Dante Gabriel Rossetti, pintor i poeta prerrafaelista, fotografiat pel reverend Charles Lutwidge Dodgson el 7 d’octubre de 1863. La imatge és interessant per uns quants motius diferents. Per començar, no es conserven gaires fotografies de Rossetti, que potser preferia ser recordat pels autoretrats de la seva època de jove lluminària artística amb els cabells esvalotats. Aquesta imatge té l’encant, a més, de convidar-nos imaginar a aquests dos victorians excèntrics compartint un acte tan íntim, tan artístic, tan màgic encara, com era en 1863 la presa d’una fotografia. Dodgson, que llavors tenia 31 anys i ja es feia dir per les impremtes Lewis Carroll, havia inventat l’argument de la seva Alícia només quinze mesos abans d’aquest moment, durant la famosa passejada en barca pel Tàmesis en companyia de les nenes Liddell. I cinc mesos abans d’aquesta alegre passejada (és a dir, vint mesos abans de la presa de la fotografia) s’havia produït el fet més terrible de la vida de Rossetti: el suïcidi de la seva dona Lizzie Siddal, musa predilecte dels prerrafaelistes (ella és, sense anar més lluny, l’Ofèlia de Millais) i personatge fascinant per dret propi. Rossetti, boig de dolor i de culpa, va fer enterrar al taüt de la seva dona l’única còpia dels seus poemes inèdits, perquè amb Siddal havia mort per a ell la poesia. Anys després, però, el poeta se’n va penedir, i va fer que uns amics seus desenterressin el taüt i recuperessin el quadern amb els poemes. Fins aquí la història; la llegenda afegeix que, en obrir el taüt, els amics de Rossetti van descobrir que el famosament exhuberant pèl roig de Lizzie Siddal havia continuat creixent després de morta, de manera que ja ocupava tot l’interior del fèretre.
En tot cas, l’home que veieu a la imatge és un home amb una història al darrera i una altra història al davant. El mateix que l’altre home que no veieu, però que també hi era present, mirant per una càmera, aquell dia estrany d’octubre de 1863.
Espai de llibres 
