Les històries naturals

1 Mar

LES-HISTORIES-NATURALS3 (1)

En alguna de les entrevistes de premsa que va donar amb motiu de la publicació de la seva penúltima novel·la, Corona de Flores, Javier Calvo parlava de dos grans escriptors de culte de les lletres catalanes que havien influït de forma decisiva sobre la seva pròpia manera d’entendre i de practicar la literatura. Un d’ells era Juan Eduardo Cirlot, de qui Calvo comentava que darrerament havia experimentat una important revifada en la seva consideració pública com un dels grans poetes barcelonins del segle passat. L’altre, en canvi, era un escriptor que després de la seva mort semblava haver caigut en un cert oblit per a ell del tot incomprensible, o, en tot cas, comprensible només atenent a motius extraliteraris, com ara la seva percebuda identificació política o la seva relació amb les dues llengües d’expressió del nostre país. Aquest segon escriptor era, evidentment, Joan Perucho, l’autor de la novel·la que avui us recomanem (i que el propi Calvo qualificava en la citada entrevista d’obra mestra menystinguda que calia redescobrir).

Publicada l’any 1960, Les històries naturals és, a primera vista, una història de vampirs situada al temps de les guerres carlines i construïda en torn a les peripècies d’Antoni de Montpalau, un botànic d’esperit aventurer que enceta la persecució, per terres de l’Ebre i per bona part de la geografia catalana, del llegendari Onofre de Dip, un cavaller del rei Jaume I convertit en xuclasangs aterridor i entranyable. Això potser sona a novel·la gòtica de les de tota la vida, però aquí no hi ha cap dels ingredients estilístics ni temàtics que avui podríem associar a aquell gènere tan venerable: no espereu trobar-hi ensurts, suspens ni situacions romàntiques i desesperades. Les històries naturals, com a bon llibre de Joan Perucho que és, està narrada amb un to constant d’ironia, de lleugeresa poètica i alhora sovint sorneguera, que li atorga un cert aire de joc culte i erudit que potser no agradarà a tots els lectors, i que segurament ha perjudicat a la seva consideració posterior com a obra important. Aquest to és la marca de la casa més recognoscible de Perucho, juntament amb la seva capacitat per veure i assenyalar-nos els petits misteris que s’amaguen rere cada cantonada de la nostra realitat. Perucho no és mai solemne, ni tan sols quan es disposa a narrar-nos una història de no-morts i de països en temps de guerra; els seus personatges no volen ser altra cosa que admirables construccions verbals plenes alhora de gràcia i de tendresa. Onofre de Dip, perquè ens entenguem, no té la planta del Dràcula d’Stoker ni fa tanta por com el Nosferatu de Murnau, de la mateixa manera que Antoni de Montpalau, el seu perseguidor, no té la sobrietat ni la distinció centreeuropea d’Abraham Van Helsing. Tot i així, o potser precisament per això, les aventures del xuclasangs esmunyedís i del naturalista entestat en la seva captura discorren amb una felicitat, una elegància i (tot i les aparences) una manca d’arbitrarietat que emparenten directament Les històries naturals amb la vessant més elegant de la tradició fantàstica europea dels segles XIX i XX, des de Le Fanu fins a Italo Calvino, des de Richard Middleton fins a M. R. James. Un llinatge gens menyspreable.

Tot i així, i com a recomanacions secundàries, cal dir que potser la novel·la no és el gènere on més llueix l’art ben peculiar de Joan Perucho (o si més no, on llueix de forma més immediata). Val la pena recuperar la seva poesia, amb llibres deliciosos com Els jardins botànics o com Quadern d’Albinyana, i sobretot els seus llibres miscel·lanis, on Perucho excel·leix en la construcció de petites estampes que uneixen la crònica cultural, el memorialisme, l’observació puntual i sorprenent i la reflexió poètica sobre una realitat que els seus ulls transmuten, una vegada i una altra, en una de les literatures més excèntriques i personals de la nostra tradició. La gespa contra el celCarnet d’un diletant o Espectacles & Secrets són bons exemples d’aquesta part de la seva obra: calaixos de sastre plens de petites sorpreses que val la pena redescobrir.

Fitxa al nostre catàleg

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: