París era una fiesta

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Llegir a Hemingway sempre és una bona idea.

2. Llegir a Hemingway parlant d’ell mateix —dels seus amics, dels seus enemics, de les seves aventures de joventut, de la seva relació amb l’escriptura, amb la vida i amb l’alcohol, dels seus petits excessos, de les seves grans decepcions, dels seus somnis de glòria, dels seus malsons— és una idea encara millor.

3. Llegir a Hemingway parlant de París, del seu París, el París dels anys 20, el París de F. Scott Fitzgerald i d’Ezra Pound i de Gertrude Stein i de Shakespeare & Co, és una idea que no se’ns acut com podríem millorar.

Suomenlinna

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Ens agrada Javier Calvo. El vam entrevistar en aquest mateix blog ara fa un parell d’anys, quan encara no havia guanyat el premi Biblioteca Breve amb El jardín colgante però sí era ja un dels escriptors joves més reconeguts, i també més reconeixibles, del nostre panorama literari. Ens agrada Javier Calvo en la seva doble vessant de novel·lista i de traductor, dues tasques que generalment es complementen i s’enriqueixen mútuament i que, en el cas de Calvo, han donat lloc a una literatura perfectament sintonitzada amb les darreres tendències de la narrativa anglosaxona menys convencional. Des de David Foster Wallace fins a Mark Danielewski, les seves traduccions han exercit una influència difícilment exagerable sobre la jove narrativa de  casa nostra; des d’El dios reflectante fins a Corona de flores, les seves pròpies novel·les i els seus llibres de relats ens han mostrat una forma possible d’integrar els nous models de narració vinguts de l’Amèrica anglesa dins una tradició com la nostra, menys donada a la barreja de mainstream i d’experimentalisme.

2. Suomenlinna ens trasllada a l’ambient gèlid i asfixiant d’una petita illa del mar Bàltic en la que tot és desolació, música extrema, violència soterrada i conflictes racials amb rerefons mitològic. Mirkka, la seva protagonista, és una adolescent de caràcter difícil que acaba de tornar a casa seva després de passar-se un temps interna en un reformatori, i que viu obsessionada amb la pel·lícula The Wicker Man, amb el death metal i amb la vella mitologia nòrdica dels deus primordials: un personatge que qualsevol lector fidel de Javier Calvo reconeixerà de seguida com absolutament propi del seu imaginari personal. La història, que no arriba a les cent pàgines, no és alegre ni feliç, i tampoc importen gaire les coses fosques que hi passen: el que de veritat importa és com se’ns expliquen aquestes coses, i l’atmosfera d’angoixa i desesperació que l’autor va teixint a partir d’elles, i també l’estranya empatia involuntària que tots acabem sentint per la Mirkka, aquesta pobre criatura pertorbada la vida de la qual, intuïm, no pot acabar bé.

3. Edita el llibre Alpha Decay, una altra jove editorial independent entestada a demostrar que la literatura, malgrat tot, encara té corda per a estona.

Florencia

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Quan un novel·lista li dedica un llibre a una ciutat que no és la seva, o que ha sigut la seva només durant un curt període de temps, aquest llibre acostuma a resultar no gaire informatiu però molt interessant. Potser té a veure amb l’hàbit adquirit dels novel·listes de mirar-se la realitat a través d’un filtre d’imaginació, de lectures i d’egocentrisme creatiu, que els disfressa les ciutats o les converteix en mers escenaris mal·leables de la seva pròpia existència. En qualsevol cas, els novel·listes, quan viatgen a una ciutat i ens la volen explicar en un llibre, acaben explicant-nos tota classe de coses inútils, discutibles, poc pertinents i encara menys acurades, però gairebé sempre molt entretingudes.

2. David Leavitt és un d’aquests exemples de novel·lista que ens vol explicar una ciutat i ens acaba explicant la seva vida i les seves lectures. I això està molt bé. Leavitt, com potser ja sabeu, és un narrador excel·lent; podeu comprovar-ho a novel·les com Junto al pianista, El edredón de mármol o Mentre Anglaterra dorm. A Florencia, per sort per a nosaltres, Leavitt no renuncia a les seves millors armes com a escriptor, i juntament amb la descripció de rigor de la ciutat dels Medici i de les seves meravelles ens ofereix, en primer lloc, una panoràmica de la fascinació que històricament ha exercit aquesta ciutat sobre la imaginació de generacions enteres d’escriptors estrangers, particularment anglesos; i, en segon lloc, una història de la seva relació personal (la de Leavitt) amb la ciutat, en la què va viure durant un temps i que ha acolorit des d’aleshores la seva imaginació. Són precisament aquestes pàgines, les purament autobiogràfiques, les que converteixen Florencia en una lectura molt recomanable, més enllà de la superficialitat que puguin tenir algunes descripcions històriques i geogràfiques o moltes de les observacions socioculturals que Leavitt assaja en altres seccions del seu llibre. Al cap i a la fi, de guies turístics n’hi ha molts, i d’historiadors també; però de David Leavitt només n’hi ha un.

3. En futures entrades d’aquest blog mirarem de fer-li una ullada al nostre fons de llibres de viatges, on tenim un bon assortit d’aquest tipus d’històries privades d’amor i desamor amb una ciutat, un país o un continent sencer. Literatura de primera, (gairebé) sense ficció.

Estudio en escarlata

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Tanquem avui aquesta breu recaiguda nostra en els vells mites victorians amb la primera aventura de Sherlock Holmes. Si heu fullejat una mica la nostra guia de lectura sobre el personatge, ja sabeu que Estudio en escarlata va veure la llum per primer cop a les pàgines de la revista Beeton’s Christmas Anual l’any 1887, quan Conan Doyle només era un oftalmòleg sense gaire fortuna que vivia al poblet costaner de Southsea, que no havia fet encara els trenta anys i que no podia imaginar-se que un dia acabaria convertit en Sir Arthur. De fet, aquesta primera incursió seva en la narrativa de misteri va passar força desapercebuda, i encara avui dia acostuma a considerar-se-la com la menys rodona de les quatre novel·les protagonitzades per Sherlock Holmes. Tot i així, moments com la primera trobada entre Holmes i Watson al laboratori de química de l’hospital St. Bartholomew’s, els inicis de la seva convivència al 221B de Baker Street, la defensa apassionada de Holmes dels seus principis teòrics com a detectiu consultor o la resolució final del misteri de Lauriston Gardens, amb una greu (però simpàtica) errada argumental inclosa, justifiquen més que sobradament la seva condició de clàssic de la literatura de misteri.

2. «Sherlock Holmes no resultaba, ciertamente, hombre de difícil convivencia. Sus maneras eran suaves y sus hábitos regulares. Pocas veces le sorprendían las diez de la noche fuera de la cama, e indefectiblemente, al levantarme yo por la mañana, había tomado ya el desayuno y enfilado la calle. Algunos de sus días transcurrían íntegros en el laboratorio de química o en la sala de disección, destinando otros, ocasionalmente, a largos paseos que parecían llevarle hasta los barrios más bajos de la ciudad. Cuando se apoderaba de él la fiebre del trabajo era capaz de desplegar una energía sin parangón; pero a trechos y con puntualidad fatal, caía en un extraño estado de abulia, y entonces, y durante días, permanecía tendido sobre el sofá de la sala de estar, sin mover apenas un músculo o pronunciar palabra de la mañana a la noche. En tales ocasiones percibía en sus ojos cierta expresión perdida y como ausente que, a no ser por la templanza de su vida toda, me habría atrevido a imputar al efecto de algún narcótico.»

3. No més mites victorians fins al 2014. És una promesa.

Frankenstein

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Parlàvem ahir, ocupant-nos de Dràcula, de per què Bram Stoker no és el darrer gran novel·lista gòtic del segle XIX. La novel·la gòtica anglesa, amb el seu gust pel tremendisme, la transcendència i els excessos sentimentals, va néixer com un subproducte de consum molt lligat a l’esperit del Romanticisme, i com a gènere literari pertany, de fet, a les darreres dècades del segle XVIII. Imatges recurrents en aquest tipus de novel·les, com ara els castells en ruïnes, els boscos, els cementiris o les abadies medievals, ens remeten d’immediat a la poesia i a la pintura europees del període; i la seva fascinació pels fantasmes, els esperits i la vida d’ultratomba pot llegir-se igualment com una senzilla encarnació de les preocupacions metafísiques dels grans poetes romàntics de les dècades finals del Segle de les Llums.

2. La primera novel·la gòtica de la història, obra de l’aristòcrata Horace Walpole, va ser El castell d’Otranto. Publicada l’any 1764, el seu èxit fou tan aclaparador que de seguida va propiciar l’aparició de tota mena d’imitacions més o menys afortunades. La senzilla i efectiva fórmula de Walpole (ambientació medieval + misteri sobrenatural + acció frenètica) la van recuperar amb especial encert la londinenca Ann Radcliffe, autora l’any 1794 d’Els misteris d’Udolfo, i Matthew Gregory Lewis, qui el 1796 va signar, amb El monje, la primera obra mestra del gènere introduint-hi, entre tots els recursos habituals, una nova tensió sexual més o menys soterrada que es convertiria en una de les característiques més notables de la futura narrativa de terror victoriana. Amb el canvi de segle la novel·la gòtica va començar a perdre lectors i rellevància, i avui s’acostuma a considerar que el seu cicle vital es tanca l’any 1820 amb la tardana Melmoth el errabundo, una novel·la de Charles Maturin que molts crítics consideren no només l’exponent més depurat del gènere, sinó també una de les grans novel·les de la primera meitat del segle XIX.

3. Tot i no ser una novel·la gòtica pròpiament dita, l’obra mestra de Mary Shelley està fortament influenciada per aquest gènere. Publicada l’any 1818, la història de Victor Frankenstein, el científic que juga a ser Déu i que aconsegueix crear del no-res una vida que acabarà destrossant-li la seva, té la força i la profunditat dels grans mites immortals, i és potser la plasmació més efectiva del gran esperit romàntic d’aquells anys (no en va, la gestació de la novel·la es va produir en condicions insuperablement romàntiques: durant una nit vora el llac Leman, en companyia de Lord Byron i de P. B. Shelley, amb l’opi i l’alcohol corrent amb romàntica alegria). I si us pregunteu per què Frankenstein, tot i ser una novel·la d’ambient gòtic, no és una novel·la gòtica, podeu fer-li una ullada a un altre llibre de Mary Shelley que també trobareu a Ca n’Altimira, i que es titula precisament Cuentos góticos. En aquestes peces l’autora sí que es limita a operar dintre dels límits estrictes d’un gènere que amb Frankenstein, en canvi, va superar absolutament per la via del psicologisme, del pensament d’avantguarda, de la solidesa dels seus referents culturals (Milton, la Bíblia, la primera generació romàntica europea) i d’una acurada construcció dels personatges. El resultat: una novel·la que, a diferència de les esmentades al punt anterior, avui no és arqueologia literària ni un simple document d’època, sinó que continua llegint-se com allò que realment és: literatura de primera qualitat.

Drácula

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Publicada l’any 1897, en plena recta final d’una època victoriana que encetava ja la seva sisena dècada d’existència, aquesta novel·la de Bram Stoker va donar forma a les pors i les incerteses de tota una generació que se sentia protagonista d’un clar final de cicle. Dràcula, el vell aristòcrata centreeuropeu que arriba a les Illes amb la intenció d’estendre-hi el seu domini de sang, mort i corrupció, se’ns presenta com una encarnació no gaire disfressada de totes les amenaces que els victorians creien veure a l’altra banda del tombant de segle. Com en el cas d’El Dr. Jekyll y Mr. Hyde, un altre llibre de l’època que indaga en les complexitats de l’ésser humà i en la seva fascinació per la cara més fosca i menys reglamentada de la realitat, Dràcula pot llegir-se a la vegada com una esplèndida novel·la de terror i com un veritable manual sobre les dualitats que niaven a l’interior de la societat anglesa del moment: la mort i el sexe, la culpa i el plaer, la innocència i la condemnació…

2. Tot i que a Stoker se’l veu de vegades com el darrer gran novel·lista gòtic del segle XIX, una mena d’hereu tardà dels Lewis, Radcliffe, Maturin i companyia, ni la seva pràctica literària ni el seu marc de referències culturals justifiquen aquest etiquetatge. Stoker pertany plenament a l’ambient cultural de la seva època, i es troba, així, molt més proper a l’esperit decadentista del Yellow Book que a la rutina de fantasmes i malediccions del vell gènere gòtic. L’anterior referència a Robert Louis Stevenson no era gratuïta, com tampoc no ho seria esmentar ara a Oscar Wilde o a Arthur Machen. La famosa història del doctor Henry Jekyll, un home decent i respectable que, en prendre’s un estrany medicament, s’allibera de totes les seves inhibicions morals i arriba a convertir-se en un altre home que també és ell mateix, admet, o més aviat fomenta, la mateixa classe de lectures psicològiques, sociològiques i fins i tot religioses que es deriven de llibres com El retrato de Dorian Gray, El gran Dios Pan o el propi Dràcula. La dualitat natural de l’ésser humà, el conflicte entre l’instint i la raó, la breu distància que separa el seny de la bogeria, la doble moral que ens imposa la societat o la nostra por instintiva envers tot allò que ens és aliè i/o desconegut, són alguns dels temes essencials de tots aquests llibres gairebé contemporanis, que remeten de forma directa al moment històric tan particular (i tan contradictori) en què van néixer.

3. Aquesta edició de Valdemar que us recomanem, amb notes i apèndixs de gran interès històric i literari, ofereix una oportunitat immillorable de redescobrir un clàssic de l’horror absolutament vigent avui dia.

La terrorista bona

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. L’Alice és una eterna adolescent que malviu de forma comunal (és a dir, com a okupa) en un edifici replet de gents diverses i sovint estrafolàries, com ara el seu amic Jasper, un radical d’esquerres tan desorientat com ella pel nou rumb dels temps, o com ara també un grup de joves irlandesos que aspiren a convertir-se en terroristes de l’IRA. Partint de la història d’aquests personatges confusos, marginals i marginats, Doris Lessing ens ofereix un reflex de les tensions socials i dels problemes viscut per un sector de la joventut britànica durant l’època de govern de Margaret Tatcher. Unes tensions socials i uns problemes (les vagues inútils, les privatitzacions en cadena, el desmantellament sistemàtic i orquestrat de l’estat del benestar) que no es diferencien gaire, sospitem, dels problemes i de les tensions que experimenten avui dia els joves i els no tan joves de qualsevol racó d’Europa.

2. Publicada l’any 1985, trenta-cinc anys després de l’aparició de la seva primera novel·la, La terrorista bona és Doris Lessing en estat pur: profunda, divertida, compromesa, valenta i molt humana. Tot allò de bo que hi ha en els seus llibres, tot allò que va justificar la concessió a Lessing del premi Nobel l’any 2007, o del premi Príncep d’Astúries l’any 2001, o del Premi Interacional Catalunya l’any 1999, ho trobareu en aquest títol.

3. Doris Lessing, ja ho sabeu, va morir a Londres aquest passat diumenge. Tenia 94 anys. Era una de les grans escriptores del nostre temps.

Posesión

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Guanyadora del premi Booker l’any 1990, aquesta novel·la va convertir a A. S. Byatt en allò que avui dia encara és: una de les novel·listes més respectades del Regne Unit, i també (en termes molt relatius) una de les més llegides. Posesión és una història d’amor i de llibres, i també és, a la seva manera, una història de detectius. De detectius lletraferits i enamorats. De detectius amb ulleres, sense pistola i amb una càtedra a Oxford com a projecte raonable de futur. La nostra classe preferida de detectius.

2. Narrada en dos temps i dos espais, els protagonistes presents de Posesión són Roland Michell i Maud Bailey, dos esforçats acadèmics anglesos que, remenant biblioteques, descobreixen unes cartes escrites per dos grans poetes victorians: el molt famós i respectable Randolph Henry Ash (basat lliurement en Robert Browning) i la menys coneguda Christabel LaMotte (basada amb igual llibertat en Christina Rossetti). Tirant d’aquesta correspondència i dels diaris de tots dos escriptors, els nostres detectius lletraferits acaben per desvetllar la relació amorosa que aparentment va unir-los, un fet que ningú mai no havia sospitat i que de confirmar-se podria ser, en termes acadèmics i anglesos, l’equivalent a… (poseu aquí qualsevol escàndol sexual no relacionat amb dos poetes morts). Un amor llibresc, formal i molt apassionat que s’emmirallarà, d’alguna manera, en la relació exquisidament filològica que Michell i Bailey acabaran entaulant per la seva banda al caliu dels seus descobriments.

3. Un llibre de ritme lent i pausat, per degustar amb tota la calma del món.

Expiació

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si acorraleu a tres admiradors d’Ian McEwan davant els prestatges de novel·la de la vostra biblioteca de capçalera i els demaneu quin és el seu llibre preferit de l’autor, és molt probable que cadascun d’ells us respongui amb un títol diferent. Si repetiu l’experiment amb cinc admiradors més, segurament un parell d’ells coincidiran en un mateix títol. I si ho torneu a repetir amb deu admiradors, ja tindreu a la vostra disposició un patró de preferències lectores revelat de forma entretingudament científica.

2. Amb totes aquestes dades degudament recollides i analitzades, podem afirmar amb científica certesa que Expiació és l’obra d’Ian McEwan més comunament preferida pels seus admiradors, seguida (en un bonic empat) per Amsterdam i per Dissabte.

3. I lliurant-nos ja definitivament a aquest esperit notarial que de vegades ens envaeix els divendres, aquí teniu la sinopsi del llibre en qüestió: «Anglaterra, estiu del 1935. Una calor asfixiant. La Briony Tallis, una adolescent imaginativa i somiadora, veu com la seva germana Cecilia es despulla i se submergeix a la font del jardí davant d’en Robbie Turner, un amic d’infantesa. Mentrestant, a la mansió dels Tallis s’enllesteixen els darrers preparatius per a una vetllada familiar. La casa es va omplint de convidats. Tot apunta que serà un dia com els altres, però abans d’acabar de sopar, un crim capgirarà el destí de tota la família. Expiació és la història d’aquest crim i del penediment de després. A través del fil de la consciència de víctimes i culpables, la novel·la fa un recorregut en el temps des del 1935 fins ara, passant pels terrors de la Segona Guerra Mundial, i recrea els somnis de la infantesa, els girs inesperats de la fortuna i la vulnerabilitat de la naturalesa humana.»

Venganza en Devil’s Acre

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. A més de ser, gairebé amb tota seguretat, l’autora internacional de best-sellers amb una història personal (coneguda) més fosca i estranya, Anne Perry és també la gran dama victoriana per excel·lència de la novel·la negra contemporània. Tot i que algunes de les seves històries més recents transcorren durant els anys de la Gran Guerra, la fama i els diners li han vingut de la mà de les seves novel·les ambientades al Londres de les dues darreres dècades del segle XIX. Des del seu debut l’any 1979, i quedant-nos només amb la seva producció victoriana, Anne Perry ha publicat 28 novel·les protagonitzades per l’inspector Thomas Pitt, 19 protagonitzades per l’inspector William Monk (res a veure amb l’entranyable Adrian Monk televisiu) i 11 novel·les curtes d’ambientació nadalenca. Aquesta productivitat fa que no resulti fàcil destacar cap títol en concret de l’autora, així que prengueu-vos la recomanació de Venganza en Devil’s Acre com a merament simbòlica: si us agrada Anne Perry, qualsevol llibre seu us semblarà gairebé tan bo com els altres; si no us agrada, cap títol seu farà res per remeiar-ho.

2. A nosaltres sí que ens agrada Anne Perry, tot i que no sabríem com justificar aquesta afició sense recórrer a dues explicacions molt poc serioses: la primera, que aquí som molt amics del Londres vintage, i la segona, que el ritme dels seus llibres ens relaxa molt. Això últim, que potser sona a crítica, no ho és pas. A les novel·les d’Anne Perry més val que no hi busqueu històries trepidants, perquè no les trobareu. El què sí que hi trobareu, en canvi, és tot el plàcid ritual de la vida social victoriana, amb les seves visites de Temporada, el seu rígid sistema de classes i les pausades conversacions de sobretaula, plenes de sobreentesos, de segones intencions i d’informacions essencials sàviament dosificades. No en va, a les novel·les protagonitzades per Thomas Pitt l’inspector acostuma a jugar un paper no gaire més resolutiu que el de la seva dona, Charlotte, qui s’aprofita de les seves bones connexions socials per tafanejar allà on un policia anglès mai no gosaria ficar el nas. Crim i vida social: barbàrie i elegància. Anne Perry sap barrejar com ningú l’encant d’aquests dos móns, no sempre del tot oposats.

3. De vegades, sempre ho diem, és bo llegir alguna cosa lleugereta i entretinguda. Segurament Anne Perry no és la millor escriptora del món, però té al cap bones històries i sap com explicar-les d’una forma eficaç.