El bo i millor de McSweeney’s

VV. AA. Lo mejor de McSweeney’s. Barcelona: Mondadori.

Com que un és pesadet i repetitiu de mena, estic bastant segur de què  ja us he parlat aquí (i més d’un cop, segurament) de McSweeney’s, aquesta revista literària que dirigeix el «commovedor, sorprenent i genial» (són paraules seves) Dave Eggers i què ja porta més d’una dècada publicant la millor narrativa anglosaxona del moment. I si no la millor, que això és molt dir, sí la més nova i avançada i experimental: la què després, amb uns quants anys de retard, imitaran d’una o altra manera tots els narradors joves i moderns de la resta del món occidental (menys els francesos). 

La revista és una meravella en tots els aspectes. Si la trobeu en alguna bona llibreria, no deixeu de fer-li una ullada: físicament us sorprendra, amb els seus canvis continus de format i d’imatge i les seves virgueries de composició, i si llegiu en anglès, segur que algun dels seus contes us alegrarà no ja el dia, sinó potser fins i tot la setmana. A McSweeney’s hi col·laboren gent del nivell de Joyce Carol Oates, Judy Budnitz, Jonathan Lethem, Roddy Doyle, George Saunders, Jim Sheppard, Rick Moody o Zadie Smith, entre moltíssims d’altres. I gairebé tots ells hi són representats en aquest llibre en dos volums que avui us recomano.

Lo mejor de McSweeney’s, publicat per Mondadori dins la seva col·lecció Reservoir Books, és la solució perfecta per a tots aquells de nosaltres, pobres mortals, què no sempre tenim accés a la revista, o què no llegim l’anglès tan bé com voldriem, o què fins i tot patim totes dues desgràcies alhora. Editats pel propi Dave Eggers, aquests dos volums recullen el bo i millor de la ficció (i la no ficció, també) publicada per McSweeney’s al llarg dels seus primers sis anys de vida. Per què us feu una idea: el primer volum comença amb un conte de David Foster Wallace, i el segon es tanca amb un altre de la gran A. M. Homes.  Però el millor de tot és la quantitat de nous escriptors que hi descobrim: gent com Kevin Brockmeier, Gabe Hudson, Ann Cummings, Tom Bissell o Paul Lafarge, dels quals al menys jo mai no havia sentit a parlar i que signen uns textos realment inoblidables. Alguns escriuen contes breus i fortament experimentals, altres escriuen llargues narracions de caire més tradicional, però tots, cadascun a la seva manera, assoleixen un mateix objectiu: oferir-nos uns retrats agudíssims, enlluernadors i molt personals d’aquest món nostre que ens ha tocat patir.     

Per últim, vull destacar les peces de no ficció incloses en l’antologia. Hi ha una que ens parla de l’Unabomber, aquell terrorista d’esperit luddita que vivia en una cabana als boscos de Montana i enviava bombes per correu; una altra estudia el moviment independentista de les illes Hawai, que existeix, i pel què sembla té la seva força i les seves raons; una altra més ens descobreix l’estranyíssim poble texà de Marfa, on hi viuen un número impossible d’artistes de primer nivell i, a la nit, el cel és ple de llums estranyes… Són articles (o assaigs, o reportatges, o com el lector en vulgui dir) que es llegeixen com a ficcions, que empren les eines de la ficció per a desenvolupar-se, i que, al cap i a la fi, proposen una nova forma de practicar aquest gènere tan noble que és l’assaig.

Us deixo amb l’inici absolutament irresistible d’un d’aquests assaigs, signat per un tal Paul Collins i titulat “La chifladura de Barnard”. Una veritable meravella:

La vida de John Banvard es la más perfecta cristalización de la pérdida que quepa imaginar. En la década de 1850 era el más famoso pintor vivo del mundo, posiblemente el primer artista millonario de la historia. Aclamado por millones de personas, por contemporáneos suyos como Dickens, Longfellow y la reina Victoria, su talento artístico, su riqueza y su talla parecían inamovibles. Treinta y cinco años después se le enterraba gracias a la beneficencia en una solitaria población fronteriza del territorio de Dakota. Sus obras más famosas fueron destruidas, y si se examinan los libros de referencia no se encontrará ni una mención de su nombre. A John Banvard, el mayor artista de su tiempo, la historia lo ha borrado hasta no dejar rastro de él.

Cases que volen

Por aquel entonces vi una exposición de fotografía de un individuo llamado Peter Garfield en una pequeña galería de Chelsea. Las fotografías mostraban casas de una sola planta que parecían volar por el aire y caer del cielo como si el mismísimo Dios estuviera arrojando domicilios celestiales defectuosos. Las imágenes eran increíbles. Compré un catálogo, en el cual aparecía una entrevista entre el artista y un historiador del arte italiano, así como un gran número de fotografías que documentaban el proceso de realización de las imágenes. Asimismo, se incluía una explicación detallada del modo en que habían elevado las casas en el aire, con ayuda de un helicóptero militar, para dejarlas caer después sobre campos sin edificar; las fotos retrataban a Garfield y su equipo con una actitud de aparente determinación y seriedad, provistos de cascos de albañil.

(…) Cuando conocí por fin al artista, este me explicó -no sin carcajearse ante mi credulidad- que había caído en una rebuscada broma: no había helicópteros ni casas arrojadas desde el cielo. Las casas eran en realidad, como pude comprobar con mis propios ojos, maquetas de diez centímetros de altura que él mismo lanzó y fotografió en el jardín de su casa.

La història l’explica el nostre admirat Dave Eggers al pròleg de Lo mejor de McSweeney’s, una de les més originals antologies de narrativa breu contemporània que poden trobar-se ara mateix al mercat. De Dave Eggers ja hem parlat alguna vegada en aquest bloc; de la seva revista, l’avui ja clàssica McSweeney’s, en parlarem amb un cert deteniment d’aquí uns dies. De moment, us recomano que feu una ullada a la pàgina web de Peter Garfield, l’home de les (falses) cases voladores. Veureu com val la pena.

Dave Eggers

Dave Eggers és, sense cap mena de dubte, l’agitador cultural més destacat de la jove narrativa nord-americana. Com a fundador de l’editorial independent McSweeney’s i de la revista trimestral del mateix nom, ha donat a conéixer bona part de la literatura més experimental i avantguardista del moment dins l’àmbit anglosaxó. Els dos volums de l’antologia Lo mejor de McSweeney’s, que podeu trobar a la nostra biblioteca, recullen relats escrits per autors de l’alçada de David Foster Wallace, Judy Budnitz, Arthur Bradford, George Saunders o Zadie Smith, i, tot i la seva varietat de temes i registres, són una bona mostra del que ha s’arribat a conéixer com a “estil McSweeney’s”.

Nascut a Chicago l’any 1970, Dave Eggers es va fer un nom com a escriptor l’any 2000 gràcies a la inclassificable Una història commovedora, sorprenent i genial. En part novel·la i en part relat autobiogràfic, la narració de com Eggers va haver de fer-se càrrec del seu germà petit en morir els seus pares desborda d’humor i d’imaginació i ens deixa, per sobre de tot, la imatge d’un escriptor/narrador irònic, arrogant i molt, molt brillant. Després d’aquest esplèndid debut van arribar la novel·la Ahora sabréis lo que es correr i el llibre de relats Guardianes de la intimidad, publicats a Espanya per l’editorial Mondadori (a l’igual que els dos volums de l’antologia de McSweeney’s) i disponibles també a la nostra biblioteca. El seu darrer llibre, What Is the What: The Autobiography of Valentino Achak Deng, encara no ha estat traduït.

Si voleu conéixer un escriptor diferent, no ho dubteu: els llibres de Dave Eggers són tota una experiència.