El temple del pavelló daurat

16 set

El Temple del Pavello Daurat

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fa molt, molt de temps, quan aquest Espai de llibres acabava d’obrir els ulls a la llum de la blogosfera i encara no tenia gaire clar com anava això de la web 2.0, Yukio Mishima va ser el protagonista del nostre primer post una mica elaborat. Era l’any 2007, i també us confessarem que el tema del post (avui desaparegut dels nostres arxius imperfectes) era la mort pública i ritual de Mishima, un assumpte espectacular però molt poc literari, i sí, en canvi, terriblement perjudicial per a la literatura d’un escriptor que hauria d’estar, en la nostra consideració, molt per damunt de la seva figura pública extravagant i un xic ridícula. Mishima va ser tota la seva vida un personatge, sí, amb el seu culte del cos i la seva afició per l’exhibicionisme fotogràfic i el seu tradicionalisme feixista acabat en tragèdia; però també va ser un escriptor seriós i delicat, i la seva obra continua sent mereixedora avui dia de la nostra atenció.

2. Seriós i delicat. Com el seu mestre Yasunari Kawabata, Mishima escriu llibres on no importa tant allò que succeeix, els fets atzarosos i oblidables de la realitat objectiva, com l’efecte subtil que aquests fets produeixen en la ment i en l’esperit de qui els experimenta. Els seus personatges, molt sovint adolescents d’una sensibilitat extremada, s’obsessionen fàcilment i amb efectes quasi sempre desastrosos, com el narrador i protagonista d’aquesta novel·la que avui us recomanem, un noi tocat tan profundament per la bellesa del temple del títol que només podrà alliberar-se de la seva obsessió per la via d’un gest tràgic i inútil. Aquí teniu un tastet de la seva veu: «Tot i que havia vist moltes vegades la imatge real del Pavelló Daurat a través de fotos o pels llibres escolars, la que prevalia en la meva ment era la il·lusió del Pavelló Daurat creada per les paraules del meu pare. Si no m’equivoco, el meu pare no m’havia dit mai que el Pavelló Daurat real relluís en un color daurat, però sí que va dir-me que en aquest món no hi havia res de tan bonic com el Pavelló Daurat. En tot cas, tant el so i el to del seu nom com els caràcters xinesos que el constitueixen m’havien induït a tenir-ne una imatge exorbitada.»

3. De vegades no està malament recordar que la fascinació occidental per la narrativa japonesa no va començar pas amb Haruki Murakami.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: