Juegos de la edad tardía

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Ens agrada Luis Landero. Ens agraden especialment els tres primers llibres de Luis Landero, amb els seus personatges pocatraces i somniadors, apocats i molt estimables, íntimament conscients del fracàs general de les seves vides però encara amb un punt d’esperança en la possibilitat d’un futur diferent (encara que no necessàriament millor). Ens agrada la veu tendra i plena d’humor de Landero, i creiem com ell, o com els seus personatges, en el poder i en la necessitat i en el consol irrenunciable de la fabulació com a forma de vida. I en aquest terreny, cap dels llibres de Luis Landero és millor que Juegos de la edad tardía, la seva primera novel·la i un dels artefactes literaris més peculiars dels últims temps.

2. Tres raons per les quals Juegos de la edad tardía és un llibre peculiar: és una primera novel·la d’un autor que llavors tenia 41 anys, a qui ningú no coneixia de res i que, segons diu la llegenda, va enviar el manuscrit a Tusquets sense cap mena de referència ni cap contacte previ amb l’editorial; és un llibre que arrenca lent, molt lent, i que no sembla entrar en matèria fins allà cap a la pàgina 80, amb el risc que això comporta de perdre pel camí a un bon grapat de lectors amb poca paciència; és un llibre que, a partir d’aquesta pàgina 80, es converteix en una lectura senzillament màgica.

3. Juegos de la edad tardía és una història d’impostors accidentals i involuntaris i de pobres enganyats que busquen (que supliquen) ser enganyats. Una història d’herois ficticis a la carta i d’empetitits admiradors necessitats de creure en la grandesa d’algú altre. Una història que comença d’aquesta forma tan kafkianament irresistible: «La mañana del 4 de octubre, Gregorio Olías se levantó más temprano de lo habitual. Había pasado una noche confusa, y hacia el amanecer creyó soñar que un mensajero con antorcha se asomaba a la puerta para anunciarle que el día de la desgracia había llegado al fin: “¡Levántate, pingüino, que ya se oyen cerca los tambores!”»

Otras inquisiciones

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si fa uns dies comentàvem aquí mateix els contes dublinesos de James Joyce i us els recomanàvem com la millor porta d’accés possible a una obra percebuda generalment com a complexa, exigent i en ocasions del tot impenetrable, potser podríem dir avui el mateix d’aquest llibre d’assaigs respecte a l’obra de Borges. Però seria mentida. Hi ha molts lectors, ho sabem, que associen immediatament el nom de Borges a un tipus de literatura culturista i intel·lectualitzada que no té res a dir-li al lector d’avui dia, i que imaginen els seus relats com a complexes maquinàries verbals carregades d’abstruses referències filosòfiques, històriques, teològiques i literàries, fredes com una fórmula matemàtica i avorrides com un sermó medieval, quan no directament abstractes o encriptades fins al límit de la indesxifrabilitat. I si alguna cosa no és Borges, és fred i avorrit. Ni tampoc abstracte. Ni molt menys (us ho prometem) indesxifrable. Els seus contes, com els seus assaigs, com la seva poesia, mai no obliden el seu deure inexcusable d’establir un diàleg amb el lector, de seduir-lo i de persuadir-lo i de convidar-lo a repensar la seva mirada sobre la realitat, a la vegada que no deixen mai tampoc de transmetre la presència d’una sensibilitat gens confessional, gairebé sempre reticent però captivadorament humana, al darrere dels impecables arguments i de la dicció inimitable de les seves millors pàgines.

2. Tot això per dir que l’obra de Borges és un tot al qual es pot accedir a través de qualsevol de les seves parts: els contes extraordinaris de Ficciones i d’El Aleph o de qualsevol dels altres llibres recollits als seus Cuentos completos, els molts títols que composen la seva Obra poética o els seus assaigs, els millors dels quals (els més madurs, els més suggestius, també els més famosos) es troben recollits al volum que avui us recomanem. La veu de Borges és la mateixa en qualsevol gènere, com també ho són els seus temes, les seves preocupacions i moltes de les seves referències habituals. L’atracció per les idees estranyes, pels projectes impossibles, pels destins inusuals que de vegades compleixen als homes; la fascinació per la literatura com a manera de ser al món i d’enfocar la realitat; la preocupació pel problema insuperable del temps i per l’enigma de la identitat; la metafísica i la teologia enteses i gaudides com a dues branques més de la literatura fantàstica… Oblideu els símbols que s’acostumen a citar cada cop que surt el nom de Borges, els miralls i els laberints i les biblioteques i el dibuix de les ratlles dels tigres; o no els oblideu, però tampoc no us deixeu enlluernar (o dissuadir) per ells. Borges és molt més que un grapat de símbols avui desgastats o corruptes pels seus exègetes i imitadors. Borges és el vertigen dels arguments impossibles, dels adjectius inesperats i exactes, de les idees literalment noves i revolucionàries. Borges són les idees elegants i aterridores i les paradoxes que fan del món un lloc més incert, més estrany i molt més interessant. I Borges és també, o sobretot, la invitació a recórrer amb ell alguns dels racons menys freqüentats i més delectables de la història, la literatura i la filosofia universals; una invitació formulada no des de l’autoritat de la càtedra, sinó des de la confiança de l’amistat.

3. A Otras inquisiciones hi trobareu assaigs sobre la màgia dels somnis de Coleridge, sobre les intuïcions filosòfiques de John Keats, sobre la vida trista de Nathaniel Hawthorne, sobre llenguatges inventats i enciclopèdies impossibles, sobre emperadors iconoclastes i xinesos, sobre els noms i les formes de Déu, sobre Kafka, sobre Wilde, sobre Chesterton, sobre Cervantes, sobre el culte als llibres, sobre mil i un assumptes d’interès.

Te verd

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Tot i que Joseph Sheridan Le Fanu no va ser l’inventor de la ghost story, sí va ser ell qui va fixar definitivament l’estructura clàssica del relat de fantasmes britànic. Le Fanu, irlandès de caràcter apropiadament enigmàtic, va eliminar de les seves ficcions (gairebé) tot rastre dels excessos heretats de la vella novel·la gòtica, i en el seu lloc va introduir-hi valors com la versemblança, l’equilibri formal, l’absència d’un excessiu sentimentalisme, el respecte per la raó (en front de la qual destaca encara més la irrupció inexplicable del fantasma de torn) i una certa voluntat d’estil. M. R. James, un altre favorit de qui ens estimem els vells fantasmes anglesos, va rescatar-lo de l’oblit gairebé absolut en què havia caigut als primers anys del segle XX, i des de llavors la figura i l’obra de Le Fanu no han fet més que créixer en la consideració dels entesos. Els sis contes que recull aquest volum són del millor de tota la seva producció, que també inclou algunes novel·les agradablement romàntiques (en el sentit més fosc del terme).

2. Per als lectors catalans que vam créixer víctimes d’una addicció precoç a la literatura fantàstica, de terror i de misteri, la col·lecció L’arcà de Laertes és alguna cosa més que un segell editorial: és un record sentimental. Una col·lecció en català que agrupava a autors com Edgar Allan Poe, H. P. Lovecraft, Margaret Oliphant, Bram Stoker, E. F. Benson, Vernon Lee, Sir Arthur Conan Doyle o els mateixos Le Fanu i M. R. James: un luxe inimaginable. Juntament amb la més generalista Tus libros d’Anaya i amb alguns títols de butxaca d’Alianza, el catàleg exquisit de L’arcà ens va descobrir a molts joves lectors les meravelles i els horrors de tota una vessant de la literatura clàssica que rarament s’ensenya a les escoles. I és una llàstima, perquè estem convençuts que, administrats en el moment adequat, pocs llibres són tan capaços de crear lectors de per vida com El gos dels Baskerville, L’horror de Dunwich o Dràcula.

3. Tornant a Le Fanu: doneu-li una oportunitat. No és arqueologia literària: és literatura enriquida amb el bon sabor dels anys.

Dublineses

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. No se’ns acut millor forma de establir amistat (o, si més no, coneixença) amb el temudíssim autor de l’Ulisses que aquest llibre de contes exquisidament cortès i civilitzat. Aquí no hi trobareu cap dels excessos ni de les llegendàries dificultats de la novel·la, que s’ha ben guanyat la seva fama de complexa, d’exigent i fins i tot d’impenetrable, i en canvi descobrireu que Joyce, l’experimental i rupturista Joyce, també era capaç d’escriure amb plena comoditat dintre dels límits de la gran tradició realista europea.

2. El propi Joyce va declarar alguna vegada, en un atac d’immodèstia no del tot infreqüent en ell, que si un dia Dublín era esborrada del mapa per un cataclisme natural (o potser pels enemics anglesos, ves a saber), els arquitectes del futur podrien tornar a construir-la de nou seguint al peu de la lletra les descripcions urbanístiques i geogràfiques presents al seu Ulisses. Fanfarronades a banda, aquesta voluntat de registre també és ben visible a Dublineses. La ciutat, més encara que els seus habitants, és la gran protagonista dels quinze contes del llibre; una ciutat perduda i rememorada des de l’exili amb la barreja exacta d’amor, odi, ressentiment i enyorança que acostumen a fomentar aquestes situacions.

3. La peça que tanca la col·lecció, el conte llarg «Los muertos», és un dels clàssics indiscutibles de la narrativa breu contemporània. John Huston va fer-ne una gran pel·lícula, però la veu de Joyce aporta quelcom a la història que ni tan sols el millor cinema pot igualar.

El temple del pavelló daurat

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fa molt, molt de temps, quan aquest Espai de llibres acabava d’obrir els ulls a la llum de la blogosfera i encara no tenia gaire clar com anava això de la web 2.0, Yukio Mishima va ser el protagonista del nostre primer post una mica elaborat. Era l’any 2007, i també us confessarem que el tema del post (avui desaparegut dels nostres arxius imperfectes) era la mort pública i ritual de Mishima, un assumpte espectacular però molt poc literari, i sí, en canvi, terriblement perjudicial per a la literatura d’un escriptor que hauria d’estar, en la nostra consideració, molt per damunt de la seva figura pública extravagant i un xic ridícula. Mishima va ser tota la seva vida un personatge, sí, amb el seu culte del cos i la seva afició per l’exhibicionisme fotogràfic i el seu tradicionalisme feixista acabat en tragèdia; però també va ser un escriptor seriós i delicat, i la seva obra continua sent mereixedora avui dia de la nostra atenció.

2. Seriós i delicat. Com el seu mestre Yasunari Kawabata, Mishima escriu llibres on no importa tant allò que succeeix, els fets atzarosos i oblidables de la realitat objectiva, com l’efecte subtil que aquests fets produeixen en la ment i en l’esperit de qui els experimenta. Els seus personatges, molt sovint adolescents d’una sensibilitat extremada, s’obsessionen fàcilment i amb efectes quasi sempre desastrosos, com el narrador i protagonista d’aquesta novel·la que avui us recomanem, un noi tocat tan profundament per la bellesa del temple del títol que només podrà alliberar-se de la seva obsessió per la via d’un gest tràgic i inútil. Aquí teniu un tastet de la seva veu: «Tot i que havia vist moltes vegades la imatge real del Pavelló Daurat a través de fotos o pels llibres escolars, la que prevalia en la meva ment era la il·lusió del Pavelló Daurat creada per les paraules del meu pare. Si no m’equivoco, el meu pare no m’havia dit mai que el Pavelló Daurat real relluís en un color daurat, però sí que va dir-me que en aquest món no hi havia res de tan bonic com el Pavelló Daurat. En tot cas, tant el so i el to del seu nom com els caràcters xinesos que el constitueixen m’havien induït a tenir-ne una imatge exorbitada.»

3. De vegades no està malament recordar que la fascinació occidental per la narrativa japonesa no va començar pas amb Haruki Murakami.

El abrigo de Proust

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Qualsevol llibre que recordi ni que sigui una mica a El loro de Flaubert és un llibre que demana ser recomanat a aquest Espai de llibres. I potser Lorenza Foschini no és (ni pretén ser) Julian Barnes, però la seva història vertadera d’una obsessió literària amb flaire detectivesc i fort regust fetitxista ho té tot per agradar a qui ens estimem els llibres, els escriptors i les històries que s’amaguen darrere d’uns i altres.

2. «Jacques Guérin, magnate parisino de los perfumes, vive obsesionado por los libros y por los manuscritos raros. En 1929, por azar, conoce a Robert Proust, hermano del célebre escritor de la monumental En busca del tiempo perdido, que ha muerto no hace mucho. Tras entablar relación con la familia del novelista, descubre que sus miembros, avergonzados por los textos de Proust y por su homosexualidad, se proponen destruir todos sus cuadernos, sus cartas y sus manuscritos, y malvender sus muebles. Poco a poco, a lo largo de décadas, y con ayuda de un ropavejero de aires filantrópicos, Guérin irá rescatando uno a uno los efectos personales de Proust, incluyendo, por fin, la reliquia que había llegado a codiciar más que ninguna otra cosa: el viejo y carcomido abrigo de piel de nutria con que Proust solía vestirse, y que usaba como manta por las noches mientras escribía la Recherche tumbado en su cama.» Amb aquest text de contracoberta, qui s’hi pot resistir?

3. L’edita Impedimenta. No cal afegir res més.

El hombre del revés

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Un llibre que es titula El hombre del revés s’ha, si més no, de fullejar.

2. Fred Vargas és un risc, i això, en literatura, sempre és bo. És un risc per als amants de la novel·la policíaca, als quals poden sobtar les llibertats absolutes que Vargas es pren amb el gènere, i és un risc per als detractors de la novel·la policíaca, que corren el seriós perill de deixar-se seduir pels plaers d’una intriga ben contada.

3. La novel·la transcorre a un poble dels Alps, hi surten ovelles degollades i s’hi sospita l’actuació d’un home llop. Irresistible.

Manhattan Transfer

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Tot i haver gaudit ja en vida d’una ferma reputació com a membre indiscutible del selecte club dels grans novel·listes nord-americans del segle XX, tenim la sensació que John Dos Passos és avui dia un escriptor poc llegit, o si més no poc comentat. Altres companys seus de generació com Ernest Hemingway, Francis Scott Fitzgerald, William Faulkner o fins i tot John Steinbeck han tingut més sort que ell i s’han vist millor tractats per una posteritat que sembla haver girat l’esquena a Dos Passos. I és una llàstima, perquè parlem d’un escriptor que encara té moltes coses a dir-nos al lectors actuals.

2. Manhattan Transfer és el model per excel·lència de novel·la coral moderna, amb la ciutat com a ens protagonista: un ens sempre canviant, poliforme per definició, fluent i inabastable, constituït per la suma i la interacció constant de tots els seus habitants. Diu el text de la contra: «En Nueva York, Jimmy Herf, huérfano de padre y madre, es adoptado por su tío, y desde muy joven empieza a trabajar como periodista, combate en la guerra, se enamora y casa con Hellen Thatcher, una actriz divorciada que le abandona por un rico abogado cuando Jimmy pierde el trabajo y se ve obligado a vivir pobremente, hasta que un día en una reunión de amigos anuncia que va a dejar la ciudad. Esta espléndida novela cuenta cómo el protagonista, rodeado de cientos de personas que viven en su ciudad, que actúan junto a él ya veces se cruzan con él, intenta vivir en Nueva York durante los años que anteceden y siguen a la Primera Guerra Mundial.»

3. Nova York és sempre Nova York, i l’escriptura de Dos Passos sap fer-li justícia tant o més bé que ningú.

La vida para principiantes

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si la memòria no ens erra, a l’Espai de llibres mai no us hem recomanat cap llibre de microrrelats, o de relats hiperbreus, o de contes de més d’un parell de línies però de menys d’una pàgina, i aquesta nova temporada volem introduir una mica de varietat a les nostres recomanacions. I un llibret de petit format i poc més de 140 pàgines com aquest no és, en qualsevol cas, una recomanació gaire arriscada.

2. Però és que el llibre i l’autor bé s’ho valen. Humor, bon sentit, observacions enginyoses però gens gratuïtes i frases inicials com aquesta, trobada obrint el llibre a l’atzar per la pàgina 55: «Salgo de un supermercado y los de la tele van y me preguntan: —¿Existe Dios o no existe?».

3. Slawomir Mrozek, escriptor polonès que va viure emigrat a Itàlia, a França i a Mèxic durant bona part de la seva vida adulta, va morir aquest estiu als 85 anys d’edat. Al llarg de la seva vida va ser periodista polític, opositor actiu davant l’estalinisme, prolífic autor teatral amb una forta tirada cap a l’absurd, narrador mínim i exquisit i també, en alguna ocasió, polemista poc encertat i llargament penedit (ens referim al seu affair amb Lech Walesa, a qui va atacar fins al límit de la difamació en una obra de teatre quan el líder de Solidaritat es trobava empresonat pel règim comunista). Per sobre de tot, però, Mrozek va ser un escriptor amb un sentit propi de la literatura. Un d’aquells autors que val la pena redescobrir.

Drop City

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Ens agrada T. C. Boyle. Ens agraden els escriptors excèntrics, excessius i agosarats, i T. C. Boyle és aquestes tres coses i moltes més.

2. Drop City és una història sobre la contracultura hippie de finals dels anys 60 a Califòrnia. Amor lliure, Jefferson Airplane, coses de fumar: tot allò que donava color a la vida de les comunes. Una història salvatge i molt divertida sobre una època (diuen) salvatge i molt divertida, amb nens que beuen involuntàriament LSD amb suc de taronja i adults que fan meditació no gens transcendental.

3. La novel·la comença amb aquesta frase: «La mañana era un pez en la red, brillando y retorciéndose en la frontera negra y profunda de su conciencia, pero ella nunca había atrapado un pez en una red ni con un anzuelo, así que no podía explicar el cómo ni el porqué». Pur T. C. Boyle.