Arthur Machen, vertiginós

10 Feb

Fa uns quants dies, parlant d’Ernest Dowson, feiem referència a aquell moviment artístic i literari dels darrers anys del segle XIX que es va dir Decadentisme, i que a França, el seu lloc de naixement, va generar coses tan particulars com ara les novel·les de Huysmans, la poesia de Verlaine o la pintura d’Odilon Redon. A l’altra banda del Canal, l’etiqueta acostuma a aplicar-se a un periode de temps molt curt, els primers anys de la dècada de 1890, i a un conjunt més aviat reduït d’escriptors i d’artistes (Aubrey Beardsley, Max Beerbohm, Oscar Wilde, el nostre estrafolari amic Baron Corvo i tot el grupet reunit al volant de la revista The Yellow Book) que van destacar-se no només per l’originalitat de la seva obra, sinó també, o per sobre de tot, per les irregularitats de la seva conducta social.

Arthur Machen no va ser mai un decadent, però el seu nom ha quedat lligat ja per sempre a aquest moviment gràcies a un llibret molt prim que exemplifica, de forma prou espectacular, l’esperit transgressor i una mica macabre d’alguns il·lustres victorians de darrera generació. El llibre, un conte llarg en realitat, es diu The Great God Pan, i avui dia està considerat com un dels clàssics absoluts de la literatura de terror moderna; a més d’en reculls de contes del propi Machen com aquest, el podeu trobar en un munt d’antologies del gènere, i jo crec que no us defraudarà. Té una mica de tot: un científic boig, una noieta perversa, una dona bona i maca que també és molt desgraciada, un misteri de caire religiós, algunes dosis de sexe gens convencional, la intuició d’un horror que podriem qualificar de metafísic i, el millor de tot, una d’aquelles epifanies finals que són la marca de la casa de tota la literatura d’Arthur Machen.

Més enllà de la varietat i l’amplitud de la seva obra, que inclou des d’una apologia raonada del tabac fins a una mena de novel·la de cavalleries escrita amb llengua anglesa medieval i estil simbol·lista, podem dir que Arthur Machen és un escriptor amb un sol tema. Aquest tema, tractat amb especial fortuna en els seus contes fantàstics i de terror, és la vertiginosa intuició de que el nostre món, la nostra realitat, allò que veuen els nostres ulls i perceben el nostres sentits, és només una il·lusió darrera de la qual s’amaga una realitat que nosaltres ni  tan sols podem imaginar. Si veiéssim el món tal com és en realitat, ens diu Machen, si poguéssim descórrer per un segon el vel que ens imposen els nostres sentits i miréssim què hi ha al darrera, embogiriem. Nosaltres, pobres éssers humans, veiem només allò que els nostres ulls es troben en condicions de percebre; concebem el món d’acord als paràmetres (als límits fisiològics, diriem) del nostre cervell; la nostra és una realitat a escala purament humana, una construcció compartida per la nostra espècie però no més digna de confiança que la idea de realitat que puguin tenir els rat-penats o els koales. Els personatges de Machen, místics laïcs amb una fam insaciable de coneixement, són conscients d’aquests límits, es rebel·len i ho acaben pagant amb la perdua de la seva vida o de la seva raó.

Fa un parell d’anys us vaig recomanar aquí Los tres impostores, la novel·la més famosa del nostre home, un llibre que recorda per estructura les Nuevas mil y una noches d’Stevenson i que és, pel meu gust, un exemple gairebé insuperable de com un bon escriptor pot barrejar en un sol llibre l’humor amb el misteri, el joc amb el pensament, la lleugeresa narrativa amb la trascendència (amb perdó) espiritual. També comentava en aquella entrada els orígens de Machen: un nen gal·lès criat a les muntanyes de l’antiga ciutat romana de Caerleon-on-Usk, crescut entre llibres i llegendes i trasplantat de sobte a Londres, sense amics ni feina ni diners, abocat a viure una joventut de fam i solitud que el va fer desenvolupar una relació d’allò més estranya amb una ciutat, la capital del gran Imperi, que considerava hostil, plena de misteris i tan aterridora com el pitjor dels seus malsons. Durant les dues darreres dècades del segle XIX, Machen va fer de catalogador de llibres esotèrics, de traductor de clàssics francesos i de periodista a contracor, es va casar amb una dona de teatre que va morir molt jove, va patir una forta depressió, es va relacionar amb la gent de la famosa Golden Dawn i, per sobre de tot, va escriure tot un seguit de llibres que no van donar-li ni fama ni diners, però que van revolucionar per sempre allò que s’entén per literatura de terror (tot i que ell, de ben segur, s’hauria sorprés força de que algú el considerés un autor de llibres de por).

D’una de les seves novel·les, la meravellosa La colina de los sueños, editada aquí ja fa molts anys per Siruela, algú va dir que era el llibre més maco ques’havia escrit mai en llengua anglesa. De la ja esmentada The Great God Pan, un altre crític va dir que era, sense cap mena de dubte, la història més perversa publicada al segle XIX. Oi que tots dos judicis semblen prou suggerents? 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

%d bloggers like this: