enorme cor de cronopi anticalvinista.) Després de la mort del seu home, Mercè Rodoreda va continuar encara un any més a Ginebra, vivint en un apartament situat justament a la vora del llac: el mateix espai on havia escrit Jardí vora el mar, La plaça del Diamant, La meva Cristina i altres contes i La mort i la primavera. La seva solitud, però, acabaria portant-la a retornar a Catalunya, i a instalar-se al poble de Romanyà de la Selva, on moriria l’any 1983.  

Desconec l’any en què es va prendre la foto que justifica aquesta entrada. Entenc que es va prendre quan l’escriptora havia tornat ja del seu exili; entenc també, potser amb massa alegria, que el gos que comparteix pla amb ella és el seu gos. El cas és que, mirant-me la foto, m’agrada pensar que aquest gos ja havia arribat al món quan Mercè Rodoreda encara vivia a Ginebra, a la vora del llac Leman. Sembla un gos molt polit i assenyat: jo diria que té tota la pinta de ser un gos suís. I les vores del llac Leman són propícies per als gossos ben educats. M’agrada imaginar-me a la Rodoreda passejant amb aquest gos pels bulevars que envolten les aigues del llac, ella pensant en les històries i en els personatges de les seves novel·les, ell pensant en les seves cosetes de gos. Recordeu: aquells mateixos bulevars per on Julio Cortázar havia passejat uns anys abans el seu avorriment de cronopi anticalvinista; aquelles mateixes aigües que el pobre Borges havia vist d’adol·lescent i que ja no podria veure quan hi tornés per morir. El mateix llac suís on va banyar-se, un parell d’hores després de somniar a Frankenstein, la jove, dolça i sinistra Mary Shelley.

Definitivament, hi ha llocs que semblen fets per decorat de bona literatura.