Els recomanats de l’Espai de llibres – Març de 2012

Si cliqueu a sobre de la foto d’aquests dos petits criquetaires victorians, podreu accedir a l’edició de març de la nostra guia de lectura Els recomanats de l’Espai de llibres. Veureu que aquesta vegada us proposem només sis recomanacions, però ampliant-ne sensiblement l’extensió de cadascuna d’elles; i veureu també que els llibres i els autors escollits són uns clàssics d’aquest bloc: Dave Eggers, Óscar Esquivias, Nick Hornby, Zadie Smith, Enrique Vila-Matas i David Foster Wallace.

Els criquetaires de la foto, per cert, ens visiten des d’una tarda d’estiu de l’any 1886, i no són dos nens qualsevol. Ell es diu Adrian, i ella, Virginia. Tots dos llueixen encara el cognom Stephen, tot i que la nena (que aquí té quatre anyets i sembla molt ficada en el joc) acabarà fent-se famosa com a Virginia Woolf.

La vida (de Dave Eggers) com a ficció

Dave Eggers, Una història commovedora, sorprenent i genial. Barcelona: Empúries.

L’any 1991, en el termini d’uns pocs mesos, els pares de Dave Eggers van morir sobtadament deixant quatre fills orfes. Ell tenia vint-i-un anys, i estudiava periodisme a la Universitat d’Illinois; els seus dos germans grans, Bill i Beth, feien cadascú la seva vida lluny del nucli familiar; el quart fill, en Toph, era un nen de vuit anys que, de cop i volta, va passar a dependre d’en Dave. Així que aquest va deixar els estudis de periodisme, es va traslladar a Berkeley amb el nen i amb la seva xicota i, mentre començava a lluitar per posar en marxa la seva carrera d’escriptor, va dedicar-se a tirar endevant la seva «nova» família. 

La història dels nou anys següents, podeu llegir-la en aquest llibre originalíssim, que gairebé fa justícia al seu títol tan poc modest. Una història commovedora, sorprenent i genial és un llibre de memòries que no se sembla a cap llibre de memòries que hagueu llegit mai. Tot en ell és diferent: la complexitat de la seva estructura, la lleugeresa del seu to, la veu del narrador que recorda i fabula… res no s’ajusta als models del gènere memorialístic al qual supossadament pertany. Dave Eggers ha convertit la seva vida en una narració oberta, desestructurada, experimental en el millor sentit de la paraula: el llibre com a contenidor on hi cap de tot, i on tot suma en favor del nostre plaer com a lectors. (Si us interessen les tècniques narratives més agosarades, aquí en podreu gaudir i aprendre un cabàs. Una història commovedora, sorprenent i genial és una lliçó de com es pot escriure un llibre que sigui alhora formalment arriscat, exigent i cent per cent gaudible.) Dave Eggers converteix la seva vida en narració i es transforma ell mateix en personatge; un personatge tendre i divertit, de vegades irritant, sovint una mica ridícul, la veu del qual trigareu en oblidar. 

Una parell de coses sobre l’autor, per acabar. Dave Eggers, potser ja ho sabeu, és el fundador de la revista McSweeney’s, una fantàstica publicació de la qual hem parlat aquí més d’una vegada. Ha publicat tres novel·les i un llibre de relats, Guardianes de la intimidad, que inclou algunes peces absolutament magistrals, i ha signat també el guió de la pel·lícula d’Spike Jonze Donde viven los monstruos. Ara fa uns mesos va publicar als Estats Units el seu darrer llibre, Zeitoun, un reportatge sobre un contractista de Nova Orleans la vida del qual va capgirar-se en arribar el desastre del Katrina. Pel que diuen els crítics de l’altra banda de l’Atlàntic, és un llibre que farem bé de llegir quan arribi a les nostres llibreries. 

Contes d’antologia

Zadie Smith (Ed.), El libro de los otros. Barcelona: Salamandra.

Només que sigueu una mica habituals d’aquest bloc, potser ja haureu notat que aquí, a l’Espai de llibres, hi ha tres fets que ens defineixen com a lectors i també, possiblement, com a persones. I és que  aquí a) ens agrada molt la narrativa breu, ja siguin contes, nouvelles o microrrelats de tota mena; b) tenim molta tirada (potser massa) cap a les lletres anglosaxones actuals; i c) estem perdudament enamorats de Zadie Smith. Amb aquests antecedents, era poc menys que inevitable que avui, dia de Sant Jordi a Catalunya i St. George’s Day al Regne Unit, acabèssim parlant justament d’aquest llibre.  

I és que El libro de los otros ho té tot per agradar-nos: és una antologia de la millor narrativa breu que s’està fent avui dia, els representats són escriptors nord-americans i anglesos ben actuals, i l’editora del llibre és Zadie Smith. I no només això: al seu índex hi apareix gent tan habitual d’aquest bloc com George Saunders, Dave Eggers, Miranda July, A. M. Homes, David Mitchell, Jonathan Lethem o Jonathan Safran Foer. Massa bó per ser veritat? 

Això és el que diu la contraportada del llibre:

Invéntate un personaje. No importan el color, el sexo o la religión, ni tampoco la especie. Con esta única directriz, Zadie Smith invitó a los mejores escritores anglosajones  de su generación a crear un relato para una antología. El resultado es El libro de los otros, veintiuna historias asombrosas que suponen una excelente introducción a la  obra de un selecto grupo de autores de gran talento, provenientes de ambos lados del Atlántico, entre los que se encuentra la propia Zadie Smith. Los protagonistas de cada relato son, en su mayoría, humanos, pero también hay un monstruo con una crisis de identidad, un gigante que sufre por amor y un cachorro en busca de un hogar. Veintiuna voces que, como ocurre siempre en la buena literatura, no sólo hablan de sí mismas, sino de todos nosotros.

Com passa amb totes les antologies, l’encert de les peces que composen aquest volum és força desigual; però, en conjunt, el nivell està a l’alçada dels noms propis de l’índex. Hi ha alguna petita decepció, com el conte signat per la gairebé sempre genial A. M. Homes, però hi ha també unes quantes sorpreses molt agradables, com ara les peces que ens ofereixen dues escriptores a les què jo no coneixia, A. L. Kennedy i Edwige Danticat, o com la preciosa fantasia de Toby Litt sobre un monstre d’allò més malenconiós. Dave Eggers clava una història d’amor entre gegants, Zadie Smith torna al seu món predilecte de les històries familiars, George Saunders ens fica el dit a l’ull (i també al cor) amb el seu «Cachorro», i David Mitchell (què bo que és David Mitchell) ens fa riure i compadir-nos alhora amb un personatge femení que només ell podria haver-se inventat. I cap al final del llibre arriba el millor: dos contes que, per ells mateixos, ja justificarien qualsevol antologia en la que apareguessin. El primer és una història maquíssima d’iniciació a l’edat adulta signat per Vindela Vida, una jove escriptora dels Estats Units a la que caldrà seguir de ben a prop la pista a partir d’ara. I el segon pertany a Jonathan Lethem, i és un relat força llarg en el què hom sospita la llavor d’una novel·la; una novel·la que jo no dubtaria ni un segon en llegir.

Si us agrada la narrativa breu, val la pena que li doneu una oportunitat a aquesta col·lecció. I a sobre és un llibre solidari: els seus guanys van destinats a 826 NYC, un projecte de Dave Eggers destinat a millorar les habilitats de lectura i escriptura de nens i joves amb problemes.

Bon Sant Jordi a tothom!

El bo i millor de McSweeney’s

VV. AA. Lo mejor de McSweeney’s. Barcelona: Mondadori.

Com que un és pesadet i repetitiu de mena, estic bastant segur de què  ja us he parlat aquí (i més d’un cop, segurament) de McSweeney’s, aquesta revista literària que dirigeix el «commovedor, sorprenent i genial» (són paraules seves) Dave Eggers i què ja porta més d’una dècada publicant la millor narrativa anglosaxona del moment. I si no la millor, que això és molt dir, sí la més nova i avançada i experimental: la què després, amb uns quants anys de retard, imitaran d’una o altra manera tots els narradors joves i moderns de la resta del món occidental (menys els francesos). 

La revista és una meravella en tots els aspectes. Si la trobeu en alguna bona llibreria, no deixeu de fer-li una ullada: físicament us sorprendra, amb els seus canvis continus de format i d’imatge i les seves virgueries de composició, i si llegiu en anglès, segur que algun dels seus contes us alegrarà no ja el dia, sinó potser fins i tot la setmana. A McSweeney’s hi col·laboren gent del nivell de Joyce Carol Oates, Judy Budnitz, Jonathan Lethem, Roddy Doyle, George Saunders, Jim Sheppard, Rick Moody o Zadie Smith, entre moltíssims d’altres. I gairebé tots ells hi són representats en aquest llibre en dos volums que avui us recomano.

Lo mejor de McSweeney’s, publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books, és la solució perfecta per a tots aquells de nosaltres, pobres mortals, què no sempre tenim accés a la revista, o què no llegim l’anglès tan bé com voldriem, o què fins i tot patim totes dues desgràcies alhora. Editats pel propi Dave Eggers, aquests dos volums recullen el bo i millor de la ficció (i la no ficció, també) publicada per McSweeney’s al llarg dels seus primers sis anys de vida. Per què us feu una idea: el primer volum comença amb un conte de David Foster Wallace, i el segon es tanca amb un altre de la gran A. M. Homes.  Però el millor de tot és la quantitat de nous escriptors que hi descobrim: gent com Kevin Brockmeier, Gabe Hudson, Ann Cummings, Tom Bissell o Paul Lafarge, dels quals al menys jo mai no havia sentit a parlar i que signen uns textos realment inoblidables. Alguns escriuen contes breus i fortament experimentals, altres escriuen llargues narracions de caire més tradicional, però tots, cadascun a la seva manera, assoleixen un mateix objectiu: oferir-nos uns retrats agudíssims, enlluernadors i molt personals d’aquest món nostre que ens ha tocat patir.     

Per últim, vull destacar les peces de no ficció incloses en l’antologia. Hi ha una que ens parla de l’Unabomber, aquell terrorista d’esperit luddita que vivia en una cabana als boscos de Montana i enviava bombes per correu; una altra estudia el moviment independentista de les illes Hawai, que existeix, i pel què sembla té la seva força i les seves raons; una altra més ens descobreix l’estranyíssim poble texà de Marfa, on hi viuen un número impossible d’artistes de primer nivell i, a la nit, el cel és ple de llums estranyes… Són articles (o assaigs, o reportatges, o com el lector en vulgui dir) que es llegeixen com a ficcions, que empren les eines de la ficció per a desenvolupar-se, i que, al cap i a la fi, proposen una nova forma de practicar aquest gènere tan noble que és l’assaig.

Us deixo amb l’inici absolutament irresistible d’un d’aquests assaigs, signat per un tal Paul Collins i titulat “La chifladura de Barnard”. Una veritable meravella:

La vida de John Banvard es la más perfecta cristalización de la pérdida que quepa imaginar. En la década de 1850 era el más famoso pintor vivo del mundo, posiblemente el primer artista millonario de la historia. Aclamado por millones de personas, por contemporáneos suyos como Dickens, Longfellow y la reina Victoria, su talento artístico, su riqueza y su talla parecían inamovibles. Treinta y cinco años después se le enterraba gracias a la beneficencia en una solitaria población fronteriza del territorio de Dakota. Sus obras más famosas fueron destruidas, y si se examinan los libros de referencia no se encontrará ni una mención de su nombre. A John Banvard, el mayor artista de su tiempo, la historia lo ha borrado hasta no dejar rastro de él.

Cases que volen

Por aquel entonces vi una exposición de fotografía de un individuo llamado Peter Garfield en una pequeña galería de Chelsea. Las fotografías mostraban casas de una sola planta que parecían volar por el aire y caer del cielo como si el mismísimo Dios estuviera arrojando domicilios celestiales defectuosos. Las imágenes eran increíbles. Compré un catálogo, en el cual aparecía una entrevista entre el artista y un historiador del arte italiano, así como un gran número de fotografías que documentaban el proceso de realización de las imágenes. Asimismo, se incluía una explicación detallada del modo en que habían elevado las casas en el aire, con ayuda de un helicóptero militar, para dejarlas caer después sobre campos sin edificar; las fotos retrataban a Garfield y su equipo con una actitud de aparente determinación y seriedad, provistos de cascos de albañil.

(…) Cuando conocí por fin al artista, este me explicó -no sin carcajearse ante mi credulidad- que había caído en una rebuscada broma: no había helicópteros ni casas arrojadas desde el cielo. Las casas eran en realidad, como pude comprobar con mis propios ojos, maquetas de diez centímetros de altura que él mismo lanzó y fotografió en el jardín de su casa.

La història l’explica el nostre admirat Dave Eggers al pròleg de Lo mejor de McSweeney’s, una de les més originals antologies de narrativa breu contemporània que poden trobar-se ara mateix al mercat. De Dave Eggers ja hem parlat alguna vegada en aquest bloc; de la seva revista, l’avui ja clàssica McSweeney’s, en parlarem amb un cert deteniment d’aquí uns dies. De moment, us recomano que feu una ullada a la pàgina web de Peter Garfield, l’home de les (falses) cases voladores. Veureu com val la pena.

Dave Eggers

Dave Eggers és, sense cap mena de dubte, l’agitador cultural més destacat de la jove narrativa nord-americana. Com a fundador de l’editorial independent McSweeney’s i de la revista trimestral del mateix nom, ha donat a conéixer bona part de la literatura més experimental i avantguardista del moment dins l’àmbit anglosaxó. Els dos volums de l’antologia Lo mejor de McSweeney’s, que podeu trobar a la nostra biblioteca, recullen relats escrits per autors de l’alçada de David Foster Wallace, Judy Budnitz, Arthur Bradford, George Saunders o Zadie Smith, i, tot i la seva varietat de temes i registres, són una bona mostra del que ha s’arribat a conéixer com a “estil McSweeney’s”.

Nascut a Chicago l’any 1970, Dave Eggers es va fer un nom com a escriptor l’any 2000 gràcies a la inclassificable Una història commovedora, sorprenent i genial. En part novel·la i en part relat autobiogràfic, la narració de com Eggers va haver de fer-se càrrec del seu germà petit en morir els seus pares desborda d’humor i d’imaginació i ens deixa, per sobre de tot, la imatge d’un escriptor/narrador irònic, arrogant i molt, molt brillant. Després d’aquest esplèndid debut van arribar la novel·la Ahora sabréis lo que es correr i el llibre de relats Guardianes de la intimidad, publicats a Espanya per l’editorial Mondadori (a l’igual que els dos volums de l’antologia de McSweeney’s) i disponibles també a la nostra biblioteca. El seu darrer llibre, What Is the What: The Autobiography of Valentino Achak Deng, encara no ha estat traduït.

Si voleu conéixer un escriptor diferent, no ho dubteu: els llibres de Dave Eggers són tota una experiència.