Per què us el recomanem?
1. Oblideu-vos de Rayuela. O, si més no, arraconeu Rayuela per una estona al vostre altar de lectures imprescindibles, o a la vostra llista de deures pendents, o al vostre quadern secret dels llibres que mai us van agradar. En qualsevol cas, no jutgeu a Cortázar per Rayuela. Rayuela és, indubtablement, la gran novel·la de maduresa de Cortázar; però també és, sospitem, un llibre massa ancorat en un temps i en una estètica determinats. Si heu de jutjar a Cortázar, feu-ho millor per aquests contes, que abasten més de trenta anys de labor minuciosa i continuada i que donen una visió més àmplia, més variada, més ajustadament polifònica de les seves dots extraordinàries com a escriptor.
2. Els contes de Cortázar no s’assemblen als de cap altre escriptor. O, millor dit, els contes de Cortázar només s’assemblen —i de lluny— als contes dels molts, els massa escriptors que després han provat sense èxit d’imitar-lo. Tot és qüestió, com gairebé sempre, de veu i de mirada. Per molt que variïn el seu estil o la seva estructura, una pàgina de Cortázar és una pàgina de Cortázar gràcies a l’exacta conjunció de la seva manera pròpia de mirar la realitat —barreja d’innocència, sorpresa perpètua i un estrany misticisme cent per cent laic— i de la seva dicció particularíssima, un fraseig rítmic i incansable, caldrà dir-ne jazzístic, que és l’encarnació definitiva d’allò que David Foster Wallace, molts anys després i parlant de si mateix, batejaria com a brain voice: la veu del nostre cervell. A poc que siguis receptiu, la respiració de l’escriptura de Cortázar se’t fica dins del cap i s’apodera de tu, desarmant-te per quan arribi la fase següent del seu pla d’invasió subtil: el contacte sobtat amb el prodigi.
3. El prodigi, en totes les seves possibles varietats, és al cor de gairebé tots els nostres contes preferits de Cortázar, des de «Cartas de mamá» fins a «Casa tomada», des de «Continuidad de los parques» fins a «Las ménades», des de «La noche boca arriba» fins a «Axolotl». Però també hi ha contes que reflecteixen l’ambient mental i els modes estilístics de Rayuela, com «El perseguidor» o «Las armas secretas», i d’altres, com «No se culpe a nadie» o «La autopista del sur», que són purs divertiments plens d’un humor més aviat sinistre. De tot per a tots i en abundància, com ens agrada a Ca n’Altimira. Una festa de literatura en estat pur.