Pégate un tiro para sobrevivir

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Chuck Klosterman és un dels periodistes musicals més entretinguts i menys convencionals que coneixem. El primer llibre que va publicar, Fargö Rock City, és una desopilant barreja d’assaig crític reivindicatiu sobre el hair metal dels 80 (Mötley Crüe, Poison, Cinderella, Bon Jovi i companyia) i de memòries d’una adolescència viscuda a un poblet perdut de North Dakota on un jove amant del heavy no tenia gaire cosa a fer. El seu segon llibre, Sex, Drugs & Cocoa Puffs, és una col·lecció d’assaigs sobre cultura popular que s’ocupa dels assumptes més inversemblants; si voleu saber, per exemple, per què la tonteta sèrie de televisió de començaments dels 90 Salvados por la campana defineix millor que cap altre artefacte cultural (inclosos els llibres de Douglas Coupland i la música de Kurt Cobain) a la més aviat conjectural Generació X, aquest és el vostre llibre. I després tenim aquest Pégate un tiro para sobrevivir, que a l’edició castellana porta per subtítol «Un viaje personal por la América de los mitos», i que és justament això, el llibre de viatges d’un mitòman motoritzat per les carreteres dels Estats Units, però amb un twist necròfil força original.

2. El viatge que relata aquest llibre va tenir lloc l’any 2003. En un Ford Taurus de lloguer batejat amb el nom apropiadament friqui de Tauntaun, Klosterman va recórrer, assegura, 6557 milles amb l’objectiu d’unir els punts que separen els escenaris d’algunes de les morts i les tragèdies més famoses (o no) de la música popular americana del segle XX. Així, va trepitjar el punt exacte on es va estavellar l’avió en què viatjava Buddy Holly, va visitar el lloc de l’incendi d’un club metal de Rhode Island que va acabar amb la vida de cent joves durant un concert dels Great White o va fer la ruta de les desgràcies de l’esmentat Kurt Cobain, tot això mentre prosseguia a distància amb una vida personal força complicada (per dir-ho suaument) i sense deixar de reflexionar, com no, sobre el sentit o el sinsentit de tot allò que la carretera anava oferint a la seva curiositat. Tot plegat fa una lectura lleugera i divertida, però que convida alhora a mirar amb nous ulls la nostra fascinació col·lectiva per les desgracies que els ocorren als nostres herois populars.

3. Si el títol d’aquest llibre us resulta vagament familiar, és probable que tingueu un passat (o un present) com a fans de l’Ozzy Osbourne. Pégate un tiro para sobrevivir és la traducció més o menys lliure de Killing Yourself to Live, títol original del llibre de Klosterman, i Killing Yourself to Live és, en efecte, el títol d’aquesta vella cançó dels Black Sabbath.      

El palacio de la luna

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Fa uns anys, aprofitant un estiu que teniem poca feina, a l’Espai de llibres vam posar en marxa un projecte anomenat «Lectures d’estiu», i que consistia en fer cada dia la recomanació d’un llibre durant els mesos de juliol i agost. Durant aquell temps vam ampliar notablement el nombre de visitants d’aquest blog, i a sobre vam fer alguns amics que ens van alegrar l’estiu amb els seus comentaris sobre les nostres propostes de lectura, així que podem dir que el projecte va ser un èxit. Com que les successives remodelacions del blog han fet que moltes d’aquelles recomanacions hagin desaparegut ja dels nostres arxius, en aquesta nova etapa de l’Espai de llibres tenim pensat recuperant-ne alguns dels títols més estimats per nosaltres. I no se’ns acut res millor que començar amb el llibre inaugural d’aquella sèrie.

2. Com es resumeix una novel·la tan complexa, tan torrencial, tan carregada de símbols i d’esdeveniments com El palacio de la luna? El mateix any que Neil Armstrong es passeja davant les càmeres per la superfície de la lluna i pronuncia una de les frases més famoses de tots els temps, un jove amb nom de triple explorador llegendari –Marco Stanley Fogg– viu una aventura que canviarà la seva vida per sempre. L’itinerari d’aquest jove, que s’inicia a la Nova York dels sense sostre ni esperança i culmina memorablement en una carretera qualsevol de l’Amèrica que encara somnia amb fugir cap a l’Oest, funciona a la vegada com una clàssica història de formació personal i com el relat en clau simbòlica de tota una generació perduda en els dies finals d’una dècada especialment convulsa.  El descobriment de l’amor i l’experiència de la misèria, la por i la soledat, el llarg camí cap a l’autodescobriment i la recerca del pare: els ingredients essencials de la gran tragèdia grega, reformulats originalment en una novel·la que conjuga, millor que cap altra, tot allò que va fer tan especials els primers llibres de Paul Auster.

3. El palacio de la luna és el nostre llibre preferit de Paul Auster. Paul Auster és un dels nostres escriptors preferits. Completeu vosaltres mateixos el sil·logisme.

La maleta de mi padre

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Tres discursos breus del premi Nobel turc que resumeixen, en menys de cent pàgines de tipografia generosa, el seu amor pel llibres, la seva passió per l’ofici de novel·lista i la seva convicció en el sentit i la importància de la literatura. Una delícia per a lletraferits.

2. «Creo que la frase de Mallarmé “todo en el mundo existe para concluir en un libro” es absolutamente cierta. Y, sin duda, los libros que mejor aceptan en su interior todo lo que hay en el mundo son las novelas. A pesar de que han pasado siglos, las grandes novelas siguen siendo el medio que mejor expresa el talento más importante del ser humano, su imaginación, la capacidad de entender a los demás.»

3. Aquest és un d’aquells llibres que et fan venir ganes de llegir altres llibres. Cal afegir res més?

Orlando

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Orlando és a la vegada la més accessible i la més extravagant de totes les novel·les de Virginia Woolf. La més accessible, per la relativa senzillesa de la seva estructura (en comparació amb les altres vuit novel·les de l’autora) i pel desacostumat pes del seu argument; la més extravagant, justament per la natura d’aquest argument, que té a veure amb un personatge de sexe canviant i d’edat impossible que travessa els cinc darrers segles d’història anglesa fent coneixença amb tota mena de celebritats de cada època.

2. Explicada així, la cosa sona una mica estranya. I més estranya resulta encara si us diem que la novel·la està basada, cal pensar que lliurement, en la vida de Vita Sackville-West, amiga i amant de Virginia Woolf i escriptora ella mateixa (a Ca n’Altimira tenim un llibre seu de viatges per l’Orient Mitjà que no dubtem en recomanar-vos). Longevitat inexplicada, hermafroditisme successiu, biografia en clau absurda… Si tot plegat  no us desperta ni que sigui una mica la curiositat, és que aquest llibre no és per a vosaltres.

3. Virginia Woolf és una escriptora fascinant. I també és, en el sentit més literal de la paraula, una escriptora imprescindible. Ho dèiem de Faulkner fa només uns dies, i ho diem ara d’ella: sense Virginia Woolf no s’entén l’evolució de la novel·la al llarg del segle XX. La seva feina de renovació sobre un gènere que el segle XIX semblava haver perfeccionat de forma definitiva (es poden concebre millors novel·les que les de Dickens, Tolstoi, Flaubert, Stendhal i companyia?) va ser tan profunda que els seus llibres encara ens sobten avui dia pel seu risc formal, per la inventiva dels seus recursos i per la seva vocació continua d’endinsar-se més enllà dels territoris coneguts. Les regles de Virginia Woolf no són les regles de Dickens ni les de Flaubert; però sí que són, ja, les nostres regles.

La interpretació del crim

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. La interpretació del crim és una novel·la policíaca ambientada a la Nova York de la primera dècada del segle XX, protagonitzada per una interessant parella de psiquiatres (el fictici Stratham Younger i el molt real Sigmund Freud) i escrita amb una notable elegància. Tres raons que ja justifiquen aquesta recomanació.

2. Diu la solapa del llibre que Jed Rubenfeld és un reconegut professor de dret constitucional a la Universitat de Yale, i que va escriure la seva tesi doctoral sobre Freud. I sembla ser també que el vell bruixot vienès (així l’anomenava Nabokov) va fer un viatge de feina a Nova York l’any 1909 acompanyat d’un petit seguici que incloïa, entre d’altres, el seu deixeble rebel Carl Jung, i aquest fet real és el que Rubenfeld aprofita per bastir la seva intriga policíaca amb rerefons psicològic. Així ho resumeix el text de la contracoberta: «L’endemà de la seva arribada, una jove de família rica és trobada morta amb signes evidents d’haver estat estrangulada. La nit següent, una altra noia de l’alta societat novaiorquesa, l’atractiva i rebel Nora Acton, és agredida. Aviat, Freud i el seu deixeble americà, Stratham Younger, són requerits per psicoanalitzar la víctima i ajudar-la a recuperar la memòria i a esbrinar la identitat de l’atacant. Tot un repte que els obligarà a exercir les seves facultats fins al límit, en una ruta fascinant pels llocs més recòndits de la ciutat i de la ment.»

3. De tant en tant s’agraeix llegir una bona novel·la policíaca. Aquesta és una de les que nosaltres més hem gaudit darrerament.

La realidad y el deseo

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Ahir es va complir el cinquantè aniversari de la mort de Luis Cernuda. Com molts dels seus companys de generació, Cernuda va morir a l’exili; l’evolució de la guerra el va obligar a fugir d’Espanya l’any 38 i a adoptar, a partir d’aquell moment, un mode de vida itinerant per diverses ciutats del Regne Unit, els Estats Units i Mèxic, a l’atzar de la seva feina com a professor universitari i ja fins al finals dels seus dies. Quan va morir tenia seixanta-un anys, vivia a casa d’uns amics a Ciutat de Mèxic i era, segurament, el més influent de tots els poetes espanyols a l’exili.

2. Com sabeu, La realidad y el deseo reuneix tota l’obra poètica de Cernuda, des dels seus senzills poemes de joventut fins a les grans peces dramàtiques de la seva maduresa artística. Són quatre dècades de creació constant i rigorosa, destil·lades en cinc-centes pàgines de poesia sentida (i meditada) fins a la darrera coma. Poques vegades un sol llibre ha reflectit tan completament la vida i el pensament del seu autor; poques vegades podem agafar un llibre sabent, sentint, que allà dintre hi ha tot allò que un home ha tingut la necessitat, la valentia i la generositat de comunicar-nos al llarg de la seva vida. Només això ja fa de La realidad y el deseo un llibre absolutament especial.

3. Però és que, a més, la unitat de propòsit del llibre es combina amb la varietat natural d’estils i de sensibilitats de cadascuna de les parts que el composen. L’evolució artística i vital de Cernuda fa que els primers poemes de joventut, amb la seva alegre lleugeresa guillenesca, tinguin molt poc a veure amb els de la dècada dels 30, marcats primer pel romanticisme becquerià de Donde habite el olvido i, després, per la fascinació del poeta pel surrealisme revolucionari, o amb els ritmes més anglosaxons de les darreres col·leccions, on el to metafísic, el gust pel monòleg dramàtic i l’aire serenament meditatiu ens ofereixen algunes de les peces més esfereïdores de la poesia espanyola contemporània. A l’Espai de llibres no se’ns dóna bé parlar de poesia, i de fet no ho fem mai; però aquest és un llibre important per a nosaltres. En el cinquantè aniversari de la seva mort, Cernuda mereix més que mai el record i l’homenatge de la nostra lectura.

Equivocado sobre Japón

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Peter Carey és un dels tres únics escriptors que han guanyat dues vegades el Booker Prize, aquell premi que aquests dies és notícia per la polèmica generada al voltant de la seva decisió d’obrir-se, a partir de l’any proper, als escriptors nascuts als Estats Units (fet que ha posat molt nerviosos a alguns escriptors illencs que no veuen amb bons ulls aquesta nova competència). Carey, de fet, és un novel·lista australià que viu a Nova York, així que la seva doble presència a l’historial de guardonats tampoc deu ser gaire del grat dels puristes britànics; però ja sabeu que Austràlia i el Regne Unit han mantingut sempre una relació especial.

2. Peter Carey, dèiem, és un escriptor seriós i respectat. Les seves novel·les acostumen a ser, també, serioses i respectables, i aquí us podríem recomanar gairebé qualsevol de les que tenim a la biblioteca: l’esplèndida Robo, His illegal Self (que només tenim en edició anglesa) o la molt australiana La verdadera historia de la banda de Kelly. Però en canvi, ja ho veieu, hem escollit aquest petit divertiment nipó titulat Equivocado sobre Japón: un llibre que ningú no confondria amb les obres mestres de Carey, però que a nosaltres ens agrada molt i ens sembla, si més no, una forma molt simpàtica de fer coneixença amb l’autor.

3. Equivocado sobre Japón és el relat del viatge a aquell país que Peter Carey va fer l’any 2002 en companyia del seu fill, Charley, llavors un nen de dotze anys que estava obsessionat amb la cultura del manga i l’anime. Arrossegat per l’entusiasme del noi, Carey s’introdueix en aquest món estranyíssim (a ulls d’un escriptor anglosaxó, si més no) d’artistes industrials i involuntaris, otakus enfervorits i il·lustradors sobreexplotats, i n’extreu algunes opinions potser no sempre del tot informades, però que es llegeixen amb un plaer constant pel seu to lleuger, sempre sorprès, sovint bocabadat, i que mai no deixen de tenir el seu interès des del punt de vista del xoc de cultures (i també de generacions) que un viatge com aquest sembla destinat a provocar. Una lectura sense pretensions, però molt entretinguda.

L’aire que respires

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Podríem parlar ja de Barcelona com a gènere literari per dret propi? Novel·la romàntica, novel·la de terror, novel·la de Barcelona? La presència de la ciutat com a protagonista més o menys absoluta d’un corpus cada vegada més nodrit i variat de novel·les convida a parlar, si més no, d’un fenomen digne de la nostra atenció: l’aparent consolidació de la capital catalana com a escenari literari equiparable a qualsevol altra gran ciutat internacional. Doncs bé, a Ca n’Altimira no sabem si existeix o no la «novel·la de Barcelona», però sí pensem que les dues darreres novel·les de la mataronina Care Santos, Habitacions tancades i L’aire que respires, han situat a l’autora com una de les conreadores més destacades d’aquest gènere conjectural. Cadascuna d’aquestes novel·les abasta diversos segles d’història de la ciutat (des de finals del segle XIX fins a començaments del XXI, a la primera; des de la invasió napoleònica fins al nostre present immediat, a la segona) i vàries generacions dels seus habitants. El resultat és, en tots dos casos, una visió panoràmica de Barcelona sobre la qual es destaquen les vides i els destins d’un seguit de personatges minuciosament imaginats.

2. A L’aire que respires, la Barcelona napoleònica conviu amb l’actual gràcies a una subtrama de caire més o menys detectivesc que té a veure amb una petita (i exquisida) col·lecció de llibres pornogràfics que, com tots els llibres, semblen tenir una vida pròpia que s’alimenta de les vides d’aquells que temporalment els posseeixen, els cobegen o corren al seu darrere amb les pupil·les dilatades dels autèntics bibliòfils. La novel·la històrica es combina, així, amb la intriga més contemporània; la Barcelona del temps de l’enderroc de les muralles i l’obertura de la Rambla s’emmiralla en la ciutat present (encara que potser agonitzant) de les llibreries antiquàries i els col·leccionistes apassionats. Poetes romàntics, llibreteres accidentals, funcionaris repressors i molt poderosos, campaners, bugaderes, eclesiàstics pervertits… Un variat elenc de personatges atractius, creïbles, ben diferenciats, que cohabiten en una ciutat discontínua i fascinadora que Care Santos erigeix en protagonista principal de la seva novel·la.

3. L’abril de 2011 us vam recomanar aquí mateix Habitacions tancades, una novel·la que es va convertir en un èxit de públic i de crítica i va acabar traduint-se a tretze llengües estrangeres. Al setembre d’aquell any vam entrevistar també aquí a Care Santos, aprofitant la seva visita a Cerdanyola per protagonitzar una sessió del nostre Café amb lletres. La nostra insistència ho confirma: ens agrada aquesta escriptora.

Zona fría

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Si us diem que Jonathan Franzen acostuma a ser un assagista més aviat seriós i avorrit, o que els seus textos de no ficció tendeixen, si més no, a resultar-nos una mica monòtons i plans, pensareu que no tenim gaire traça a l’hora de vendre-us les nostres recomanacions. Però el cas és que Franzen, com a assagista seriós, és una mica ensopit. Perquè ens entenguem: ningú no confondria Cómo estar solo o Más afuera, les seves dues recopilacions d’articles i assaigs literaris, amb Algo supuestamente divertido que no volveré a hacer, per molt que Franzen i David Foster Wallace fossin els millors amics del món (i per molt, també, que algunes de les peces d’aquests dos llibres de Franzen siguin dignes d’unes quantes relectures). Això, repetim, en la seva faceta d’assagista seriós. En canvi, quan no pretén fer crítica literària ni teoria sociològica i tira d’experiència personal, la no ficció de Jonathan Franzen deixa de ser plana i més aviat avorrida i estableix amb el lector aquella mena de relació còmplice i directa que és la clau, sospitem, del bon funcionament d’aquest tipus de literatura. I això és el que trobem a les millors pàgines d’aquesta Zona fría: un Franzen personal i comunicatiu, obert i quasi sempre relaxat, que deixa de banda el púlpit o l’estrada de conferenciant i s’adreça directament al lector per explicar-li, amb senzillesa i sense presumpció, unes quantes històries de la seva vida.

2. Històries que tenen a veure amb els anys difícils de la infantesa i l’institut, o amb els problemes terminals de parella, o amb la fascinació pels ocells, o amb el tràngol de buidar la casa dels pares desapareguts, o amb el descobriment de Kafka i l’aprenentatge de l’alemany. O amb el Charlie Brown, l’Snoopy i el gran Charles M. Schulz, protagonistes del nostre capítol preferit del llibre: «Dos ponis».

3. «Como la mayoría de mis compatriotas de diez años, yo mantenía una intensa relación privada con Snoopy, el perro sabueso de la historieta. Era un animal no animalesco y solitario que vivía entre criaturas más grandes de una especie distinta, lo cual era más o menos lo que yo sentía en mi casa. Mis hermanos, que son nueve y doce años mayores que yo, más que hermanos eran un divertido par adicional de cuasi-padres. Aunque yo tenía amigos y era un lobato scout de cierto prestigio, pasaba mucho tiempo hablando a solas con animales. Releía como un obseso las novelas de A. A. Milne, los Narnia y el Doctor Dolittle, y mi idilio con mi colección de animales disecados estaba a punto de convertirse en algo impropio de mi edad. Era otra de mis afinidades con Snoopy, al que también le gustaban los juegos con animales. Se hacía pasar por tigres, buitres y pumas, tiburones, monstruos marinos, pitones, vacas, pirañas, pingüinos y murciélagos vampiros. Era el perfecto egoísta risueño, que protagonizaba sus ridículas fantasías y se regodeaba con la atención de los demás. En una tira cómica llena de niños, el perro era el personaje que yo identificaba como niño.»

Santuario

Fitxa editorial

Fitxa al nostre catàleg

Per què us el recomanem?

1. Per la seva unitat de formes i d’estils, l’obra de William Faulkner composa un tot del qual resulta gairebé impossible destacar-ne alguna de les parts. Tot i així, novel·les com Mentre agonitzo, Sartoris, El brogit i la fúria o Santuario (quatre llibres extraordinaris publicats en el termini impossible de tres anys, entre 1929 i 1931, quan l’autor tenia poc més de trenta anys) són les que han assegurat la posició de William Faulkner com un dels poquíssims novel·listes veritablement indefugibles del nostre cànon occidental contemporani. Indefugible, en el sentit de que sense ell no s’entén la literatura que va venir després. Penseu només en Gabriel García Márquez, i en la influència internacional del seu realisme màgic; doncs sense Faulkner no hi hauria García Márquez… o, si més no, no hi hauria el García Márquez que avui coneixem.  

2. Situades al comtat de Yoknapatawpha, un trassumpte imaginari del Mississipi profund on ell mateix va criar-se, les obres de Faulkner són plenes de violència i de foscor. El seu món és el món de la fam que va arribar després de la gran festa dels feliços anys 20, quan les conseqüències del crack borsari del 29 van deixar a milions de persones sense feina ni menjar, sobretot a les àrees rurals del país. Fa quatre anys vam dedicar-li aquí una postal a Faulkner, i dèiem llavors que la seva obra «és complexa, fosca, densa i força exigent, tant en l’aspecte purament formal (William Faulkner és el principal renovador de les formes narratives nord-americanes a la primera meitat del segle XX) com a un nivell emocional. Els llibres de Faulkner demanen de nosaltres un cert esforç, una entrega, un nivell de concentració que ens permeti endinsar-nos en una realitat que no s’assembla gaire (en aparença) a la nostra realitat de cada dia; a canvi d’aquest esforç, els llibres de Faulkner ens donen coses que poquíssims altres llibres ens poden donar. Ens donen un món sencer, el món de Yoknapatawpha, el món pertorbador de l’american gothic en tota la seva cruesa, i ens donen tot un paisatge moral d’una profunditat i una varietat de registres inigualable.»

3. Amb la seva estructura gairebé policíaca, Santuario és potser la novel·la més accessible de Faulkner. L’experimentalisme habitual dels seus llibres és troba present aquí d’una forma més moderada, l’argument té més pes i se’ns presenta d’una manera més convencional, i tot resulta, en general, més accessible que en altres llibres seus igualment famosos. Per aquest motiu us el recomanem com la millor porta d’accés a una literatura que ningú no s’hauria d’estar de conèixer.